portada del llibre

El 15 de gener, la pròxima tertúlia VI-TERÀRIA, llegim la novel·la de Quim Soler

Maria Aurèlia Capmany i Isidor Cònsul en deien…

«[la novel·la] segueix la línia de follia controlada, d’absurd ordenat, de desordre rigorosament endreçat que el caracteritza […] S’inicia amb un ritme trepidant que ja no abandona […] la narració adquireix una textura vermicular, textura que ens fa pensar en aquelles novel·les noucentistes com és ara La Ben Plantada o Mort de Dama. […] el llenguatge agafa una gran importància, els mots prenen un protagonisme, i els jocs verbals, l’ambigüitat dels sentits, el tripijoc que s’acosta a l’acudit i al malabarisme de fonemes, adquireixen una riquesa inesperada»

[M. Aurèlia Capmany, Una furtiva llàgrima AVUI, 11.5.1983]

«[…] és d’entrada una novel·la absolutament original i insòlita. I es fa difícil de defugir aquesta parella d’adjectius perquè es tracta, de fet, d’una mena d’antinovel·la si ho comparem amb el sentit més tradicional de la narrativa realista i convencional.

[…] Malgrat la seva originalitat, no és difícil assenyalar precedents o bé influències […] Kafka, Boris Vian i, sobretot, Joyce. I Joyce vol dir, evidentment, l’Ulisses, i en aquest cas també el seu model anterior, l’Odissea, d’Homer […] una narració que trenca els motlles i on conviuen en la més absoluta promiscuïtat la mitologia grecollatina i el refranyer popular, on el temps va a l’inrevés i on hom inventa, si cal, el seu propi llenguatge […] el joc constant amb el lèxic, la sintaxi i la semàntica […] Tot plegat […] d’un paradoxal avantguardisme clàssic, peculiar i originalíssim.

[Isidor Cònsul Una furtiva llàgrima, els nous camins de la narrativa AVUI, 21.11.1984].>>

possible paisatge de la novel·la

I la música… Una furtiva lacrima – Enrico Carusso