Hivern 2011

Teresa Solana Drecera al Paradís

Un llibre estripat, el que ens vam trobar llegint per aquesta darrera tertúlia. Una mena de divertimento centrat en un assassinat a una escriptora de best-sellers que acabava de guanyar un premi literari a Barcelona.

No es tractava de fer una novel.la a imitació de Dashiell Hammet o de l’Agatha Christie, no. Més aviat es tractava de posar en evidència les febleses d’un sector en un to satíric que, evidentment, acaba retratat amb més pena que glòria. Un llibre-joc que ens ofereix un munt de picades d’ullet, com ara el nom de la Marina Dolç, que ens fa pensar en allò que el nom no fa la cosa, o els personatges tipificats -com ara els detectius bessons, el Borja i l’Eduard, que ens remeten a aquelles parelles divergents de la literatura o del cinema-…o les enveges ridícules de l’Amadeu Cabestany, principal sospitós d’haver comès l’assassinat.

Tot i ser un pèl massa previsible, la novel.la té moments força aconseguits, com ara l’escena de la presó, en la que un dels reclusos més perillosos queda fulminat per un poema. O ja, cap al final, quan perden l’ordre dels fulls del llibre.

De la tertúlia, però, em quedo amb els nostres riures mentre anàvem explicant escenes i bevent el Solà Clàssic, un vi de Bellmunt que -ho va dir la Claustre, és clar- no tenia bóta. Havia estat molt de temps a l’ampolla. De l’ampolla a la copa, com aquell qui diu. I vés, penso ara, com el llibre de la Solana (vaja quina casualitat, el nom també) de la lectura a la tertúlia, sense passar pels dies en què una lectura reposa i en van sortint fils de tots colors per anar estirant. Definitivament una drecera. I, què voleu, en tan bona companyia, una drecera a una mena de paradís que ja el voldria cada dia.

Carme Bou