SHAUN TAN   Emigrantes

Sense paraules, sense lletres: incertesa.

I el silenci creix.

Com en una sessió de màgia, on d’un barret de copa van sortint coses plenes de significats diversos -bestioles i bestiasses incloses-, la novel·la gràfica del Shaun Tan ens fa entrar en un món de pel·lícula antiga. El color sèpia ens prepara per fer un viatge a un temps llunyà. Pinzellades de l’Amèrica d’Elia Kazan, Ellis Island i les llargues cues d’entrada al país del gran somni, però sempre acompanyades d’altres imatges molt més surrealistes que ens preparen per  fer (d’una manera molt quimsoleriana) una mena de gran salt a l’inrevés de cadascun de nosaltres. Després, des d’aquest món irreal però tan nostre, veiem passar un bon grapat d’experiències humanes universals que portem cosides a l’ànima: l’arribada al país estranger, la llengua inintel·ligible, el fet d’haver de buscar una nova feina…

El títol original,  L’Arribada i el títol de la traducció francesa, El viatge dels pares ens fan pensar de seguida en allò que implica un canvi, un deixar enrere les coses conegudes i entrar a un món nou, estrany. La figura de l’Altre -aquest ésser que ens fa més aviat por però a qui allarguem la mà- apareix com imatge reflectida i que reflecteix. Tots tenim una història per explicar, més o menys tendra. Més o menys dura. I l’Altre es converteix en Jo.

El resultat és impactant. Les imatges, pàgina rere pàgina, ens fan crear interpretacions lliures, segons les vivències de cadascú. Els dibuixos parlen.

El salt ja no és cap endins, és cap enfora. I la història explicada serà explicada. De pares a fills, d’amics a amics. És com fer un cop de cap, un dir “ara ho entenc”. Voleu que us ho expliqui?

L’Eulàlia Sariola també ens ho explicava al seu El món per un forat el dia abans a la presentació del seu llibre a la biblioteca de Falset. Casualitats o coincidències, unes i altres imatges, les impreses i les que no, s’anaven donant la mà. I és que mirant per un forat -és a dir, amb ganes de reconèixer- les imatges se’t fan amigues. El silenci parla i la incertesa queda arraconada.

Segur que el vi hi té alguna cosa a veure. El Chateau Kefraya, un vi d’esperit libanès de la vall de Bekaa, ens posa en boca notes multicolors. I nosaltres posem música a tantes imatges. Uns, Moustaki, d’altres a ritme d’havaneres o surant amb en Greg Trooper; i mars i rius ens porten a un món aquós molt apropiat per fer una immersió allà on els pensaments es tornen de colors pastel.

Impressionant realment, Fabiola, el segon moviment de la simfonia de les lamentacions d’Henryk Górecki. “Mare, no ploris, no…dóna’m sempre suport”.

I així, prenent, reprenent els fils de la memòria, poder continuar.

CARME BOU, cronista