Arxiu mensual: gener 2013

(31.1.1998) 15 anys __JAUME FUSTER__


Avui que fa 15 anys que va morir l’amic Jaume Fuster, us posem l’entrevista que li va fer Quim Soler, lany 1992, per a la revista Cultura, en la secció “Tast de Text” que hi va fer durant un temps

ENQUESTA
*Escrius a mà, a màquina, amb ordinador…?
-Amb ordinador. Les idees em ragen directament de l’ordinador. A més,
vaig ser dels primers a usar-lo.
*Tens algun horari prefixat per escriure?
-M’agrada escriure al matí. Les hores de rendiment estan entre les set i les
11 del matí. Com a professional, però, algunes nits me les he passades en blanc.
L’horari ideal seria de set a una i la tarda dedicar-la a llegir, etc.
*Re-escrius moltes vegades l’obra?
Escrivint amb ordinador ja no ho sé. Ara, em fa l’efecte que sí. Quan
escrivia a màquina, de cada llibre en feia un mínim de tres redaccions.
*Quan escrius necessites tenir a prop algun objecte concret, un ambient…?
-M’agrada treballar amb música barroca, però com que a la meva
companya no li va bé treballo amb cascos o sense música.
*Escrius en pijama, xandall, vestit de carrer…?
-Per no despertar la gent de la casa, em poso una bata sobre el pijama.
Però més aviat m’agrada escriure vestit normal, d’estar per casa i còmode.
*Mentre treballes, et molesten els sorolls, necessites comoditat?
-Estic acostumat a escriure amb la Maria Antònia al meu costat, a la
mateixa taula i, als inicis, amb màquines manuals. No em molesten els sorolls de
la cadena del wàter, de l’olla a pressió… Quant a la comoditat, cada vegada en
necessito més, m’agrada que l’espai sigui agradable, que la taula estigui a
l’alçada deguda, que la cadira sigui còmoda, etc. No sóc escriptor de cafè.
*D’allò que escrius en fas dibuixos, esbossos…?
-En faig esquemes, amb llapis de colors que marquen fletxes… No se m’ha
acudit mai dibuixar la cara d’un personatge, tot i que no ho faig gens malament.
Això no vol dir que no el vegi.
*On et trobes més bé: escrivint novel⋅la, contes, narracions, poesia…?
-Novel⋅la! És el més còmode i darrerament el que més practico.
*Creus que l’obra s’ha de fer d’una tirada?
-Sí, però quasi mai és possible. Si fas col⋅laboracions periodístiques,
conferències… El que em costa és alternar dues feines llargues. Ara, interrompre
la novel⋅la perquè els de la revista CULTURA em demanen un article sobre cinema
que em du dos dies de feina, això sí que ho puc fer. De tota manera l’ideal seria
tancar-se fins acabar la novel⋅la.
*Treballes o treballaries millor fora de la civilització, al camp…?
-Mentre treballi en els llocs que he triat m’és igual. Només hi ha el
problema del telèfon, que és més freqüent a Barcelona que a Mallorca. I a
Barcelona les ofertes de sortir i de dispersió són molt més diverses.
*Mentre treballes, fumes, beus, menges?
-Bec cafè o té i fumo, sí, fumo… encara.
*T’enamores d’algun dels teus personatges?
-De tots. Fins de l’assassí. De vegades, algun, com a bon enamorat, se’t
rebel⋅la i es marca el seu propi destí. Crec en l’autonomia dels personatges. El
secret és que tots formen part de tu mateix. No som creadors, som imitadors
que imitem els altres a través nostre. I qui no s’estima a si mateix?
*Un cop acabat, deixes reposar el llibre? Molt de temps?
-Crec que el llibre ha de madurar en la prèvia. N’hi ha que val la pena
arrossegar-los per dintre durant dos o tres anys abans de començar-los a
escriure. Ara, un cop acabats és tan dolent corregir poc com massa.
*Estàs contenta del tracte que t’han donat els editors?
-Sí i no. Si considerem l’editor com un agent cultural, si fem aigües les
farem tots. Si el considrem com l’industrial que produeix i comercialitza un
producte que tu has creat, no. Perquè és feble, no té capacitat per col⋅locar bé el
producte i no gasta en publicitat el que cal. Però són defectes dels editors
catalans en general, pel fet de ser, també, agents culturals i de viatjar en un
vaixell que naufraga. Per tant no n’estic content, com no estic content de de
l’estat de la cultura que m’ha tocat viure.
*Reps cartes de lectors?
-Sí, però no les contesto. No m’agrada escriure cartes. I voldria que
m’agradés mantenir una correspondència. Tinc una amplíssima “telefondència”.
*Quins són els lectors més agraïts?
-Probablement els tendres impertinents que encara tenen capacitat
d’apasionar-se quan llegeixen un llibre meu a l’escola. Després hi ha les
senyores, que són unes grans lectores i que, aprofitant una Diada del Llibre, et
diuen que t’han llegit i que t’admiren. Ara, un públic inexistent és el dels
col⋅legues.

OFÈLIA DRACS

OFÈLIA DRACS 1985

*Què t’inspira més sovint: una foto, una lectura, un viatge…?
-Jo diria que una novel⋅la és com una perla. Neix d’un granet de sorra que
se t’enquista i que per avitar el mal que et pot fer va segregant una substància,
com uns tels de ceba que van madurant fins que esclaten en una estructura
multiforme que serà la novel⋅la. Què pot ser aquest primer granet de sorra? Jo
crec que hi ha tres fonts d’inspiració bàsiques: la lectura, la informació i les
sensacions. I aquí entrarien les fotos, els paisatges, les llums…
*Quin és el primer nom d’autor que et surt de forma espontània?
-Moltíssims i tots serien espontanis. Estic llegint l’Angela Carter, que és
una escriptora boníssima, i és el nom que ara em surt. La lectura és el nostre
caldo de cultiu i, és clar, ens surten microbis per tot arreu. De manera que te’n
diria dos: Angela Carter i un record especial per Manuel de Pedrolo.
*Escrius coses que no penses publicar?
No! Jo no crec que hi pugui haver un escriptor professional que escrigui per
no publicar, encara que sigui un cop mort. Seria com menjar sense gana…
*Recordes el teu primer escrit amb intenció literària?
-Un verset d’una postal de Nadal que deia: NAVIDAD ERES FAMOSA/ POR EL
FRIO Y LAS FIESTAS/ QUE TRAES CONTIGO A CUESTAS,/ REYES ES LA MAS
HERMOSA. Hi havia una intenció literària, “comunicava” i pensava obtenir-ne un
profit, per la referència als REYES, és clar…
*Què en penses de tota aquesta polèmica sobre la novel⋅la catalama?
-L’acte artístic és crisi. Malament si no estiguéssim en crisi! La novel⋅la
catalana és la que es mereixen els crítics que tenim, suposo. Perquè si ells són
bons i nosaltres dolents, aquí hi ha alguna cosa equivocada. Per tant que no
llencin pedres contra els escriptors perquè, en tot cas, se les estan llençant sobre
la pròpia teulada.
Joaquim Soler i Ferret

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

20 anys sense “La Porta dels somnis”…


Enguany farà 20 anys de la mort de Quim Soler, durant tot l’any, a part d’activitats que ja us anunciarem, us anirem posant, tant al bloc com al feisbuc i al tuiter bocins de la seua obra, l’escrita, la radiofònica i la pictòrica.

Cada més us posarem l’enllaç amb algun dels 200 programes de “La porta dels somnis” que realitzava i dirigia i que va emetre Catalunya ràdio.

Quim Soler deia del programa…

«[…] En aquest espai radiofònic ens endinsem en uns terrenys en què les possibilitats creatives i els marges d’acció són força amplis, cosa que aprofitem per introduir-nos en l’univers de la imaginació més lliure. Els textos que forneixen els guions sempre són matèria estrictament literària, ja sigui de collita pròpia o bé combinats amb materials (prosa i poesia) d’autors diversos, nacionals i forans, sempre traduïts al català. Els textos d’enllaç dels blocs del guió són llegits pel conductor del programa, amb l’alternança d’una veu masculina i/o femenina per als textos de creació literària aliena (bàsicament poesia). Si bé es pot dir que els protagonistes de La porta dels somnis són els llibres, l’estrella invitada n’és el text i el plaer que aquest pot arribar a transmetre […] qualsevol temàtica pot ser metamorfosejada en matèria literària i difosa per les antenes.»

La sintonia del  programa és un fragment de l’òpera “Orfeo i Euridice” de Gluck. Els tècnics de so Alfred Marin i Dani Guinot.

El programa que us proposem aquest mes de gener es correspon al que va ser radiat el dia 2o del mes de gener de l’any 1986. El programa es titula: Vidres, Miralls i Alícies amb textos de Perucho, Espriu, Foix, I, evidentment, Lewis Caroll.

Els textos són llegits pel mateix Quim Soler i per Carles Lluís Vinyoles.

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

dibuix de Quim Soler

CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA DE TARDOR – L’ACABADORA, de MICHELA MURGIA


 

És des d’aquest silenci, que podem gaudir la riquesa dels seus silencis lluminosos,  fèrtils de saviesa antiga.
 

Ens vam trobar per parlar de L’acabadora, de l’escriptora sarda Michela Murgia. Teníem un convidat de luxe,  Stefano Puddu, un sard que viu a Catalunya i que és l’autor de l’epíleg de la versió catalana. Estàvem, a més, acompanyats per l’escalfor aspra del Cannonau, un vi també sard, amb regust de terra agrest i sorruda.

L’acabadora ens explica la història de dues dones, la Bonaria Urrai —dipositària d’un saber i d’un ofici secret i sagrat— i la Maria Listru, la seva “filla de l’ànima”, unides les dues per un vincle més potent que la biologia. Hi ha també un tercer protagonista, que és tota la comunitat d’un poblet de Sardenya, voltat de vinyes i de rostolls, separats per parets de pedra seca. La novel·la està escrita en un estil molt acurat en què diàlegs mil·limetrats i descripcions de gestos i mirades diuen sense dir la culpa, la compassió, els retrets, l’expiació, el perdó…

Amb les valuoses aportacions del nostre convidat i l’entusiasme suscitat per la lectura d’aquesta obra, vam passar més de tres hores discutint al voltant de tots els temes que s’hi evoquen, vam saber de la seva gènesi —tan literària— i en vam degustar els fragments més corprenedors.

Però si, com ens va clarificar el Stefano, aquesta novel·la està escrita des del sard, i el llenguatge de Sardenya és, sobre tot, el silenci ¿no va ser una contradicció que ens dediquéssim tanta estona a abocar paraules sobre ella?

No, no ho va ser.

Ara, després de la tertúlia, cadascú de nosaltres pot trobar el silenci necessari per rellegir i fruir aquest text intens i contingut, carregat de matisos, que ens parla, sense anomenar-los, dels misteris més essencials de la vida: la maternitat, el naixement i la mort.

És des d’aquest silenci, que podem gaudir la riquesa dels seus silencis lluminosos, fèrtils de saviesa antiga.

Matilde Martínez Sallés

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

SALVADOR ESPRIU- 100 ANYS – INDESINENTER


Un dels textos necessaris d’Espriu que mai no passen de moda…

Ens cal, sense aturall, arriscar-nos a ser qui som.

si més no durant el 2013… BON ANY!

Una versió de Raimon

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Facebook


Twitter