El dissabte 4 de maig vam tenir la sort de formar part d’un còctel especial i especiat a Falset. Enmig de la Fira del vi i envoltats d’un Priorat sadollat de verd com poques vegades es pot veure, uns quants de nosaltres vam fer un altre tipus de tast a la sala de les bótes del celler de la Cooperativa. Vam tastar les narracions guanyadores del 1er premi “El català pel món” per a professors de català a l’estranger, organitzat per Godall Formacions amb la col·laboració del Centre Quim Soler, la literatura i el vi.

L’escriptura lluny de casa tot i viure a casa. Costums, olors, ritmes… una bona dosi d’exotisme a la butxaca fent-se un lloc amb el caliu d’allò més conegut, les vivències personals conjuntament amb l’ensenyament i l’escriptura. Experiències acolorides que normalment queden en l’anonimat. El temps per aprendre, tu, ells. La distància no només temporal (un curs, dos?) entre la vocal neutra i els pronoms febles. L’anar i venir constant. Ells -els alumnes, els amics i familiars- cap a tu, tu cap a ells.

Aquest premi se’ns presenta com un intent de redreçar -mitjançant un pont de paraules- aquest buit immens que hi ha entre els que treballen la llengua a l’estranger i els que continuem dins el país. És d’agrair que hi hagi hagut la iniciativa de fer més propers aquests professors-escriptors que han fet -amb els seus escrits- un viatge d’anada i tornada -potser hauríem de dir de tornada i anada…a alguna cosa més que les classes del dia a dia.

Falset deixava anar a la vegada efluvis de vins i bocins de narracions. També la música de La Portàtil FM encaixava perfectament amb la festa. Música i tradició, vins i avellanes, cócs i paraules, món i llengua. Ja us ho deia. Un còctel perfecte.

Carme Bou

———————–

 Us adjuntem uns tastet dels text guanyador…

1r. Premi

LA TRUCADA

Iban León LLop

“Cinc hores més tard l’escriptor rebia una trucada que l’avisava que havia de baixar a Lamezia Terme i no a la parada que havien acordat el dia abans. Després que l’andana es quedara buida van fer-li una perduda al mòbil i quan estava a punt de contestar, una mà se li posà sobre l’espatlla esquerra. Sóc Ismael, li va dir el jove, vine amb mi. Li va fer gràcia que es diguera com el seu millor amic i no va pensar que tot havia estat ben calculat. Va arribar a la caserna i es va passar 10 dies traduint documents que havien de portar a la presó vint-i-tres persones entre mafiosos de la n’dranghetta, traficants sudamericans i empresaris espanyols. Va intuir com s’havien fet rics molts del seu poble, gent que no sabia ni llegir i que es passejaven amb cotxes d’ací a allà per vora mar, que anaven a bons restaurants i de tant en tant feien viatges a l’estranger. Al principi s’ho va passar bé, podia veure des de dins com funcionava un nucli especialitzat dels carabinieri, va conèixer persones formidables i va gaudir de la cuina calabresa. Tot anava bé fins que va passar el que va passar i l’escriptor només va poder fer que deixar-ho escrit al seu Crònica de Calàbria (l’escriptor no té ganes de tornar a explicar tot allò, no té ganes de recordar aquelles morts i sap que el podreu comprendre).”