Traducció de Dolors Udina

Carme Bou, cronista

Feia bo d’estar fora per parlar d’un llibre de narracions. Potser perquè a l’estiu ens plauen les coses petites, les pinzellades, els tastets. La garbinada ens venia a trobar -puntualment, Roser- i el grup de la tertúlia s’hi ben disposava amb una copeta -una, és un dir- de mançanilla a la mà. La Guita, concretament. Per posar vida a les històries -ens deia la Claustre- i d’aquesta manera contrarestar la manca d’afecte, la fredor dels personatges de la Munro. A ells, potser no, que no els va arribar aquest afecte, però als tertulians ens va desfermar la llengua i ens va dur a la necessitat d’expressar tot allò que ens havia fet sentir l’escriptura de la Munro. Semblava que la lectura ens hagués deixat tancat dins nostre el tresor amagat de les seves pàgines i en aquell moment, com ampolles destapant-se, deixàvem anar els nostres efluvis. Ben mirat, un altre encert, la mançanilla. Feia exactament el mateix efecte -amb e, ara- que les narracions, però en direcció inversa. Bravo.

La Munro, parca en explicacions panoràmiques i detallades, juga a fer que el lector participi del mateix creixement dels personatges. Constantment ens té marcant camins, dibuixant situacions que després ella, en cops magistrals, fa tombar per altres bandes. Hi passen moltes coses en aquest llibre. D’entrada, la vida mateixa. Estimada, és clar. Dialogant, explicant. Estimada vida…  I els temes de religió, de sexe, la guerra, malalties, el no gosar…et van tocant, et van presentant una societat incapaç de crear lligams però una societat que reconeixem bé. Existeix. Els personatges com mirall d’aquesta societat tensa, violenta. Continguda.

A l’última narració, la que dóna tìtol al llibre, l’Alice Munro exclama que el que escriu no és cap història. Només vida. I va confegint una peça en la que el que queda és la grandesa de les coses petites. L’efecte és gran. Jo pensava que… i la realitat del que era no se sabrà mai a no ser que la casualitat -en aquest cas uns poemes- et posin al teu davant l’explicació real. La que val per a tu, escriptora, també per al lector. No pas pels seus protagonistes, en aquest cas la mare i la peculiar senyora Netterfield.

És en aquest vagarejar del que vivim com a realitat pròpia que es belluga la Munro. I fent-ho, ens alliçona sense escarafalls. Com una mestra estimada.