Arxiu mensual: octubre 2013

#prioratenpersona __CRÒNICA DEL DISSABTE, DIA 19 (tarda)


(cronista__Carme Bou)

Crònica del 19 d’octubre

Adalil: Roger Aleu

 

Tarda de vida al tros del Roger Aleu. Anàvem a veure els ramats d’ovelles i de cabres però em sembla que hem vist alguna cosa més.

En Roger ens ha parlat de la biodinàmica, aquesta “força” de “vida”que intenta unir l’esperit i la ciència. Integrar i reciclar seguint les lliçons apreses dels nostres avantpassats, però també entenent les influències astronòmiques. “La clau és donar vida, i vida vol dir orgànic”, ha dit.

No he estat l’única que anava caminant a la vegada que volia fer fotografies de tot el que s’anava presentant davant nostre: les cireretes de pastor. Enormes. Les ovelles tímides, emmurriades, segurament per tanta gent de fora. El púdol, de la família pistatxera, també anomenat cornicabra i més endavant els pistatxers, ja sense fulles, i amb bona part del seu fruit plegat a terra… El racó dels esparavers, amb el niu buit esperant una nova primavera. L’ametlla Llargueta originària del Montsant…

En Roger ens ha dit que la terra, a l’hivern, agafa la vida que deixarà anar després a la primavera. Jo crec que tot i la poca estona que hem passat al seu tros, això ho hem pogut constatar tots. Energia positiva embolcallant-nos, tot i les relliscades traïdores. Quan ja tornàvem, la posta de sol anava tancant un dia rodó. El paisatge, les abelles, la terra i els seus fruits. Els astres. Els artistes de tantes menes de mans.

 

 

 

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

#prioratenpersona __CRÒNICA DEL DISSABTE, DIA 19 (matí)


Priorat en persona

(cronista__ Agustí Masip)

Dissabte dia 19 d’octubre de 2013

Aquest matí: Ulldemolins!

Dissabte de tardor, són prop de les 10 h, del matí i els espero a la gasolinera de Falset per encaminar les passes cap a Ulldemolins.

El grup d’escriptors, no ho endevina, però es prepara per fer el camí més llarg que es pot fer a la comarca; des del Molar fins a Ulldemolins!!!

Per fer els aproximadament 48 quilòmetres que hi ha entre aquests dos pobles hem estat gairebé una hora i mitja per la carretera; què hi farem!!! Ja se sap que les nostres carreteres són estretes i plenes de corbes… però com sempre, el paisatge meravellós i canviant de la comarca ens ajuda a fer-lo passable i més agradable.

Veure les vinyes de la plana de Falset com encara comencen a groguejar, o els costers de Porrera amb tons més ocres, però verds encara, o la imatge del Montsant coronat amb boira aixecant-se majestuosa entre els bancals; el canvi de sòl o de color de la terra, tot; tot predisposa a la feina agradable de conèixer la comarca i els seus pobles.

A Ulldemolins ens espera en Mateu Nogués i les seves arnes i abelles, amb tot un món per descobrir: l’apicultura ecològica al Priorat. Els escriptors els veig ansiosos de començar de nou la jornada, malgrat que la d’ahir ja va ser prou interessant i esgotadora, però ja se sap, han vingut a conèixer la comarca i cal aprofitar el temps i la gent que els acompanya com els adalils o els cronistes.

Ens rep davant la cooperativa un home que se’l veu il·lusionat amb la seva feina i disposat a ensenyar els seus secrets i els seus anhels als escriptors/es que baixen de l’autobús i reben una carícia de la marinada que bufa amb ganes en aquest indret.

Anem cap a casa seva i ens presenta la Roser, la seva dona, tant o més apassionda per l’apicultura com en Mateu; i ens desgrana pas a pas tota la història; des del neolític fins avui i de tot el procés d’elaboració de la mel i dels altres productes que es treuen de les abelles (de fet, ells diuen que col.laboren amb elles, fan intercanvi). Ens parla de sabons, melmelades, protectors labials, caramels, espelmes…

Els escriptors/es s’interessen pel tema i no paren de fer preguntes sobre el món fascinant de les abelles i la Roser i el Mateu no paren de respondre amb ganes d’agradar i d’ensenyar aquest món merevellós que ens descobreixen a cada pas. Mentre parlem surten paraules d’un vocabulari “nou” que crida l’atenció com poden ser: “espermacoteca”, eixamenar” o “desabellament” que invoquen idees i conceptes per poder aprofitar en alguna novel.la, conte o poema futur.

Després de més de dues hores completes i intenses, i per acabar, fem un tast de mels de diferentes flors i de cremes hidratants fetes amb espígol i mel.

Hem acabat la nostra estada a Ulldemolins vora les dues, ara agafem l’autobús per fer el trajecte que ens ha de portar a La Bisbal tot passant per Margalef i les Crestes de la Llena ja a la comarca veïna de Les Garrigues, que provoca un petit esglai quan, de sobte, canviem de comarca i sortim del Priorat en uns pocs quilòmetres.

Amb poc més de mitja hora arribem a la Bisbal, que com molt bé diu la dita: “… La Bisbal en una roca…” és exactament així; pugem pel camí de la font fins arribar a Cal Trucafort, on ens espera un bon dinar que ens donarà forces per seguir el camí. La tarda se’ns presenta interessant amb en Roger Aleu, que durant el dinar ja ens predisposa a parlar d’ovelles, cabres i altres històries que a la tarda veurem i ell ens mostrarà.

Ulldemolins el 19 d’octubre matí

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

#prioratenpersona __CRÒNICA DEL DIVENDRES, DIA 18 (tarda)


(cronista_ Miquel Lligadas)

MARTA CARDONA, Violinista (i vital)

PRELUDI

Falset, 16h. Capella de Santa Càndia, (per que aquí?), un sol de tardor s’abraona damunt meu.

                                                                 Espero…                         

Falset, 16h. 25’. Capella de Santa Càndia, em coc.

                                                             Desespero…

Falset, 17h. capella de Santa Càndia. La remor d’un motor… un cotxe s’atansa, a dins dos somriures, son la Marta i el Borja, el seu company. La Marta baixa del cotxe,  vestida, com és habitual en ella, tota de negre, em fa pensar en una corxera, el seu cabell llarg, molt llarg li dona l’aire d’una nimfa enjogassada i trapella, somriu molt, l’esguard inquiet, profund.

TEMA

Ens adverteix que haurem de caminar una estona, que si volem el Borja ens pot atansar amb el cotxe… Sembla voler disculpar-se…

Decidim seguir-la a peu, camí amunt uns trenta minuts, el camí transcorre entre conreus, alguns avellaners deixats de la ma de Deu, d’altres ben cuidats… alzines, camins perdedors a un i altre costat…casetes de tros i masos, de mica en mica el camí s’enfila, la Marta ens explica que viuen enmig de la natura, isolats, acompanyats dels canvis de llum, dels sons de l’entorn, diu preferir el fred a la calor, que estar recollida a casa els dies grisos li dona molta energia per les llargues hores d’estudi, que poden ser  vuit o fins i tot més hores… si hom és observador podrà veure sota el seu maxil·lar esquerra el senyal de tantes hores d’estudi, segell inconfusible dels violinistes de debò…

DESENVOLUPAMENT

Arribem a la fi, en un paratge més feréstec, una cruïlla de camins, bosc d’alzines i algun castanyer… castanyer?… (teníem entès que els castanyers donen castanyes)… però ve-t’ho aquí que aquest en concret dona… V I O L I N S!!!… la faceta trapella de la Marta s’ha fet manifesta.

Complaguda de la seva juguesca la Marta ens fa asseure, ens dona un got d’aigua i ens comença a parlar d’aquells violins, de la seva història particular, dels seus inicis en la música encoratjada pel seu pare, també músic, ens va presentant un per un els instruments, un de molt xicarró, amb el que va fer el seu primer concert amb set anys tocant el “Perpetum Mobile” de Fritz Kreisler. Un altre comprat anys més tard, i així anant fent, com qui presenta la família a les visites…  per arribar, a la fi, a un d’ells que te gelosament guardat dins un estoig. “aquest, si, amb aquest hi tinc una relació d’amor odi, em traeix, me la juga de tant en tant però l’estimo, és ELL”… el seu violí, el que no deixa que ningú li porti, el que cuida i mima, i que de tant en tant el porta al seu luthier de confiança a Astúries, ens explica que és un violí construït l’any 1848 per Francisco España, que va ser propietat d’un violinista del Liceu, ens parla del seu so, de la marquetería de banús i ivori que el guarneix, i ens parla del seu arquet, que va pertànyer a Yehudi Menhuin i que ella va comprar, fent un gran esforç, al seu mestre Xavier Turull. (BOCABADATS…)

REEXPOSICIÓ

La Marta, quan ens parla de la música transmet  credibilitat,  seriositat, rigor… “sense un esforç no hi ha bons resultats”.   Planta el faristol amb les partitures, el rostre se li transforma, adquireix un aire seriós i transcendent… J.S. BACH. Primera sonata. La Marta, fimbradissa tota ella, sembla abduïda per la música i es transmuta en un element musical més, ella esdevé aire, so, llum, natura… impecable, ara la Marta  ÉS.

CODA O FINAL

La tarda ha anat passant,  Amb molta cura la Marta va guardant cada un dels instruments al seu estoig, vol que anem a casa seva, ens diu que des de allà gaudirem de la magnífica posta de sol tot prenent un vi i un “cóc de la mare”.

 Fosqueja, camí de tornada cap a Falset, puc imaginar a la Marta, al seu redós envoltada de vinya, alzines, estranys “castanyers-violinaires”, les tardes d’hivern… compartint hores amb J.S.Bach, Gabriel Fauré, Kreutzer, Sibelius…i com no…amb “lo” Borja.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

#PRIORATENPERSONA__CRÒNICA DEL DIVENDRES, DIA 18 (matí)


(cronista_ Joan Josep Rotger)

Divendres, 18 d’octubre.

Els escriptors i el seus acompanyants arriben al cafè del Pradell, on fa estona que ens espera l’adalil, la Rosa Gairal.

Diuen que el pobles és tranquil, però hem trobat embussos de cotxes i bicicletes.

Primera parada, l’exposició de barraques de pedra seca. Ens fa de guia el Josep M. que ens dóna el nom de totes les eines, i ens fa saber que ja no hi ha ningú que sàpiga fer barraques, però se’n  pot aprendre.  Ell mateix n’està fent una.

Després, l’antic molí d’oli amb la maquinària de l’època. Veiem que és una bassa d’oli, en el seu sentit literal. I els cofins de les premses. Durant el dia encara veurem més cofins.

La sala de lectura, on la Mercè Arànega firma un dels seus contes.

Plaça dels Vellets, vistes cap al sud i primera introducció al que representen les garbinades pel poble. És molt agradable trobar-hi hamaques (havent dinat ho hauria estat encara més).

Celler de Sant Rafael. La Pilar Just no només ens ensenya el celler i ens fa tastar els seus vins (Solpost), sinó que ens explica una autèntica aventura familiar i empresarial.

I després del vi, les avellanes d’en Josep Maria, el germà de la Pilar. Plegar avellanes ja no és el que era amb la mecanització.

La Rosa no ens deixa marxar del Pradell sense tornar al cafè i fer-hi el vermut.

I corrent, que es fa tard, i no tenim minibús, per anar a dinar al Celler de l’Aspic. Com li ha fet saber la Dolors Miquel, l’Antoni Bru, xef del Celler, és un seductor que ens ha fet menjar fins i tot quan ja no teníem més gana.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

__ tercera edició de PRIORAT EN PERSONA, del 17 al 20 d’octubre


D’aqui deu dies justos encetem la primera part de la tercera edició de les trobades d’escriptors PRIORAT EN PERSONA

Enguany el programa ens duu d’una punta a l’altra de la comarca. Dos adalils, les dos dones, són del Baix Priorat. I els dos homes, de Montsant…

 

La primera que visitarem, la Rosa, és una mestra jubilada, però no per això poc activa, que ens durà per Pradell de la Teixeta i ens ensenyarà allò que a ella li sembli interessant de mostrar…

 

 

A la tarda, la Marta, una falsetana jove i rossa, que toca el violí com els àngels (els àngels violinistes, és clar) ens farà passejar pels indrets que ha triat…

El dia següent marxarem cap a l’altra punta, d’extrem a extrem, del Molar a Ulldemolins on ens hi esperarà el Mateu, que entre altres coses, fa una mel deliciosa (si és que us agrada la mel…).

Farem la volta pel darrere del Montsant per anar cap a la Bisbal i trobar-nos amb el Roger, que te un ramat formós, uns pistatxos boníssims (en dono fe) i no sabem ben bé per on tirarà…

Diumenge a la Vilella Baixa farem l’acte de cloenda d’aquesta primera part, no farem balanç, que això ja ho farem quan tornin els escripotrs l’any 2014… Farem petar la xerrada sobre les primeres impressions d’uns i altres.

Escoltarem textos i música i farem el vermut…

Ja tenim ganes de ser-hi!!  Cada dia, un soci cronista farà quatre ratlles de la jornada, perquè en tingueu una pinzellada…

I ja sabeu que diumenge, 20 a la Vilella hi sou tots convidats!!

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

__#20 anys QUIMSOLER


«Jo, si pogués triar, preferiria morir en diumenge, per no obligar els familiars a fer festa, i estirar la pota al bell mig de la migdiada. O sigui, una mort neta i relaxada. Bressolat per un somni d’amanides d’ostres i Dom Perignon a doll, o sigui, immers en la cultura del ventre o, perquè no?, del baix ventre: a Tahití, amb nimfetes i guitarretes estèreo.

Ai, la mort, que dramàtica que l’hem feta, punyeta! i tan poqueta cosa que encara ningú ni l’ha vist. Per què no som capaços d’imaginar-nos coses positives d’una punyetera vegada i ser capaços de veure que la vida és com ara un llibre que hem d’escriure i llegir nosaltres mateixos, però lentament, assaborint-lo al màxim, sense menjar-nos-en cap coma i sense permetre que ningú ens en censuri fragments o pretengui que ens saltem pàgines, o que canviem capítols. I, ves, que fet i fet morir-se és simplement acabar-lo, acabar la lectura de la pròpia novel.la, que pot ser d’aventures, rosa, verda, d’espies, de lladres i serenos o del que ens roti, i arribar al final, però amb calma; sí, al final feliç, i tancar les tapes lentament, tranquil·lament, abans d’agafar el son. /// Per exemple.»

LA PORTA DELS SOMNIS 118 – II     L’agonia de la cultura de la mort

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Facebook


Twitter