Tertúlia viterària de primavera. Crònica.

 L’horitzó primer va ser el llibre que vam comentar durant l’última tertúlia viterària. La d’una primavera que tot just començava amb moltíssimes ganes de llum i colors joves. Com el Bàrbara Forés que vam anar bevent. Un vi fresquet i elegant de la Terra Alta que va anar baixant de primera i que ens va obrir les portes per anar parlant amb en Joan Todó del seu llibre-guia-novel.la i de la seva vila natal.

Tenir l’escriptor a casa té aquella cosa especial que fa que tant el llibre com la tertúlia es converteixin en un fet més únic, si cal, encara. Vèiem en Todó assegut a la butaca i semblava que era un membre més del Centre Quim Soler. Preguntes i saps que les respostes aniran més enllà de la ficció d’allò escrit/llegit. És el luxe de poder escoltar en primera persona el món que s’hi ha descrit, el procés de creació, les relacions escriptor/editor.

En el seu llibre, en Todó ens convida a participar del viatge de desencís personal d’un jove que fa el viatge de tornada de la gran ciutat a La Sènia. A mida que els capítols van avançant, ens va parlant de fets històrics, de tradicions i anècdotes, però també ens va portant per un paisatge que va fent de frontera doble entre el món interior d’aquest personatge i la vida que passa, i també entre allò a què no es pot tornar mai i la manera com assumir-ho.

El protagonista, observador-espectador a la vegada, ens va marcant una finíssima línia -horitzontal- en la qual memòria i vida van passant com miralls de temps, “espirals de llenguatge” com diu ell mateix en un moment de la novel·la, i sempre amb un sentit de l’humor essencial que t’acaba fent adonar que tornar al lloc d’on véns és un impossible inabastable.

Més enllà de La Sénia, Trieste apareix dibuixat com una fita necessària per posar en moviment real el protagonista de la història. Una fita que el pugui treure del seu buit existencial i el faci anar endavant, a trobar un horitzó nou de trinca.

Carme Bou Sala