Arxiu mensual: gener 2015

CRONICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA D’HIVERN


 

PARÍS-BIS      JOAQUIM SOLER I FERRET

Parlo de puntetes. Aquesta és una novel·la especial. Sorgeix dels calaixos dels anys i panys, en edició nova de trinca d’en Ricard Ripoll (i copiada a l’ordinador pels membres del Centre) que ens fa viure -ai las, finalment sense ni una mica de pols!- una història impactant i extrema que ens parla d’un refer constant. Una ciutat dual, un jo dual -o tri-, un tu multiplicat fins l’infinit.

La Claustre ens va portar el seu propi vi fet a mida per a l’ocasió. Un París-Bis en ampolla alta i molt estilitzada. Excepcional i únic, amb un cupatge molt variat que acabava fent un vi fosc i opac amb olors de tota mena i que en boca  era elegant, equilibrat, estructurat. Un vi d’estiu per parlar d’un llibre de reserva.

Els tertulians vam tenir clar que teníem a les mans un llibre complex i desigual. Una obra gairebé inclassificable si no fos que podem entendre vagament què pot voler dir una novel·la riu, com ens fa llegir l’autor més enllà de la meitat del llibre. Talment com les olors incorporades al vi de la Claustre, la novel·la d’en Quim desprèn cafè i regalèssia, codony i canyella, i tant!  També hi suren jocs de paraules constants i una mala llet considerable. Una història d’enfonsaments d’un jo tri-dimensional (l’Escriptor, el Cervell i el delineant canviant de nom) que ens porten a unes noves “coordenades espai-temps per a guardar-hi tots els somnis que ens han de salvar de la decadència de tots els homes i totes les coses que més estimem”(p.553).

El llibre és la seva crònica, tot el que estic a punt d’escriure, em surt en alguna pàgina. No acabaríem, perquè per frases contundents, és una mina. Em ve al cap la paraula bogeria, i automàticament dic no. Bogeria, no. Un deliri. I em trobo el subratllat de la pàgina 627, penso que delirar és viure, com si m’estigués esperant precisament ara. És encomanadís, la veritat, aquest pensament de l’absurd que a la vegada s’atreveix a advertir de com gaudir la vida. Els jocs dels sexes i els miralls variables. Contradiccions i poesia. Molta poesia.

La funció s’acaba, Paris n’existe pas, però el París-Bis, sí.

Carme Bou

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Facebook


Twitter