Arxiu mensual: agost 2015

__AGENDA SETEMBRE-OCTUBRE-NOVEMBRE…


 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

__CRÒNICA DE LA TERTÚLIA VITERÀRIA D’ESTIU: Les cròniques marcianes


Ray Bradbury

Les cròniques marcianes

Ester Tur (cronista suplent)

Arribem i anem xerrant, escalfament pretertulià. Trepitgem les pedres de riu del pati acabades de regar: crec-crec, petons, ei, com va, ja no fa calor. Doncs, jo em pensava que l’havia llegit, però resulta que no. Sí, jo també n’estava convençuda. Jo creia que el tenia i no l’he trobat; mira, de la biblioteca. M’ha encantat. Sí, és boníssim. Sí, i tant. I quin vi portarà la Claustre? Jo també ho pensava: quin vi durà? Aquesta vegada sí que, el vi…I què, quin vi beurem avui?

No l’hem començada la tertúlia però anem nuant fils i paraules: el misteri enriolat del vi, les diferents edicions que anem deixant sobre la taula, reconèixe’s en la mirada les bones estones que hem passat llegint les cròniques marcianes; els nostres camins a Mart?

Seiem i callem. Esperem l’inici. Agafem el llibre i llegim les notes que hi hem pres, la lletra petita de la fitxa; o només mirem la il·lustració de la coberta, o les copes buides, encara; repassem una frase a l’atzar. Inconscientment, preparem el salt de la lectura callada, íntima, plaent, a la lectura col·lectiva, fragmentada, oberta, alada. La lectura que creixerà amb totes les nostres veus i deixarà el silenci enrere. Ja estem a punt.

Quin vi has triat Claustre? La Claustre diu que ho va tenir clar: havia de ser un vi com el que podríem trobar a Mart, un vi que podrien haver portat els primers colons, els primers que hi van arribar des de la Terra: un vi americà. Un vi nou, lleuger, atractiu, sense tradicions ni fondàries. Un vi que no és com el vi d’aquí. I ens el serveix amb l’ampolla tapada: i és verd, un verd marcià innegable.

És clar, no podia ser de cap altre color el vi de les cròniques marcianes. I el gust? Dolç, picant, aromàtic, fàcil, tan fàcil que ens fuig. Viña Chy de Vichy catalan. I mentre ens deixem refrescar per la facilitat de bombolles i essències recordem que a la segona crònica, Ylla, hi ha vinyes.

A la tarda, quan el mar fòssil era immòbil i tebi i les vinyes es dreçaven als patis i al llunyà poblet marcià tot era tancat i ningú no sortia al carrer, es podia veure el senyor K a la seva cambra, llegint un llibre de metall amb jeroglífics en relleu, sobre els quals passava la mà suaument, com qui toca l’arpa.

I parlem d’Ylla, de la posta a la casa vora el mar fòssil i de les imatges de les cròniques. Imatges potents, dibuixades només a pinzellades. Imatges que queden, precioses. Sí, com la dels vaixells de sorra.

Com fantasmes blaus, com fum blau, una dotzena d’alts vaixells marcians, de sorra, suraven pel vell fons marí.

 O la dels negres, el riu negre, la marea negra, la determinació negra, l’orgull negre.

Al capdamunt del carrer, semblava haver-se trencat un dic: les aigües, càlides i negres, baixaven i inundaven el poble. La marea negra ho omplia tot: les resplendents voreres blanques de les botigues, els arbres silenciosos…Com una mena de melassa estiuenca, brollava ben espessa i s’escampava per la canyella polsegosa de la carretera.

Els negres. Les cròniques marcianes es poden llegir com una crítica a la societat americana. Hi apareix el colonialisme, el racisme, el macartisme, la guerra, l’agost de l’esclat de la bomba nuclear…perquè les cròniques marcianes no són ciència ficció. Parlen dels americans.

I parlen dels humans. Un calidoscopi de cròniques que dibuixa la nostra essència: el desig, la por, la identitat, l’humor, la bogeria, el somni, la solitud, l’enyor dels morts…els que ja no hi són, el que ja no som, omplint els carrers del poble de la nostra joventut.

Així, doncs, les cròniques són humanes. I també marcianes. Qui són els marcians? uns marcians multiformes, que de vegades duen màscares de plata i altres són un alè de matinada freda al clatell o un cos prim, clar i de pluja blava. I també són fantasmes, com l’espectre que troba en Gómez que insisteix que és viu i li diu que el fantasma és ell, en Gómez. Qui és de debò?

- Mai no ens posarem d’acord -va dir.

- Acordem, doncs, no estar-hi – va dir el marcià -. Tant se val, qui és el passat o el futur, si tots dos vivim. Passarà el que hagi de passar, demà o d’aquí a mil anys.

 Les cròniques marcianes també són un joc de miralls. Ens hi emmirallem i ens hi trobem, tan a prop i tan lluny.

Van arribar al canal. Era llarg, recte, fred i humit. Reflectia la nit.

- Sempre he volgut veure un marcià – va dir en Michael-. On són, papà? Vas prometre d’ensenyà’ns-els.

- Mi-te’ls – va dir el papà, pujant-lo a coll-i-be i assenyalant cap avall.

Els marcians eren allà –al canal- reflectits a l’aigua: en Timothy, en Michael, en Robert, la mamà i el papà.

Els marcians se’ls van mirar de fit a fit durant una llarga, llarguíssima estona, en silenci, des de les aigües ondulants…

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

// Comentaris (0)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Facebook


Twitter