CRÒNICA VITERÀRIA DEL 17 DE FEBRER DE 2018

JOHN STEINBECK  El poni roig _Traducció de Joaquim Mallafré

Vam començar forts la primera tertúlia de l’any. Per referències  a l’obra, la Claustre ens va portar un brandi Gran Reserva. Com a resultat immediat, les avellanes no paraven de rodolar de les nostres mans a la nostra panxa. Alguns van optar per la segona opció de beguda, a proposta de la Roser. Un vi d’Alella blanc amb el nom ben trobat de “Vermell”.

El poni roig és un llibre amb quatre històries, quatre lliçons morals. Hi veiem passar la mort –tant del poni com de la innocència del protagonista. També la curiositat que comporta tot creixement, la vida que trobem en tot inici I a l’últim conte la vellesa, com esperant tancar el cercle que havíem començat al primer.

El llibre ens va engegar a parlar de coses que havíem viscut. Nosaltres, els tertulians. Vam evocar altres llocs I potser no vam ser prou conscients que mai havíem sortit tant fora del llibre mateix que ens ocupava per parlar de coses més nostres. Ficció I realitat donant-se la mà per partida doble. Dins i fora del llibre.

El llibre destil·lava la seva essència I nosaltres amb ella, corroboràvem les coses que podíem sentir com a pròpies.

No dubto pas que va ser el mateix simbolisme del llibre, el que ens va abocar a anar a buscar els seus significats cap a les profunditats dels nostres records. Les referències històriques I geogràfiques ens ajudaven a entendre millor les vicissituds d’en Jody i el seu pare, en Blly I també, al final, de l’avi. Generacions canviants  d’un món també en muda constant.

Steinbeck és un mestre a l’hora d’ensenyar-nos, de mostrar-nos aquest món. El lector es fa no només receptor d’una història, sinó també més receptiu amb allò que es va creant a mida que el llibre avança. Les imatges-paraules són fàcilment imaginades I l’experiència acaba essent de mena espiritual.

Ras I curt, El poni roig és un d’aquells llibres que et fa créixer com a ésser humà. Un llibre-mirall. Un reconeixement de l’altre com a res més que un jo que va viure temps enllà, a l’oest d’un país que s’havia acabat.

Carme Bou Sala