Us proposem un tarda de diumenge de categoria.

Us proposem explorar “Els límits de Quim Porta” el darrer breuatge del nostre poeta de capçalera, Josep Pedrals, un devessall pedralenc de la millor collita.

Josep Pedrals, rapsoda / Roger Conesa, música

Ho farem al Masroig, al celler de Ca la Càndia, lloc emblemàtic en le scelbracions quessianes, que el nostre soci Ramon Bargalló cedeix sempre que cal i la cosa s’ho mereix.

I hem fet comboi amb els dos festivals de la tardor prioratina. El TERRRER, i el MOST, perquè representen una aposta que ens agrada, que ens interpel·la i que va pels camins que a naltros ens agrada transitar.

Per això, per fer la tarda ben endiumenjada, tindrem per fer boca un curt Amore d’inverno, d’ Isabel Herguera, 8 min, Itàlia, 2015. (Premi Millor Treball de Ficció – Most 2016).

I per concloure, un vi que els de Terrer ens ofereixen, un vi de casa, del sindicat del poble, la cooperativa del Masroig. Mentre lo poeta i el músic ens porten fins als límits… del Quim Porta, parent del Quim Soler…

Us hi esperem, però no us encanteu que l’aforament és limitat !!

aquí podeu comprar les entrades per assegurar-vos la cadira i la xalera!

Tertúlia viterària  setembre de 2018

Kim Ae-ran  Corre, pare, corre!

Carme Bou Sala

Era la primera vegada que escollíem una autora coreana. Probablement el primer cop que llegíem res de literatura coreana i ho fèiem de la mà de la Matilde i d’edicions Godall. Lectura nova, per tant, com una tabula rasa on anar apuntant el que anàvem veient. La Claustre ens va sorprendre amb un vi que combregava amb el llibre per aquest anar d’incògnit. Vam beure un vi no comercialitzat de l’INCAVI, una garnatxa blanca. Dolç d’entrada i amarg en gust final. Un vi ric en sensacions, com els contes de la Kim Ae-ran.

El contes ens parlen amb duresa i tendresa a la vegada, exagerant potser el costat amarg d’una societat que ha patit molts càstigs políticament parlant. Això es tradueix en personatges amb molt poca auto-estima. Solitaris que no saben com comunicar-se però que pateixen la seva ignorància de tal manera que prefereixen continuar, tirar endavant ni que sigui de la mà d’una mentida.

Molts d’aquests personatges provenen d’un entorn rural i han d’aprendre a viure a ciutat. Formar part d’una col·lectivitat i explicar el dia a dia es converteix en la manera més directa per posar de manifest com és realment aquesta societat.

Davant el buit cal trobar consol en les petites coses, com ara el pal saltador Sky Kong Kong, o un objecte qualsevol. N’hi ha moltíssims a tot el llibre. Els objectes de la vida quotidiana que omplen una solitud que no sembla que es pugui acabar.

La gràcia de la KimAe-ran és que aquesta angoixa existencial s’explica amb una lleugeresa que ens acaba fent somriure. Dins la solitud de cadascú hi ha milions de respostes possibles, i no necessàriament han d’encaixar amb la realitat. La poesia que desprenen alguns dels contes és la clau per sortir de les realitats més pesants.

Darrere aquests personatges que (es) cerquen enmig del tot, la figura de la mare s’erigeix com a puntal, la dona que ha sabut com posicionar-se davant la vida. La figura del pare, en canvi, és més fugissera, però també més propera a aquest protagonista que va cercant la seva identitat.

Parlar de grans coses i fer-ho a partir d’objectes: fanals, parets i portes, estris de cuina i bosses de supermercat… I fer-ho amb un llenguatge senzill, d’un dia a dia a Seoul però també d’un dia a dia a qualsevol altra gran ciutat del planeta.

Des del Molar petit, asseguts al pati del Perxe, anàvem trobant que aquell món tan exòtic i desconegut ja no l’era tant. Definitivament ens vam acabar fent nostres els contes de la Kim Ae-ran.