Recursos Inhumans   Pierre Lemaitre

Traducció d’Albert Pejó

Carme Bou Sala, cronista

Autor francès i vi francès, un Côtes du Rhone, que a la novel·la ens remet a un moment de celebració -quan el protagonista ha passat la primera selecció per la nova feina. Certament no hi ha altre moment de celebració, en tot el llibre. Alain Delambre, el protagonista d’aquesta història frenètica, ens duu a un món d’espera. L’espera d’algú que no aguanta més i sap que ha de fer alguna cosa de manera immediata. L’espera del qui desespera.

Lemaitre fa passar el seu protagonista per una espiral irrevocable que el durà a un seguit de punts culminants, els quals –com un final de simfonia estrident i potent- no acaben mai de ser veritablement el punt final. Sempre s’obre un fil nou fins la darrera escena de persecució –cinematogràfica total, de diumenge a la tarda, amb crispetes incloses.

M’esperava una tertúlia diferent. Vam anar enfilant un seguit de temes que ens duien a corroborar que Lemaitre el que fa és disseccionar la societat capitalista i ho fa sacsejant la nostra consciència. La novel·la és doncs un llibre-denúncia. Sense sortida amable que valgui.

L’espera de sortir d’un mal pas a l’inici de l’obra, acaba essent una espera de res de bo. L’espiral a què ens veiem abocats com a espectadors en seguir les peripècies de l’Alain és ben negre. No hi ha espai per a una alternativa positiva. De fet, l’únic personatge que ofereix aquesta veu amable, aquesta mà que s’allarga per ajudar sense demanar res a canvi, la veiem en la figura de l’amic borratxo, però Lemaitre el sacrifica com encara incidint més en el fet que res de bo no pot sortir de la voràgine capitalista. El seu protagonista no pot evitar fer el que fa, com si el tibés una corda invisible que duu ben lligada a l’ànima.

Aquest fatalisme, lluny del fatalisme tràgic dels déus imposant el seu ordre als humans, el que fa és mostrar-nos la deshumanització més extrema de la nostra societat. Els homes-déu s’han convertit en monstres capaços de qualsevol cosa.

Lemaitre ens parla d’un món ben galdós en aquest llibre.

La quotidianitat dels personatges després de la desfeta al si de la família Delambre, el seu fer rutinari, ens deixa -com a lectors- un regust que es col·loca en un lloc ben desolat i trist.