TERTÚLIA VITERÀRIA D’HIVERN

 

1 de febrer de 2020-03-16

 

Austerlitz de W.G.SEBALD

 

Traducció d’Anna Soler Horta

 

Carme Bou Sala, cronista

 

La portada del llibre del W.G. Sebald ens avisa amb la màquina d’un tren descarrilat. Ens parla d’un xoc entre el temps, entès com a espai d’un moment concret i la civilització que hi viu o li ha tocat de viure-hi. Sembla que alguna cosa no ha acabat d’anar bé. Obrim amb cautela.

Cercar un vi que s’hi adigués no era fàcil. La Claustre ens va sorprendre amb un xerès fresc i dolç. Un Solera 1847 Cream de Gonzalez Byass. Un vi de fruites torrades i sabor llarg en boca que ens convidava a pensar també llargament en el què i per què del llibre que teníem entre mans.

Tenir la traductora entre nosaltres va ser un d’aquells plusos que agraïm tant els tertulians. L’Anna Soler ens va anar presentant els paisatges emocionals d’un autor de qui ha estudiat en tota profunditat l’obra i que de mica en mica també anava creixent dins nostre.

Sebald construeix un joc de miralls en forma de fils que vas collint i trenant al voltant d’un personatge –Austerlitz- que tot i omplir el llibre amb la seva presència, el que fa realment és passar com una ombra per la història de la segona part del segle XX, posant al centre la destrucció i el desgavell provocats per la segona guerra mundial.

Austerlitz/Sebald es converteix en testimoni no només per uns coneixements apresos o viscuts sinó també per donar veu a altres testimonis amb qui ha anat coincidint i de qui explica fidelment les històries. Per escrit i també amb
fotografies-paisatges que dialoguen amb el text. Així el lector va completant i arribant a entendre la construcció proposada per l’autor.

L’obra resultant és corprenedora. La manera indirecta d’explicar fets –llegits tantes vegades per tots nosaltres en altres llibres, ens provoca un anar a trobar el fil i a la vegada un sentir-se dins la història encara que no n’hàgim estat directament els seus actors. És així que l’holocaust es converteix en horror a compartir pel sol fet de pertànyer a la raça humana. El joc de miralls llença llum cap a totes bandes. Com un far. Cap al passat, però també cap al present. Impossible no sentir-la, no veure-la.

Austerlitz dedica la seva vida a voler entendre el seu passat i en fer-ho se’ns emporta a mirar cara a cara la bogeria que pot arribar a provocar el sentir-se a la perifèria. Mirar per aprendre, conèixer i no oblidar.
Que el que hi veiem sigui l’abisme, raó de més per poder-lo reconèixer.
Sortosament, però, nosaltres vam tancar el llibre per començar un soparet de menges exquisides.

La civilització descarrila, sí. Però la llum continua essent-hi. Potser és la permeabilitat entre allò més bo i allò més dolent que Sebald ens convida a mirar.

 

---