TERTÚLIA VITERÀRIA D’ESTIU

Teoria General de l’Oblit

JOSÉ EDUARDO AGUALUSA

Carme Bou Sala, cronista  

La tertúlia d’estiu portava retard, però vam saber fer bona la dita i vam sortir de la trobada amb la sensació que l’espera havia valgut la pena. Els protocols manaven i vam seure a la placeta, buida dels cotxes que normalment l’ocupen. La Claustre ens va sorprendre amb un porto envellit del 2014. Un vi fet a Portugal per W. and J. Graham i que ens obria una porta que ens feia veure (i beure) que el lloc no fa la cosa. Barrejàvem així Portugal, Gran Bretanya i Angola. El Priorat i nosaltres, atents tots a les paraules d’en Pere Comellas, traductor de l’obra.

Ens va explicar que Agualusa en realitat el que fa és un retrat d’Angola d’ençà dels moviments per aconseguir la independència. Els aldarulls, els morts, la situació caòtica i de campi qui pugui ens fan entendre que la Ludovica, la protagonista, decideixi tancar-se a casa per no tornar-ne a sortir, com clamant pel dret a aturar-se i decidir que no vols formar part d’un col·lectiu que vius com anorreador. Entremig, tota una sèrie d’històries que es van trenant. Personatges que ens mostren tota mena de facetes, totes elles extremes però totes elles presentades d’una manera poètica.

El tema, la supervivència. Angola es transforma així en un país proper. Ens hi endinsem i entenem moltes de les coses que hi passen. Les reconeixem perquè són humanes. L’exili dins a casa autoimposat per la Ludo també ens fa pensar en el periple de tants altres que han de fugir o tancar les portes a una mena de vida que ja no pot continuar com abans. La sensació de presó que ens fa el pis de la Ludo no és sinó una metàfora que ens inclou a tots nosaltres. Anem fent via amb ella, patim per com tirarà endavant però també somriem per com davant de situacions extremes, l’enginy de cadascú és capaç de trobar una sortida. És així que entenem la necessitat de deixar constància de la seva vida viscuda en sintonia exclusiva amb ella mateixa a les parets que l’envolten.

Vam parlar de l’atzar, de la por que paralitza, del sentir-se estranger… i de com Agualusa deixa anar un fil d’esperança amb en Sabalu, el nen que entra a robar al pis de la Ludo i que acaba ajudant-la a tornar a viure en comunitat. La Ludo gran, gairebé cega, veu a través dels ulls del nen la manera com fer les paus amb el seu món. I és a través de l’altre ens diu Agualusa que podem arribar a fer les paus. No és en va que el llibre acaba amb un capítol que titula «és en els somnis on tot comença»

No vam parlar prou del títol de l’obra. L’oblit, seria el perdó? Pregunta retòrica perquè per perdonar has de conèixer la realitat. I saber, conèixer, fer aparèixer…queda ben lluny de l’oblit.

Potser el que ens cal és fer una tertúlia d’un altre llibre d’Agualusa i continuar estirant el fil que portem tots dins nostre.