Porqueres, Lluís

Lluís Porqueres (Escala Dei). Forner de la mongia

Retrats fets pels autors

És un pencaire que s’estima el paisatge que mostra. Ho delaten els nusos de les mans, marcats per la feina, i el pas lleuger —un punt desmanegat, com la barba— quan ens porta fins a la Pietat, camí amunt, sense perdre l’alè. Lluu una gorra d’aquestes esportives per protegir la calba. Com el meu pare, que també té els nusos dels dits marcats. M’hi fa pensar més d’una vegada quan explica la mecànica de la seva feina diària. Fa de forner i té botiga. Nascut a Poboleda, encara recorda quan, de menut, els caps de setmana l’enviaven a casa dels avis, a Escaladei. Agafaven el «cotxe de línia» per anar-hi, un comboi que era «com aquests busos de Cuba». «Els religiosos sempre agafaven els millors llocs». Aquella època els pagesos van acabar conreant els trossos del claustre.

Al camp, cada cosa té el seu temps i la seva repetició. Fer pa, també. Les explicacions d’en Lluís sonen a metrònom. «Quan el pa acaba de fermentar has de tenir a punt la temperatura del forn. El forn ha d’arribar als 400 graus per després treballar a 220 graus. Dins del forn caben uns 25 pans de tres quarts de quilo. Primer, faig els pans. Després, les coques».

Les meves narius s’extasien amb la flaire del forn. Som flaires. Per això em sembla que tots els forners del món són bones persones.
[ABP]

El programa de la visita a Escaladei anunciava «Lluís Porqueres, forner de la mongia», i advertia «porteu calçat per a caminar». Estàvem avisats. En Lluís —gorra, ulleres grosses i barba, tot a la manera de Xesco Boix— a la porta de la botiga hi tenia el porró de vi de missa i una embosta d’avellanes, tota una composició plàstica simbolitzant l’hospitalitat. La botiga sobretot és el vestíbul de l’obrador de fer el pa. En terra de vi, sort n’hi ha que algú fa el pa. No sé si és cap adagi del Priorat, però s’agraeix a Lluís Porqueres la seva dedicació compensatòria de tant de mam. I, per a justificar l’advertiment del calçat, ens treu a pasturar. Allò que ens ensenya en Lluís és la mongia (no el priorat: primera lliçó terminològica; el primer priorat ens el situarà al poble de Poboleda). L’antiga cartoixa d’Escaladei, la mongia, és el pati on en Lluís jugava de petit, i en coneix totes les soques i totes les roques. En una petita excursió, ben gratificadora, sota el Montsant, ens fa pujar pel camí més rost fins a l’edifici de l’abat, indecentment descurat, i no per atzar. Els escriptors, bestiar de pota tova, no tots arriben al cim. De tornada a la població, pel camí més assequible, veurem la font amb el jeroglífic emblemàtic: una escala sota una creu, i als costats les inicials SD, de «Scala Dei», i la plaça envoltada pels grans edificis de les famílies patrícies: Fària, Rius i Peyra. L’afable Lluís Porqueres, que a Poboleda ens mostrarà la casa on va néixer i ens durà a la casa museu dels oncles, és discret i prudent a l’hora de dir noms a qui atribuir greuges i responsabilitats en la conservació de les relíquies identitàries de l’indret.
[AMJ]

Que no us enganyi el seu cabell enfarinat i les seves mans nuoses. Lo Lluís té l’energia i la il·lusió d’un vailet. És lo forner de la mongia a Escaladei. El seu forn fa olor a pa acabat de fer que, juntament amb l’aroma de la terra mullada després de ploure, és l’olor que més m’agrada. Ens rep amb un somriure sincer i una mirada enamorada de la seva terra i, de seguida t’ofereix vi de missa i ametlles per fer camí. I de seguida et fa enfilar, amunt, per a descobrir la terra que tant s’estima.
[ERP]

Forner de la Mongia, diu el tríptic que és aquest home que ens rep amb ametlles i vi de missa. Hi ha un moix. Té una botiga on despatxa vi i pa i oli i fruits secs. No té rellotge, el seu ritme el marca el temps que tarda en estovar la pasta dels pans que fa de manera completament artesanal, sense pressa, sense calendari, amb tot tipus de farines. Cada una necessita un temps i una manera de ser pastada i ser enfornada. No hi ha res humà que pugui importunar el ritme de la pasta del pa. I si en Lluís s’ha d’aixecar del llit a mitjan nit per enfornar-la, s’aixeca. Perquè qui és l’home per interrompre el ritme de la natura? El forn on cou el pa també el va construir ell. Diu que algú li va explicar com fer-lo. I ell el va fer. Amb les mans de pastar. Amb les mans de parlar. Amb les mans de compartir allò tan immaterial com una conversa que atura el temps. En Lluís va néixer a Poboleda i com a pati de jocs va tenir la muntanya que rodeja el monestir d’Escaladei. Encara ara, juga i trepa i s’enfila i fa un mig somriure quan ens veu als que no sabem caminar per la muntanya ni trescar pel bosc, i a mig camí s’atura i ens explica facècies de la seua infantesa, de quan els estius eren llargs i els seus pares treballaven i a ell l’enviaven amb els avis perquè en tinguessin ànsia. Aquesta aturada a mig camí la fa perquè és una de les poques persones que no ha perdut el paradís, però, sobretot, perquè la resta de mortals puguem fer un alè i sincronitzar una mica les pulsacions d’un cor que ens va a mil per hora. És molt elegant i no ho diu. Amb paraules no ho diu, però amb el somriure sorneguer, sí. Som al nucli seminal de la comarca. Si més no, al lloc que li dona nom. Som a les terres del prior d’Escaladei. Al Priorat. I a les vores hi ha vinyes. Els primers de tots els que veurem aquests dies. M’entretenc fent fotografies i escoltant les històries d’en Lluís que ens durà a Poboleda, on hi té un oncle que fa vi i que col·lecciona coses. Ràdios, diaris, llibres, eines... coses. Col·lecciona coses i fa vi, com si fer vi no fos col·leccionar l’essència dels anys que passen a l’ombra de Déu.
[ECB]

Lluís s’enfila muntanya amunt, i el monestir d’Escaladei queda als nostres peus. Pel camí va explicant coses sobre els monjos, sobre aquell lloc de retir, desert espiritual. De com quan era nen jugava en aquell indret i prenia el bany en els rierols. Abans ens ha ensenyat el seu forn, de pa casolà, i ens ha fet beure una mica de vi (vi de missa), acompanyat per un grapat d’ametles. I ara camina coster amunt, a tan bon pas que molts no poden amb la seua ànima. Alguns fins i tot abandonen. Morir d’un atac al cor a Escaladei pot ser literàriament productiu. Mire el símbol del monestir, gravat en una pedra roja: una escala. Això mateix. L’escala dels Déus. I el cel sí que sembla a tocar.
[MDR]

En Lluís es va construir un forn artesà ell mateix, amb argila del Montsant, seguint les indicacions que li donava per telèfon un amic seu que viu al País Basc. Per fer pa ha d’esforçar-se a quadrar el moment just de la fermentació amb la temperatura exacta del forn de llenya. L’encert depèn de mil elements que no es poden controlar del tot. La lluna li fa males passades: de vegades provoca que li surtin pans com coques i coques com pans. S’enrabia i continua.

Ja es veu: en Lluís és un home amb nervi, una mica brusc, que no s’atura per res. Ens va portar a veure el record de la seva infantesa, els horts desapareguts de la mongia d’Escaladei. Va fer saltironejar els escriptors com cabretes per la pujada més dreta de la Pietat. A cap de nosaltres li va passar pel cap de contradir-lo. Si mai una roca enorme li barrés el pas, jo crec que, insistint insistint, l’acabaria travessant amb la seva empenta, o bé la roca s’apartaria, atemorida.
[RGC]

 

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR