Sabaté Rull, Albert

Albert

Visc a la Torre de Fontaubella i sóc llicenciat en Geografia i Història. Presideixo l’associació cultural No Jubilem la Memòria i faig de coordinador del Zzona jazz de la Torre de Fontaubella.
He escrit diversos articles d’història, en què destaca el treball «La sanitat republicana durant la batalla de I’Ebre: I’exemple del XV Cos d’Exèrcit (1999)» publicat en el llibre Guerra Civil a les Comarques tarragonines (1936-39) i l’article «Carrasclet, un heroi català contra Felip V» (El Vallenc, 2015).

Retrats fets pels autors

Ens porta al cementiri i dius, ai. Ens hi porta bo i mirant parets de pedra seca perquè les del seu poble són diferents. Estan posades en diagonal, semblen unes fitxes del dòmino en procés de tombar. Però de fons hi ha la Mola de Coll de Jou. No es cansa de dir-ho, l’Albert. Hi ha boires i sembla que la Torre de Fontaubella sigui un poblet frescal del prepirineu. Un poblet endreçat. L’Albert ens ha portat al cementiri i després a veure unes tombes de brigadistes (que potser no contenen cap os, si un cas unes cendres de no fa gaire), a veure unes làpides amagades entre els arbustos, en un racó que si no t’hi acompanyés algú com ell no les arribaries a trobar mai. Es nota que l’Albert és un home important. Ell no ho vol semblar, però de seguida li notes. Saps que ell no vol que es jubili la memòria d’unes terres que en tenen molta per guardar. Se li nota perquè explica amb passió i coneixement detalls que alguns voldrien oblidar. Però no tot són fosses comunes d’un petit cementiri, també hi ha diversions. I l’Albert es mou igualment pel jazz, per portar jazz del bo a la Torre de Fontaubella. I el seu pare, el Joan, el volta orgullós com només un pare ho pot estar d’un fill que es preocupa de les coses importants d’aquest món, i de l’altre també (la memòria dels que no són aquí). De brigadistes vius ja en deuen quedar pocs, els anys passen, però la seva gesta no s’oblida. L’Albert camina per la Torre de Fontaubella, saluda aquí i allà, pot anar amb el cap ben alt, sap que el que fa és necessari i just.
[REM]

 

L’Albert em connecta amb l’avi Joan, amb Chabola Valley, la 15a brigada i els hospitals de sang. Gràcies a ell i gent com ell, res no es perdrà. Sento un profund agraïment que no li sé mostrar perquè arribo a ell amb tot el neguit de les anades i les vingudes. Tinc la sensació que no hi ha ningú que visqui més el present i futur, que els que, com ell, remenen el passat.
[JCR]

 

A les trinxeres!
Crida el seu esperit davant les flors insensibles i plasticoses del clot salvatge de John Cookson, Iaffa o Kailin. Les fulles de pi, en forma de tisora, van cobrint la història dels brigadistes i de les vivències a ChabolaValley. És l’Albert qui ens obre les portes de la memòria, dels hospitals al cor de la muntanya, dins vagons de llauna i fusta.

A les trinxeres!
Entre oliveres, boira i marjades. Resistents, com en la batalla, les pedres enclenxinades formant un espigat transcendent que ens apropa a la duresa del terreny, de l’esforç del pagès de muntanya.

A les trinxeres!
L’Albert ben didàctic, el que treu del pou els oblits per tal de no repetir la cruenta dedicació de l’home a segar vides. L’Albert que ens presenta el detall de la humanitat en els moments més delicats i negres de la història recent.

A les trinxeres!
Memòria, amor i llibertat.
[PVV]

 

L’Albert té una mirada seriosa que, quan hi parles, es torna afable. És historiador, i se li nota la passió per l’ofici: ens ensenya el paisatge de la rereguarda de la batalla de l’Ebre amb circumspecció i respecte. Coordina associacions i activitats a la comarca, amb l’esforç i l’empenta de qui fa avançar una mola. M’ha semblat una persona coherent i valenta.

Un marge de pedra a la Torre de Fontaubella.
Sembla una prestatgeria de llibres, hem dit

[MCC]

Escenari de la batalla de l’Ebre

Després de donar una volta per la Torre de Fontaubella, vam anar al cementiri, on tantes víctimes d’aquella batalla reposen. L’historiador ens va explicar la batalla de l’Ebre amb els seus prolegòmens i les seves conseqüències, que aquest poble va viure en primera línia. Després, als afores del poble ens va portar per veure, quasi a peu de carretera, enmig d’un tros de bosc i ben amagades, tres tombes de brigadistes que allà volien restar. Ens va donar pèls i senyals de a qui pertanyien i el perquè.
A la Torre de Fontaubella vam observar que era el primer poble humit que visitàvem, amb l’aigua que baixava per uns caminets de pedra, i amb un bon safareig que la recollia. Segurament baixava des de la Mola de Colldejou, revestit aquella tarda per la boira. La proximitat del mar deu afavorir aquesta humitat ambiental; no queda lluny: és a uns vint quilòmetres.
Un cop tornats al centre de la Torre de Fontaubella, vam anar al local de l’Associació «No jubilem la memòria», on hi ha l’exposició permanent d’una donació particular ben interessant: armes de tota mena, molt antigues, pistoles, fusells, trabucs, espases… La sensació de pesadesa que transmeten aquells artefactes és tal que vaig pensar que ni menys les podria aguantar una mà com la meva, ja no parlem de maniobrar-hi, ni de disparar, ni d’encertar cap objectiu.
Tot seguit, ens van passar en pantalla gran uns documents filmats d’aquells moments històrics i de les Brigades Internacionals que hi intervingueren. La vida quotidiana, la col·laboració dels brigadistes amb la ciutadania en les feines de la vinya, etc.
A continuació se’ns va presentar un vi de la denominació Montsant, i se’ns va convidar a catar-lo mentre mastegàvem avellanes.
L’adalil Albert Sabaté ens va convidar al concert de jazz amb ressopó (sobretot que no ens moríssim de gana!) que es feia a la Torre de Fontaubella, aquella nit. Els més valents del grup s’hi van apuntar i sembla ser que van tornar a hores petites, ben menjats i degudament beguts.
La Roser, la Teresa Pascual i una servidora vam sopar poc i tranquil·lament al Perxe i a dormir d’hora! Val a dir que havia estat un dia molt intens.
[JCP]

A Albert Sabaté

Els noms de les tombes
reescriuen els dolors—
de quina justícia?

La mirada versa
la memòria de l’Ebre,
el record abrasa.

Els clams de les pedres
ressonen a l’altra riba,
afusellen l’aigua.

No colga el silenci
la calç dels ossos anònims—
per qui la nit resa?
[TPS]

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR