Simó, Carme

carme-simo

Carme Simó, de Bellmunt i Porrera, pagesa i dona compromesa amb la realitat social i política de la comarca.

Retrats fets pels autors

La Carme és mestressa d’un tros de ceps antics (però lletjos, com diu ella) que va plantar el seu pare. També és mestressa d’una porció de plom pur del que extreia el seu avi de la mina Eugènia i d’una cabana que recull els colors del menjar que s’hi ha cuinat, la foscor dels somnis de les migdiades que s’hi han dormit i on els cistells es gronxen al ritme de les històries que hi han sentit explicar. La Carme també és mestressa de l’experiència de ser alcaldessa quan no hi havia alcaldesses, de presidir la cooperativa en un temps en què no hi havia dones a les cooperatives. La Carme és una dona de les que treballen pel poble, per a la gent del poble, de les que treballen la terra i per a la terra, de les pioneres que fan solcs i —segurament sense adonar-se’n— ens aplanen el terreny a les que venim darrere.

[SBA]

 

 

Hi ha el teu verb precís, l’elegància dels teus gests, la teua coneixença del territori, del vi, de les ametles... Hi ha el teu passat d’alcaldessa en temps encara abruptes per a una dona. Hi ha tot això i molt més que desconec, però deixa’m que m’ature en un detall teu que em parla, mut, a l’orella. La llàgrima que et cau mentre assistim a l’explicació escenificada de la vida dels miners, dins mina Eugènia. La gota del teu ull projecta cares i cossos per mi desconeguts. Cares i cossos d’un altre temps, castigats pel treball, amenaçats per silicosi. Jauen dins de tu, aquestes cares, aquests cossos. Tu n’ets la memòria.

Mentre tu mires el teatre, jo, de reüll, et veig la realitat.

[MBM]

 

 

La Carme és una dama.

Com la reina d’un conte,

però que ha decidit canviar la corona per un barret,

les riques vestidures per roba de treball i,

en lloc de ceptre, té una poderosa màquina de podar vinya.

Quan t’explica el conreu de la vinya, la veu li brilla.

Els ulls, també.

Et pot contar del camp en temps dels seus avis (i abans i tot),

dels seus pares,

de l’ara del seu dia a dia

i dels dies que vindran.

Es nota com estima la seva contrada,

com ella i terra estan unides per uns vincles molt forts.

Et fa riure, contant-te anècdotes de barcelonautes que es perden per les finques,

sense pensar que les finques acostumen a tenir amo (o ama o les dues coses a l’hora) i que, aquests, de vegades poden no ser lluny.

[ERA]

 

 

De totes les característiques i adjectius que descriuen la nostra primera adalil, el que millor li escau és la dignitat. En ella, els estereotips de la vida al camp cauen pel seu propi pes, ja que la Carme és molt més que tota una senyora de cap a peus, gentil, elegant i somrient. La Carme representa un tipus de dona dels que no abunden, una dona avançada al seu temps: presidenta —i no secretària— d’una cooperativa vinícola, quan aquesta era formada exclusivament per homes; pionera a reivindicar els drets i les excel·lències dels vins del Priorat; pagesa des dels catorze anys, que ja veremava amb la família i fins a dia d’avui, que amb seixanta-set encara no ha deixat de lluitar per la seva terra, per aquells ceps de vuitanta anys que l’han vist créixer; pertanyent a una generació de dones orgulloses i arrelades als seus orígens; optimista, generosa, incansable... Sempre tocant de peus a terra, sempre amb un somriure als llavis.

[TRO]

 

 

No és gens corrent que una persona m’entri així de bé. Perquè això passi, ha de ser soterrat. Jo m’hi entendria perquè té una pell rude i falsament distant. Maneres de caminar amb l’esquena dreta, i de callar. Modals digníssims. La generositat té un preu, l’entusiasme seriós és perillós, el respecte demana valentia.

Carme Simó té les virtuts millors de la persona de poble i viscuda —les virtuts del ciutadà em costen més de veure, també els defectes. És destil·lada. Quan la vaig veure tan elegant a l’acte de comiat, vaig pensar que la voldria tenir per familiar, perquè podria compartir-hi molt de temps sense que ens féssim nosa l’un a l’altra. Seria un familiar amb qui tindria, a més, una amistat.

Hi havia uns túnels per sota terra, entre nosaltres, però això no es diu. Només que, francament, no puc demanar més d’una persona.

[TSI]

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR