Vaqué Sans, Joan

jvaque_x

(Barcelona, 1967) Sóc la quarta generació d’una nissaga que es dedica a la confecció de palmes i palmons des de fa més de 150 anys. La tradició familiar comença al barri de Gràcia de Barcelona, on els meus avantpassats van haver d’emigrar a final del segle xix arran de la plaga de la fil·loxera a la comarca del Priorat.

De formació economista exerceixo com a administrador de l’empresa familiar PALMES VIAPLANA, SL que té el seu taller artesà a la Vilella Baixa.

Implicat en processos de desenvolupament de l’economia local mitjançant la implicació en el projecte «Priorat – Montsant – Siurana paisatge cultural agrícola» que impulsa la candidatura a ser reconeguts com a patrimoni mundial per la UNESCO.

 

Retrats fets pels autors

El Joan ens porta pels carrers buits de la Nova York del Priorat, la Vilella Baixa. Ens fa caminar fins al carrer Que no passa i ens ensenya com els propietaris de les cases del poble van anar fent créixer els pisos cap avall, com gratacels que s’enfonsen per buscar l’ànima de la terra, i ara la majoria són buits. Caminar i caminar darrere aquest home alt i tranquil, que fa molts anys va abandonar la vila de Gràcia on s’havia criat en una rebotiga de cistellers, per tornar al poble dels seus avis i per reinventar-se (sense deixar de ser). I amb el reinventar-se ens fa passar pel pont preciós de pedra de la Vilella Baixa i seguir un caminoi fins al lloc on «quan estic una mica cansat, vaig a tirar quatre pedres». Es tracta d’una bassa, un toll que a l’estiu serveix de lloc d’esbarjo i bany per a la canalla, que viuen lliures i feliços enmig de la natura. El Joan és un mestre a l’hora de moure les mans. Fa palmes i palmons, desenes de milers. Molts van a exportació i algunes de les seves obres d’art popular arriben fins a un santuari molt venerat pels austríacs. Coses de la globalització! Amb això s’ha reinventat sense deixar del tot les arrels d’aquella família de cistellers (i palmers) del barri de Gràcia. Se li nota la nostàlgia i l’orgull. També es queixa de les administracions, que no acaben de respectar aquest art popular i les obres majors que han sortit de les mans dels mestres palmers. El Joan és franc, tendre, feliç. I com que és feliç, mou la cua de cavall.
[REM]

 

És fàcil pensar que en Joan ha tancat un cercle, perquè ha tornat a la terra dels seus avantpassats. Però és només un miratge, en Joan no tanca res i ho obre tot, el que fa és partir d’una tradició, la del seu ofici i el seu passat, i mirar el futur per canviar tot el que cal canviar per ser plenament del segle.
[JCR]

 

Un glopador de cors de fasser. Per què canviar el barri de Gràcia per l’ànima d’un riu? No deu ser per acostar-se a l’evangeli catolicocerimonial, ans al contrari, per abeurar-se de paradís. La Vilella Baixa l’ha convertit en un Vito Corleone de les palmes, un àgil prestidigitador de la natura. Mans àgils, ulls badats, trena d’una a una les catedrals blanques de la nostra civilització. Com sinó s’entén l’esforç de l’ensofrada? I el misteri violent de l’assecador?
Un d’aquests que resseguint el fil conductor dels seus retorna al lloc on el cos li demana; d’on s’han bastit les arrels dels avantpassats —quilòmetre zero— que nodreixen qualsevol d’una salut de ferro.
D’allà em vaig emportar els records de la meva infantesa, a la plaça de Calonge (Mallorca), brandant una de les palmes, confeccionades per una de les cinc generacions de la seva família, el dia del ram de molts d’anys enllà. També em va portar al portal de ca meva, on penjava tot l’any i beneïa els seus habitadors. Enguany, de la seva benedicció, n’he renovat els bons auguris.
[PVV]

Me’l podria haver trobat sortint de recollir la cistella de verdures ecològiques a la cooperativa de Gràcia, o fent una canya al bar Canigó, a la plaça de la Revolució. Però no. En Joan sembla gracienc ¾samarreta negra amb un eslògan reivindicatiu, cua de cavall i ulleretes rectangulars¾ perquè, de fet, ho és. El que ja no endevinaries mai, a simple vista, és l’ofici i el periple vital d’en Joan. En va marxar, de la vila ¾com en diuen els graciencs, orgullosos de l’estirp¾, per tornar a la vilella. A la Vilella Baixa. El viatge a les arrels familiars és doble: torna al poble i torna a l’ofici, que ens explica amb detall, assegut en una cadireta de fusta del taller, al centre de la rotllana en què ens hem disposat. Mentre parla i s’explica, fa anar els dits plegant fulles de palmera i, com si fos un mag traient el conill del barret, amb un gest gràcil de les mans en fa néixer mil formes.

En Joan seia en aquesta cadira, tacada de les coloraines amb què pinta les palmes

[MCC]

 

Palmes

Joan Vaqué és un xicotàs economista que fa palmes i palmons a la vella manera artesana, quasi extingida, de la qual ens va fer una exhibició o classe pràctica. Viu i treballa a la Vilella Baixa, lloc d’on van eixir els seus pares per intal·lar-se a Barcelona. No és boig qui a casa torna. Va explicar que té un ampli mostrari de la seva feina exposat en una església austríaca. Penso, amb tota la bona intenció, que hauria d’arribar-se al Japó, no sé ben bé perquè, com si allà poguessin —amb la seva delicada idiosincràcia— entendre el joc subtil de les palmes i els palmons trenats, convertits en flors, i l’olor que desprenen.
Just després de dinar en Vaqué ens va ensenyar el seu poble, la Vilella Baixa, d’una distribució urbana peculiar, que en Josep Ma Espinàs va qualificar com la Nova York del Priorat. La Vilella Baixa té, com si diguéssim, el dalt i el baix vila. Les construccions aprofitaven el cingle que oferia el terreny per fer una entrada a peu plau i uns darreres de casa que donen a l’espadat. L’actual aire fantasmal del poble, amb pocs habitants, oferia una mena de neguit i un escenari apropiat per rodar una pel·lícula de por. No m’imagino passejant per aquells carrerons deserts a les tantes de la matinada i ben sola.
L’adalil Vaqué, abans de la classe pràctica de com és fan els palmons i les palmes, ens va portar per un camí pla i pedregós paral·lel a una riera seca —que de tant en tant deu anar molla— cap a un espai recòndit que potser és habitat per fades i follets. De cop, va sorgir un llac que nomia Toll de la Palanca, on la canalla es banya a l’estiu. Allà, qui més qui menys va voler fer «pa i peix» amb els pertinents palets rodons i aplanats. Jo no me’n vaig sortir, tot i que volia rememorar la infantesa, quan sí que dominava la manera de fer «pa i peix» a les vores del meu riu Ter.
[JCP]

 

 

A Joan Vaqué

 

Evoques l’encís
ocult als palmerals verges,
en tu permaneix.

Enfiles l’agulla—
amb ella tornen diumenges
de Rams amb la palma,

la foto a l’església
d’un temps de beix i de cera,
caramels a les flors

apreses del pare,
imatges en la retina
del vol dels seus dits.

[TPS]

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR