Viejobueno, Júlia

Júlia Viejobueno. "Sóc de La Figuera per obra i gràcia del destí. De família pagesa, amb arrels prioratines, ebrenques i conquenses. Graduada recentment en Estudis literaris. Passo l’estona jugant a fer fotos."

La contundència de la seva pell bruna no amaga els fils de vermellor de quan enrogeix. Jo he envermellit tota la vida, a vegades davant situacions inesperades, que no sabia per què em feien pujar els colors. Però em sembla que amb el pas dels anys he anat veient que això delata un afany de sorpresa i de curiositat davant la realitat que resulten del tot desitjables. La Júlia les té, les ganes de sorpresa i de curiositat, juntament amb una mirada delicada i profunda cap al seu entorn. Cabell negre, ulls grossos, gasta una sensibilitat senzilla, gens empeltada de façanismes, feta dels replecs de llicorella del paisatge i la seva geografia, però també de l’aprenentatge que deu haver acumulat en llicenciar-se en Literatura Comparada. I en fer les fotografies de paisatges prioratins que fa. I en portar-nos a un lloc privilegiat, el coll de Solans, un punt on s’albira una part del circ del Priorat. I en regalar-nos una posta de sol de les que fan embadalir des de l’ermita de Sant Pau. La Júlia encarna, també, la sensibilitat de saber-se baula de continuïtat. I el sentit i la força i la resistència que signifiquen ser baula. «Per llocs que vagi, el millor restaurant del món sempre serà la Fonda» (de la Figuera), manifesta amb una alegria continguda.

Després de la universitat, ha tornat a casa els pares, a la Figuera, per ajudar-los. Al poble hi viuen 100 persones. És dels més petits del Priorat. Després ja veurà què farà. Però segur que seguiran sent coses carregades de sentit.
[ABP]

La Figuera té una bona adalil en la jove Júlia Viejobueno, que era estudiant quan van arrencar les edicions del Priorat en persona i ara acaba d’acabar la carrera de Literatura Comparada i ha tornat al poble. Samarreta militant amb el nom i el símbol de la Figuera i ulleres fosques de Steve McQueen conduint bòlids per polsoses pistes d’asfalt. Però la Júlia s’estima més anar a peu pels camins dels encontorns de la Figuera, i així guia els escriptors comparats fins al coll d’en Solans, des d’on ens mostra tots els pobles: la Vilella Alta i la Baixa (la Nova York del Priorat, segons Espinàs), Poboleda, la Morera..., i tot el circ de muntanyes: la serra del Molló, la serra de Prades... Tot de muntanyes que tenen nom, que la Júlia sap i que més val situar-les des d’allà mateix, que al capdavall això no és la Viquipèdia. Per a continuar comparant, duu el ramat cap a l’ermita de Sant Pau, que, com el seu nom indica, està dedicada a la Mare de Déu de la Mola. No sé si hi ha gaires esglésies i ermites del Priorat que estiguin dedicades a qui diuen que estan dedicades. Ja ho fa, això, el comparatista esperit de la terra, o potser més aviat l’esperit del vi. Hi ha la llarga trinxera i el lloc d’observació del comandament legal republicà durant la batalla de l’Ebre. La Júlia ha organitzat una solemne posta de sol, amb el cel sangonós evocador de les batalles d’altre temps, de derrotes que ens n’han fet dissortats hereus. Per a amorosir-nos el record, la generosa Júlia, al final de la visita, ens obsequia a cadascun amb una ampolla de vi del Sindicat i una bossa de sucoses pomes del paradís de casa.
[AMJ]

El seu perfil té rastres de grecs i fenicis. Com ells, va marxar per conquerir altres fites. Filla de família pagesa, va marxar de la Figuera per tornar a la terra que la veure néixer amb la saviesa adquirida dels estudis literaris. A ella li devem una jornada particular amb unes vistes extraordinàries i un dinar magnífic al Celler de La Figuera. Segur que, si s’ho proposa, la Júlia serà capaç d’arrelar bona literatura de collita pròpia.
[ERP]

Na Júlia Viejobueno és la Figuera i és el futur. Camisa de quadres, botes de muntanya, cabells recollits en una cua descurada i tota la insolència dels vint i pocs anys. Encomanadissa, la insolència. I la sensibilitat de l’ull que mira i cerca el punt de vista adequat per a fer unes fotos que comparteix a les xarxes socials. No és l’instant, és la mirada. El càvec. Els terrossos. La vinya. El Montsant tenyit de vermell un capvespre d’hivern. El cel. I les muntanyes. Ha fet estudis literaris. S’hi ha graduat. I ha tornat al poble perquè té clar quin és el seu paper. Té clar que ha de continuar cavant per enfonsar les arrels. Ella i tota la seua generació de joves formats i decidits que han après els noms dels trossos, dels colors de la terra, del paisatge que els rodeja. Els noms que fan les coses, que construeixen el país. Han après, aquests joves, que sense el vi de la cooperativa no hi pot haver vins de preus desorbitats a les botigues de gourmet de les grans ciutats. Na Júlia diu que se sent un poc aclaparada, però tu li fas una reverència. Tu vols ser ella i tenir la seua força. Ens du a l’antiga fonda de la Figuera i demana als amos, que ja s’han jubilat, que ens facin crestes i patates de festa major. I el dinar és una festa que celebra totes les Júlies Viejobueno del Priorat. Beus un vi rosat de la cooperativa que no saps on et du, però que et fa feliç. Us fa caminar cap al coll d’en Solans per veure el món als vostres peus. I sí: us asseieu a una roca plana amb els peus penjant cap al no-res. Amb els ulls de mirar plens de bellesa. No hi ha la mar, però. Tampoc la necessites, ara. Na Júlia somriu perquè ja ha complert la seua missió d’avui: els escriptors forasters, que preneu notes i feu fotos amb el mòbil ja us heu enamorat de la seua terra. Les arrels ja són més endins. Ja costarà una mica més que algú les arrabassi.
[ECB]

Ens parla del seu poble, la Figuera, amb estima i contenció. És prudent, i somriu lleugerament amb les nostres observacions, com qui tem una mica aquell col·lectiu perillós de lletraferits exultants. És una bona ambaixadora del seu poble, i ens condueix al balcó del coll d’en Solans, des d’on s’albira bona part del Priorat. Desprès ens acompanya fins a sant Pau, on esperem que acabe el dia, per tal de veure el sol ponent i roent. Júlia porta unes grans ulleres de sol, i la recorde amb els darrers raigs del dia rebotant en els seus vidres, i somrient. Potser una mica alleugerida: ho ha fet molt bé. I nosaltres no érem per a tant.
[MDR]

La Júlia fa sensació d’afermament: poques paraules, molta presència. Després d’estudiar literatura a Barcelona ha tornat a una terra que no necessitava esperar-la perquè ja feia el seu fet des de sempre. La Júlia contempla des del coll d’en Solans el sistema d’ondulacions contínues que és el Priorat: me la imagino allà dalt immòbil durant hores.
[RGC]

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR