Villaró Boix, Albert

123

Entrades del diccionari

llicorella 1
f

La Céline s’acotxa amb tota la gràcia del món, el gest de l’home neolític que descobreix la màgia del blat que creix, clava els dits a la terra i n’agafa un sarpadet de roca esmicolada. La fa passar d’una mà a l’altra, amb la tensió del raig de sorra que fa córrer el temps d’un rellotge. És la famosa llicorella, la roca sedimentària que l’escriptor en diria pissarra o, els dies bons, esquist. És l’adob mineral que fa que d’una vinya a l’altra hi hagi un univers de diferències, aquell nom màgic ple de palatals. A l’escriptor li sembla que la Céline no conrea les vinyes, sinó el substrat sobre el qual creixen. Pren una altra mostra, la compara amb la primera, té un altre color i el fruit de la vinya que en treu els nutrients tindrà unes altres característiques. La Céline podria parlar hores de l’estructura química, del ferro, de la porositat de la roca, de com el paisatge es tradueix en el vi que fa. L’escriptor se l’escolta, embadalit, i ben aviat ja no fa cas de les explicacions, i només es fixa en com mou les mans, com es gira quan algú li fa una pregunta, amb quina cura passa el dit pels ceps recargolats. També podria passar hores en contemplació.

Marçà

Al museu de Marçà hi ha l’escultura de terra cuita d’un Crist avergonyit, obra del Marcel·lí Giné. L’escriptor l’ha pogut veure unes hores abans de pujar a la vinya de la Céline. El Crist està instal·lat en un racó del museu, no se sap si per accentuar la seva vergonya o per protegir-lo de les mirades burletes o incrèdules dels visitants. L’artista l’ha desclavat de la creu, el representa amb el cap cot i el serrell li tapa la cara. Té les cames doblegades en un gest forçat, i ensenya les nafres obertes a les mans com si volgués convèncer l’espectador que el seu sacrifici ha estat inútil. I prou que ho aconsegueix. L’escriptor, quan se’l troba, queda com parat: ha vist cristos en totes les postures imaginables: majestuosos, torturats, triomfants, dolorosos, agònics, rutilants, afligits, però tots sempre estan afectats per una altíssima dignitat divina, fins i tot en la pitjor de les circumstàncies possibles. Però el Crist de Marçà està desposseït de qualsevol mena d’aura, ja no és més la segona persona de la Trinitat, ni hi ha cap possibilitat que ho torni a ser. L’escriptor sap de què s’avergonyeix. L’escriptor també se sent avergonyit d’haver de participar —ni que sigui com a testimoni— en la contemplació descarnada del seu fracàs. I el comprèn molt bé.

margenada
f

L’escriptor se sent ara com el Crist. Avergonyit. Desesperat. Desesperançat. S’acosta a la Céline, la segueix com pot mentre s’enfila pels bancals, intenta retenir aquell moment perquè sap que serà irrepetible, que arribarà el moment en què la comitiva tornarà a pujar al microbús, per rodar mitja hora fins al Molar, reposar només una estoneta abans de continuar amb el programa: sopar a Falset, tertúlia, rialles, el que sigui. L’escriptor es quedaria a la bodega, continuaria tastant tots els moments del vi, des del most brut que comença a bullir a la tina fins al producte final, que d’entrada té l’aspecte de tots els vins però sap que aquest és un miracle, perquè n’és l’obra de l’adalil. L’escriptor ha begut tot el que li han donat, i no n’ha escopit res, perquè fóra com una blasfèmia, un sacrilegi. Ni una gota, s’ha de fer malbé. L’envaeix una mena d’estupor, lluny de l’embriaguesa que hauria estat natural: és com una il·luminació, un estat alterat de la consciència. Margenada. Demà els ensenyaran com es fa una paret de marge, la geometria arcana. L’escriptor n’aprendrà i refarà tots els bancals del país, ja veuràs. Serà el margener de la margenada.

margener margenera
m i f

Pagès que sap escoltar les pedres, que coneix la història de totes i cadascuna d’elles, que les arranja de la mateixa manera que d’altres arrangen paraules. Expert en sintagmes minerals.

molins
m pl

La Céline se n’adona just quan l’escriptor s’asseu al microbús. Han estat tants petits missatges enviats que hauria de ser una soca d’olivera per no haver-ho vist. Se’l queda mirant mentre veu com busca el seu seient i es deixa caure, derrotat. Potser no es veuran més, el programa de l’escriptor és apretat, i ella ha d’acabar la verema d’una punyetera vegada i no sap si podrà anar a la taula rodona del diumenge. L’escriptor ha tancat els ulls. Ella es queda palplantada a l’altra banda de la finestra, esperant que el pobre escriptor, abans de marxar, els torni a obrir, per donar un últim cop d’ull a ca la Margenada. No ho fa. Ja ha vist prou i no vol veure massa. La Céline no es mou, el microbús se’n va. I sí, obre els ulls però ara no l’espera ningú. És l’hora foscant i el cel, que és transparent i fa uns colors siderals, retalla el fil de les muntanyes. Fa dos dies que l’escriptor corre per aquells verals i ja sap que totes aquelles carenes ventades que veu a banda i banda estan amenaçades pels molins de llum. Se les imagina electrificades, amb rastelleres de pilones, altíssimes, amb la bombeta vermella al capdamunt. A l’escriptor els molins li fan gràcia, la veritat, i els troba una dimensió estètica, tan alts i tan vistosos. En té una percepció romàntica però és plenament conscient de la seva falsedat. Al final es fa fosc i es fonen el cel i la terra.

ral·li
m

Al tercer dia els porten a Cabacés. L’escriptor sap, ara que ja comença a veure com funciona la comarca, cap al nord. Pel camí els parlen dels del ral·li, que ocupen les carreteres del país amb la fatxenderia del qui es creu aquesta fal·làcia estúpida que assegura que els catalans porten benzina en comptes de sang. Arriben els del ral·li, tallen carreteres, omplen camps i ho emmerden tot, els nens no poden anar a classe i als revolts s’hi instal·len colles d’inconscients que esperen que un Toyota Celica (si és que encara els fabriquen) surti volant després d’una derrapada mal calculada i se’ls mengi. I prou és bona la carretera, estreta, una cinta que busca el pendent adient per travessar torrentades i perfecta per ajustar-se a l’estat mental de l’escriptor, que vol i dol, que es recrea en el principi de mareig que comença a notar. Té ganes que el temps corri o que s’aturi per sempre. De seguida el Fernando li ensenyarà les seves oliveres centenàries, i pensa com passen els anys allà plantades, i pensa també amb les tortugues que va veure a Marçà, que necessiten l’escalf del sol per poder-se moure i que la major part de l’any viuen i es comporten com si fossin pedres.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR