Bailac, Sara

Sara-Bailac-p

Sara Bailac (Tàrrega, 1986) poeta i politòloga.

Retrat fet per Estrella Ramon

La Sara va arribar a la Figuera amb la veu alegre, els cabells curts, el cap ple d’idees i els peus fets pols.

La Sara venia de lluny, potser per això tenia tant de mal als peus.

Havia passat un temps al bell mig de l’oceà (Atlàntic), al damunt d’una illa diminuta. Ara passava un temps al bell mig de la península (Ibèrica), al damunt d’una ciutat molt gran.

Darrerament i geogràficament, sembla que la Sara té tendència a trobar-se al mig d’allà on s’estigui.

Volta pel món, es fixa en què fan alguns polítics i s’empesca poemes per, a poc a poc, anar omplint un mapamundi.

O, tal vegada, són els poemes, els mapes i el món els que, a poc a poc, s’empesquen la Sara, no n’estic segura.

Del que sí que estic segura és que la Sara arribarà allà on vulgui; que és molt tecnològica, una gran tertuliana i una excel·lent contadora d’històries pujades de to.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Entrades del diccionari

80

Des de la finestra del número 80 de sota la penya es poden espiar tots els trossos d’històries secretes que conté. Voldria llegir entre els jeroglífics de les esquerdes l’estranya llegenda que explica per què la roca gegantina no ha volgut esclafar encara la casa.

abraçada
f

No se sap si els ceps de braços estesos tenen alguna cosa a veure amb el caliu acollidor de la comarca

o si és que l’hospitalitat hi està tan arrelada que fins i tot els ceps abracen.

arrelar
v tr

No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.

Salvador Espriu

 

Diuen que hi ha volta enrere quan aconsegueixes sublimar-te. El primer pas és aprendre a ser líquid. El segon és saber tornar-se cep.

Hi ha núvols que van arribar aquí empesos per un poc de vent i han après a quedar-s’hi. Però, com ho fan els cors nòmades per arrelar? El dia que voldré ser cep potser ja serà massa tard.

Que algú m’expliqui com es fa per aprendre a estimar l’ombra viatgera dels núvols.

campana
f

Esmorteït pels castanyers, s’apaga el so de la campana que fem repicar amb força

com si volguéssim despertar aquell esperit de quan es tenen els genolls pelats i se sap imminent l’estirada d’orelles;

com si la tibantor del cordill de la campana ens recordés la mà invisible que des de dalt s’entreté estirant-nos els estels que agafem amb força perquè no ens els prengui.

camuflada
f

He vingut a parlar-vos del que veig quan us miro però no sabeu que no hi veig més enllà de mi.

En vosaltres, la meva família,

en les vostres terres, els meus paisatges,

en les vostres rebequeries valentes, les nostres frustracions silents.

Em mireu amb la cara de voler-me trobar alguna marca comuna amb els homes vells i estrangers que ens han fet llegir, però ho feu debades. He vingut a parlar-vos del que veig quan us miro i em trobo de cara amb allò que no veieu quan em mireu a mi.

Ja ho sé, m’he descuidat el carnet de poetessa.

cata
f

En un terreny de paciència, sembrar-hi un retall de vellut, un pessic de terra vella, una engruna d’esperança. Que passin els vells pagesos i diguin que quina manera més estranya d’espampolar, que no s’ha fet mai d’emparrar així els ceps que sembla que s’abracin. Deixar que la primavera ho regui amb il·lusió i que l’estiu ardent ho escalfi amb cura. Fer-ho madurar sis mesos en bótes d’eucaliptus portuguès al mig de l’oceà, si li falta vida.

Diuen que és només així com es fa un bon vi.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR