Ballbona Puig, Anna

Anna Ballbona Puig (Montmeló, 1980). És escriptora i periodista. Ha publicat la novel·la Joyce i les gallines (Finalista del Premi Llibres Anagrama 2016) i els llibres de poemes Conill de gàbia (2012) i La mare que et renyava era un robot (Premi Amadeu Oller per a joves poetes, 2008). Ha estat inclosa en el llibre-catàleg Women Writers in Catalan (2017). Enguany publica la sèrie de relats Disbarats a la revista L’Avenç. Com a periodista, escriu al diari El Punt Avui i les revistes El Temps, Serra d’Or i Vallesos, a més de col·laborar a Televisió de Catalunya.

Retrat fet per Elisenda Roca Palet [ERP]

M’agrada l’espurna de llum que brilla als seus ulls. M’agrada el seu somriure i també la cara de no ser-hi tota que fa quan baixa a esmorzar.

M’agrada la seva espontaneïtat i la seva rapidesa en la resposta. És una fura, com diria la meva àvia, quan parlava d’una persona desperta, amb curiositat per saber, per descobrir, per conèixer. L’únic punt flac que em va confessar i vaig veure és la seva aversió a les corbes. Pujant cap a la Morera de Montsant, va resistir com una campiona. L’Anna conrea en la seva vida dos mons: el rural i el de ciutat. Poeta, articulista, narradora, gran conversadora, val la pena tenir-la a prop: guanya en la distància curta i amb una copa de vi del Priorat. Llegir-la és sentir la seva veu, una veu d’alta literatura.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR
123

Entrades del diccionari

aixafapapers
m

En una casa de Poboleda, un home té un cap de Lenin a la taula del seu estudi. És un petit cap perfectament rodó sobre una plataforma quadrada. La primera utilitat coneguda de l’utensili és la d’aixafar papers.

circ
m

Al coll d’en Solans et situes en un dels braços del circ del Priorat. En aquesta comarca el circ és una imatge recurrent: per traçar la forma dels pobles (des del coll d’en Solans, divisem la Morera, Poboleda, la Vilella Alta i la Vilella Baixa, Torroja i Gratallops) o per traçar la forma d’amfiteatre d’algunes vinyes. No deu ser casualitat. Potser aquí s’entén millor una idea universal: hem vingut a ballar (que no pas a ballar-la) i cada dia hi ha funció.

clemàstecs
m pl

«Saps què són, els calamàstecs?» M’ho solia preguntar l’àvia Amàlia, que gaudia regalant-me noves paraules i sonoritats tant com comprovant la meva sorpresa davant de la descoberta. Com podia ser qui ningú, abans, m’hagués parlat dels calamàstecs? (A casa els anomenaven així.) Per això, en entrar a casa d’en Mario Ratés, l’oncle d’en Lluís Porqueres, se m’encén la fiblada de la nostàlgia quan ell, sol·lícit amb les visites, ens ensenya el celler i les eines que hi té penjades. «Sabeu què és, això?» Algú respon: «clemàstecs». «Cadena amb ganxos que serveix per a penjar-hi les olles, els perols, etc., que s’han de posar al foc». Jo encara diria més: és la cadena amb ganxos que serveix per a penjar-hi les teves arrels, que és com dir les teves entranyes, ben a la vora de la xemeneia, perquè mai n’oblidis el caliu o la nosa que poden fer, perquè al seu costat hi puguis posar uns altres clemàstecs. A vegades sospites que les teves arrels tenen la forma que deuen tenir al Priorat: les imagines recargolades, com les oliveres centenàries, per aprofitar la mica de terra que troben allà on altres només hi veien un ermot.

cresta
f

Aquesta excrescència pròpia de galls i gallines té una evident vibració punk, una actitud de mirar-se les coses fent-los llengots. Existeix una comèdia vàcua a vegades associada a l’alta cuina. Possiblement sense voler-ho, a la Figuera es van inventar un plat que fa uns llengots alegres a aquesta comèdia tibada: són les crestes, una delícia presentada sense sofisticació, que porten al seu interior patates i rostit (mescla sublim de pollastre, carn magra, vedella...) i la mà amorosida que hi dona forma: la mà de la Maria de l’antiga fonda de la Figuera, ara tancada. Amb el seu home, l’Albert, tot generositat els dos, t’estenen la taula i un tros de cel. Així de fàcil.

esgorfa
f

És com al Priorat es coneix les golfes de les cases. La musicalitat particular de la paraula accentua la idea d’espai elevat i esventolat, on, més que assecar-hi menjars, s’hi refresquen idees, on dones i homes poden aplegar-s’hi per desenrotllar jocs i pensaments a pleret, a la vista de tothom. Esgorfa mena a una festa. A Porrera, les voltes de les esgorfes són pronunciades. Distingeixen la seva silueta de postal. I li donen el nom de Porrera la Foradada, del qual surten uns rodolins populars:

Porrera la Foradada,
voltada de presseguers,
que totes les noies maques
se les emporten los forasters.

No me n’he pogut estar d’apuntar aquesta versió, més del segle xxi:

Porrera la Foradada,
protegida pels costers,
que totes les noies maques
hi faríem mulladers.

lluita
f

Veus els costers tan drets, la vinya en una equilibri impossible i els revolts antibiodramínics que menen als pobles; veus com es drecen els diferents colors de la terra (de vinya, d’ametller, d’olivera...) i els sortints de la llicorella, com un avís aspre que és amplificat per la serra tallada del Montsant; i t’expliquen la relació de contraris que estableixen els dos vents de la comarca, la garbinada i el serer, i tot plegat no pots evitar imaginar-t’ho com un combat. Una topada d’elements que podria convertir-se en una escaramussa sense fi. Però al capdavall el duel es resol amb un «em sembla que serà millor que ens entenguem». I en l’endemig, uns habitants resistents a imatge del paisatge entenen la gènesi d’aquesta lluita i, en la lluita mateixa, troben la manera de sortir-se’n.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR