Ballbona Puig, Anna

123

Entrades del diccionari

Miró, Joan

Pintor. El seu padrí patern era de Cornudella. La reiaia, de Porrera, on anava de petit i on va dibuixar el xiprer de l’ermita de Sant Antoni. Té dos olis de Siurana (encara que sembli una redundància, no ho és). Mires el xiprer de l’ermita. Mires allò que ha meravellat Miró. La teva petitesa t’encalma. Saps que Miró i el xiprer continuaran allà. Almenys alguna cosa té sentit.

I tornes a ullar el xiprer i et dius:

Serem sarments
entre cabals i foscos
—possiblement—
però molt abans, la llengua
haurà jugat a cartes,
haurà tastat la vinya,
el gust del mite,
el curs de la narració,
la sorpresa davant del gir
i el rugit per haver tombat.
Assajarà la capitomba,
un croquis per fixar el camí,
la silueta del xiprer.
La llengua encara regalima
per aquell viaró
que uns altres ulls allargaran.
Altres salivaran
quan a la fi, cabals i foscos,
serem sarments.

mosaic
m

Una de les definicions gairebé per emmarcar del Priorat és que és un mosaic. Però per què? Com te n’adones? Fins a quin punt? (Soc de fer preguntes, a vegades fins i tot massa.) Si el pensem com una «obra feta de retalls, de trossos diversos» o com un «paviment» elaborat amb «rajoles petites de diferents formes i colors» hi encaixa. També si imaginem que els trossos de vinya, d’olivera o d’avellaners formen infinitat de tessel·les que es compacten d’una manera que semblaria impossible fins a fer un conjunt. Però també és mosaic per l’orografia, per aquest puja i baixa, pels altiplans i la serra del Montsant, pels replecs i les giragonses, perquè arribes a un poble i tens la impressió que cada vegada se t’obre un petit món, un univers amb les seves regles, fins i tot amb les seves paraules i diccions. És impossible dir que triaràs el camí més llarg, perquè qualsevol trajecte és, en general, el camí més llarg. Surts del poble allargassat del Molar que hi fa sol i puges —encara que hi ha moments que sembla que baixis— fins a la Morera de Montsant. Després d’un grapat de revolts —per acumulació, pugen la maregassa i la marejada—, a la Morera et sobta una ventada gèlida. I el més màgic de tot és intuir la xarxa invisible que uneix les tessel·les del mosaic, les mans que teixeixen complicitats.

observatori
m

L’indret des d’on contemplar, esguardar, vigilar. Tots escrutem des d’alguna banda. A vegades, una llambregada parla per nosaltres molt abans no engeguem cap paraula. I tot sovint l’exercici d’escrutar no fila prou prim i cau en descuits. Ja ho va dir en Mario Ratés, l’oncle d’en Lluís Porqueres, que al Priorat hi ha coses que estan molt amagades. «N’hi ha que les veus sempre i no les aprecies».

A la Figuera hi ha l’Observatori de la Batalla de l’Ebre. Les trinxeres obertes al terra, aparentment camufables sota els pins, donen pistes del que devia ser l’exercici d’aguaitar una batalla sagnant. Tothom hi va tenir algú. El meu avi Pere en va sortir viu. Ara, al fons, entre els turons, s’intueix un rajolí de l’Ebre, que l’avi recordava que aquell 1938 baixava vermell. I es veu una punta del Segarra i la fumera de la Central d’Ascó. I la discoteca eòlica, amb les llumetes titil·lants de la corrua de molins de vent. Sempre hi ha una esquitxotada kitsch a punt per fer-nos trontollar la mirada.

Orto

La posició que ocupa el sol a l’horitzó, un cop ja ha tret el cap i és apreciable i se situa en un pla recte respecte de la ratlla. Si ens posem existencials, podria ser aquell moment de la vida on totes les il·lusions són possibles de fer, on encara hi ha plans per desplegar. Orto és també el nom d’un vi (DO Montsant) que, en la seva versió blanca, adopta una coloració daurada. Els astres diuen conjurar-se per fer confluir en aquest vi, de manera harmoniosa, l’entorn i les forces còsmiques. Un savi deixeble del filòsof Rudolf Steiner, elevador de l’antroposofia, va revelar-nos alguns dels preparats de la biodinàmica, a partir d’una banya de vaca acabada de parir o d’una bonyiga de vedella feliç colgades sota terra (entre d’altres titulars que una periodista anotaria apressadament). Vam empassar-nos l’Orto a l’hora de l’ocàs, al peu de les Pinyeres. El camí per aquest món deu consistir en alçar aquestes paradoxes: trastocar l’ordre establert i tocar l’astre rei quan ja cau la fosca. No hi entenc d’antroposofia, però aquella nit em vaig ficar al llit amb plena concordança amb el cosmos.

Pietat, la

Hi deu haver alguna cosa més enllà del sentiment dolorós cristià. Hi deu haver alguna cosa que esquitxa la pietat d’amor. Una vegada que vaig entrevistar el poeta Lluís Solà me la va explicar així, aquesta paraula:

«A la Il·líada hi ha un moment en què Aquil·les mata Hèctor. Aquil·les és al camp grec, hi ha la gran guerra de Troia; Hèctor és el cap de Troia i això vol dir que els troians han perdut la guerra. Aquil·les s’endú el cadàver cap al camp grec. I al camp de Troia tot són plors. I el pare d’Hèctor, en un moment determinat, diu als troians: agafeu els cavalls, un carro i acompanyeu-me al camp grec. L’acompanyen, va a veure Aquil·les, s’abraça als genolls d’Aquil·les, un dels senyals de clemència... I diu que li torni el cadàver del fill. Es discuteixen i en un moment determinat, Aquil·les mira el pare d’Hèctor, tots dos es miren el fill i es posen a plorar. Això és la pietat».

Pietat ve de pietas, que és una paraula «precristiana» —em va referir en Solà.

Per sobre de la cartoixa d’Escaladei hi ha la Pietat, l’antiga casa del prior. D’Escaladei impressionen els arcs de l’entrada, que es tanquen a la vista de qui queda fora i resguarden el que ja és a dins, protegit pel racó mig circense, mig misteriós que forma la filera imponent de roquissars de la serra del Montsant. «Per mi, el patrimoni més gran d’aquí és la Serra del Montsant», va proclamar en Lluís Porqueres, caminant per sobre d’Escaladei, per sobre de «la mongia» —com l’anomenaven els del lloc—, quan érem a tocar de la Pietat.

Enrunada de fa anys, al davant de l’antiga casa del prior, es mantenen dempeus un cedre del Líban i un til·ler. Calmosament desafiants.

pinya
f

Això vol ser una mena de crònica d’una acció que va acabar tenint un biaix punk perquè les circumstàncies, la natura i el sol que ja queia hi van portar. Fosquejava quan vam entrar a l’ermita. No hi va haver manera d’activar la llum elèctrica, així que vam haver de refiar-nos dels nostres ulls, que mica en mica anaven avesant-se a la negror i anaven palpant els bancs i la blancor de les parets. Tampoc ens passem d’èpica. Van ser els nostres ulls amb l’ajuda dels llums de neó dels mòbils. Aquí teniu l’estampa: aquella il·luminació llampant dels mòbils, aquella llàntia 2.0. que sembla que et vulgui anunciar alguna cosa o et vulgui perforar la còrnia, enfocant esperitada tot el que trobava dins l’ermita. Semblaria cosa de bruixes si no fos perquè el llampec que emeten els mòbils és sabudament i sobradament enfollit. Els moviments esbojarrats dels telèfons es van aturar en sec en el moment que van copsar la peça mai vista, el detall encisador: l’òrgan fructífer dels pins, dels avets i d’altres coníferes descansant a la mà de la Mare de Déu de les Pinyeres, al Masroig, lloc d’alta significació i estima per als seus veïns. La Mare de Déu posava una cara prou plausible de Mare de Déu per sostenir un símbol prou enigmàtic com és una pinya. Possiblement per primera vegada, diries que aleshores vas clissar el veritable sentit de les marededéus trobades. Perquè tu l’havies vist i l’havies trobat.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR