Ballbona Puig, Anna

123

Entrades del diccionari

posta
f

En alguns punts del Priorat el sol, més que anar-se’n, sembla que et faci adéu. Enlloc de fer l’efecte de pondre’s, que és el que a la resta del món s’entén per posta de sol, fa un comiat vibràtil, com enarborant un mocador a l’aire. Hi ha alguns punts estratègics des d’on tastar aquesta posta. Cadascú ha de trescar per buscar-los. Quan els abasti, encara hi sentirà el ressò que hi van deixar altres comensals, altres postes: els aplaudiments modernistes a l’ermita de Sant Pau, a la Figuera, en presenciar l’espectacle; o la força tel·lúrica d’un vi sota la pinzellada rogenca, a l’ermita de les Pinyeres, al Masroig.

ranciejar
v intr

D’adolescents, a l’institut, si algú trobava que l’altre era massa aspre, li etzibava que era ranci. Són d’aquelles paraules un temps de moda i que després s’apaguen. Al Priorat, segons el regust que el temps i la bota hagin atorgat al vi, poden dir que un vi rancieja. Ara bé, que el vi ranciegi és una cosa; que els homínids en prenguin costum, n’és una altra. A partir d’ara aplicaré el verb als ximplets que el mereixin. Serà un homenatge a aquells adolescents obtusos de polígon que en sabien no gran cosa de la gasiveria del món o de les seves arestes eixutes.

tartàric -a
adj

És el protagonista d’un conte. Jo m’imagino que un heroi, de nom Tartàric, entra en combat amb un altre gegant, en Màlic. El Tartàric s’havia cansat d’esperar l’atac del nord a El desert dels tàrtars (s’entén que li quedava a prop, oi?) i es va embrancar en una altra aventura: la vinícola. Per això busca les pessigolles al Màlic. Els acompanyen els seus seguidors, que enarboren càntics i desqualificacions contra l’adversari. A vegades, gasten humor àcid. La batussa es desplega en una terra àmplia anomenada Fermentació. Quan s’embala la comèdia, algú posa el crit al cel i demana que no se sulfurin, que això tampoc és propi d’ells i ja ho fan àcids d’altres condicions. Un altre convidat, entre neguitejat i expectant per com es resol la Fermentació, s’aboca a fer glops desesperats de lisèrgic. Tartàrics i Màlics —i unes quantes divinitats àcides més— entren en xoc per ser el gust que més notes en aquesta copa que ara beus.

tros de la Manyana, el

Un tros de terra de Porrera duu aquest nom i fa de punt geodèsic de la quotidianitat i el pas del temps. El pagès l’assenyala i el tradueix. «Just allí hi havia una alzina. Els més vells expliquen que quan l’ombra d’aquella muntanya arribava a l’alzina, era hora d’anar cap a casa». Necessitem fites on agafar-nos. La continuïtat d’aquestes fites, que passen de mà en mà com una fogaina que no s’apaga, i la tossuderia en abastar-les ens manté dempeus. Només vinclarem l’esquena per mirar la terra. Per res més.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR