Cabrera i Callís, Maria

Maria Cabrera_x

Maria Cabrera i Callís (Girona, 1983). Llicenciada en Filologia Catalana i doctoranda en Lingüística. Ha publicat Jonàs (Galerada, 2004), amb el qual va obtenir el Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits, i La matinada clara (Papers amb Accent, 2009). Ha treballat de correctora per a diverses editorials i de professora al Departament de Filologia Catalana de la UB. Escriu poc, i a poc a poc: perquè no se li vessin els versos abans de dir-los.

Retrat fet per Pau Vadell Vallbona [PVV]

La Maria és com la pluja, et cau a sobre la seva alegria, el seu crit d’anhels de saber, de descobrir. Qui sap a quin racó van les seves preguntes curioses!

De pell bruna i ulls profunds, com ha de ser en l’exploració intensa de la paraula. Expansiva i reservada alhora, explota l’entusiasme confegint amb versos precisos l’escorça d’un món molt personal.

Quina és la seva raó? La pertinença a l’abecedari amb els ossos. La sorpresa constant que percep l’energia tel·lúrica del Priorat i xucla la persistència de la seva gent.

Tanmateix té una biografia completa i amb diàleg amb les pedres: «…ja fa massa anys de les nostres trobades del nostre caminar secret per les pedres sagrades per la sintaxi en flames de l’adolescència i són raigs ai anys llum els que ens separen: tu amb les mans plenes de vent i jo amb els ulls tacats de fang…» (La matinada clara. Papers amb Accent, 2009). Aquesta és la sensació que vaig veure-li als ulls durant la visita a Margalef guiada per l’adalil Mireia Artís.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Entrades del diccionari

aliant
m

L’ailant és un arbre procedent de la Xina, concretament de Taiwan, i es considera una de les cent espècies invasores més dolentes d’Europa. A Espanya (sic), comercialitzar-lo és il·legal des del 2012. La primera atestació de l’arbre al vell continent data del 1740, i es va introduir amb finalitats decoratives en el context d’eclosió de la moda anomenada chinnoiserie, que, com el nom ens apunta, consisteix en l’ús d’elements de filiació xinesa en la decoració de llars i ciutats. Al llarg del s. xix es va utilitzar a bastament com a arbre ornamental dels carrers, i des d’aquesta innocent parcel·leta quadrada de terra de l’eixample va començar a bastir un imperi a l’ombra, estenent-se per boscos, parcs i muntanyes, i foragitant, lentament però amb tenacitat, i sobretot amb unes arrels feroces i golafres i unes llavors que a la primavera embogeixen de desig i s’escampen pertot com la gana, moltes espècies autòctones. El parc de Collserola n’és ple, i s’han pres mesures per aturar-ne l’extensió.

Es diu Ailanthus altissima (aviam, déu n’hi do, que és alta, però tampoc n’hi ha per tant)

Un tècnic del parc de Collserola tracta un ailant per matar-lo
(Font: El Periódico, 4/11/2015, «Un arbre invasor xinès posa en perill el parc de Collserola»)

Pel que fa a les característiques formals ¾i prometo que amb això acabo l’oda a la Viquipèdia¾, l’ailant és allò que se’n diu un arbre bonic. És caducifoli, i mesura 20 metres d’alçada i 1 metre de diàmetre a l’altura del pit, de mitjana. L’escorça és llisa i grisosa, i els branquillons són d’un color entre vermellós i castany. Les gemmes són pubescents ¾és a dir, recobertes de pèl jove, com la primera ombra de bigoti d’un nen de 16 anys¾ i les fulles, sagitades ¾és a dir, en forma de sageta: ¿oi que són una meravella, els noms de l’estilisme dels arbres? Les flors tenen cinc pètals i són entre verdes i grogoses, quan neixen, i es tornen vermelloses, en madurar. La floració té lloc de mitjan abril a juliol, a la nostra latitud, i al llarg del procés els arbres mascles desprenen una olor molt desagradable, que recorda l’anacard podrit, per atraure els insectes. Això ha fet que tingui malnoms com el d’«espantagitanos», «arbre pudent» o «canya de la pudor».

Il·lustració botànica de les fulles, les flors i el fruit de l’ailant
(Font: Britton & Brown (1913). Illustrated flora of the northen states and Canada)

Al Priorat n’hi ha, d’ailants. N’hem vist un, dissabte al matí, al pati de la Mireia Artís. Ens diu que li han recomanat que el faci arrencar, perquè hi puguin créixer altres espècies, però que no ho ha volgut. L’arbre, com deia, és molt bonic, i fa goig de veure’l pujar, pis a pis, a través de les finestres de cada planta de la casa, fins al terrat. Hi rumio una estona, i al principi no puc evitar que la situació em sàpiga una mica de greu. Penso que l’espècie no en té cap culpa, de la maldat de les nostres mans. El raonament, esclar, és fal·laç, o més aviat benintencionadament naïf. Les espècies no en tenen culpa perquè no en saben, de moral ni, nècies, del patiment de l’altre (Sito Subirats). Però l’equilibrisme de l’ecosistema es malmet, pels nostres capricis decoratius. I nosaltres sí que en sabem, de la maldat d’unes mans i del patiment d’unes altres. Penso en el viatge d’un arbre, de Taipei a Gratallops, i en els estams omplint-se de llavors i en el rastre de pol·len que, com en el conte infantil, deuen haver deixat les abelles des de la Xina fins aquí. I penso en un altre viatge, de Mèxic al Priorat, guiat per les monjoies (gràcies, Carner, per aquesta paraula) que senyalaven el viatge primer, en sentit invers, que van fer els que el segle passat fugien de casa. Penso que quina sort més immensa, que hi hagi gent valenta que marxa per arrelar fondo ¾amb unes arrels tossudes com les de l’ailant¾ en altres llocs, o per tornar al lloc d’on eren, seguint el rastre d’olor de les abelles. I que quina sort més immensa, també, que passi el contrari: que hi hagi gent que es quedi a cuidar-nos les cases i que d’això en faci bandera, i que obri les portes i deixi que els arbres i els altres floreixin als patis.

crònica Cabrera
f

Diagonal amb València. Hi arribo un quart d’hora tard, marca de la casa, i heu-lo allí: un hippie de cabells grisos amb gavardina fosca i un barret cofat. Quin personatge, tu, aviam com ho portem, això. Si és que no sé per què cony t’hi fots, Cabrera, en aquests saraus, si llavors t’agafa la mandra i un punt de rancior, tan bé que hauria estat quedant-me el cap de setmana a casa, com és que et vas deixar embolicar. Però el whatsapp de la Marina, t’he proposat per anar a això del Priorat, titi, no t’ho perdis que riuràs molt, i els missatges de la tal Roser, que em va semblar desimbolta i amable, una veu que em parlava de tu a tu enmig de la sonsònia laboral de la bústia de correu electrònic. I aquí em tens: enfilada dalt d’un cotxe entaulant conversa amb el hippie aquest que ara s’ha tret el barret i veig que duu les ulleres, una mica brutes, lligades amb un cordill, com jo a l’escola, ja des de menudíssima: ah-ah, la Cabrera és una quatrojos, ah-ah. Figues d’un altre paner, això, xata, centra’t que t’enfiles i no hi ha manera d’enraonar amb la gent sense que sembli que estiguis a punt d’arrencar el vol. I enraonem, efectivament. Ah, contes per a canalla, ah, hosti, tu escrius els llibres de l’Elvis Rivoldi?! Oi tant que el conec! Ai, sí, a mi també em fa mandreta, això, si ens foten xerrar de la nostra obra ¾dic la paraula en cursiva per acumular-hi tota la sorna que pugui entre els plecs¾ ja veuràs que semblaré beneita, sempre que he d’explicar això de l’escriure em foto un embolic que sembla que tingui una patata calenta a la boca i no se m’entén. Per obra, la dels paletes, que són els únics que coneixen el mal d’esquena exacte del verb bastir. I penso en les mans del pare i de l’avi quan venien de l’obra, i en el poema del manobre de Vinyoli: «ésser poeta: bastir / sempre en el buit, sense fi, / paraula a paraula una obra / que es perd endins de l’espai: / ser-ne tan sols un manobre...». Tot això no ho dic, esclar, però en els espais de silenci que es fan en la conversa, que m’agrada més del que em pensava, m’hi deixo perdre. I així anem passant, entre l’estranyesa i la delicadesa, entre els moments de conversa i els moviments de fuga, la música sonant ¾Creedence, Buffalo Springfield i tot el que es prescriu a un senyor amb cabellera blanca¾ i el paisatge que canvia finestra enllà, que deixa enrere Barcelona, ciutat mala, marmanyera (Maragall) i els anells concèntrics de poblacions que només conec perquè els meus amics hi fan substitucions de català impossibles als instituts ¾places de difícil cobertura, es veu que es diuen. Arriba el vespre a glopades, i deixem enrere els penedesos ¾el més lluny on solem arribar els pixapins, de naixement o d’adopció: a una hora amb cotxe de Barcelona. Som en territori ignot: pentinem el Tarragonès, creuem la banya que fa l’Alt Camp i entrem endins del Priorat, on no he estat mai, confesso a en Copons, si no és passant-hi de llarg. Endinsar: el verb exacte és endinsar. La carretera revolta ¾o quasi podríem dir que es revolta, com si volgués espolsar-se de sobre tothom que no estigués realment convençut d’agafar-la¾ i ens endinsem, a poc a poc, al ritme de la nit que baixa i ens abriga, per entre de bosquets i prats, fent giragonses. Entrar al Priorat venint des de Barcelona és com enfonyar la mà endins de tot d’un calaix, per abastar alguna cosa que hi teníem oblidada, concloc.

* *

Mesos més tard hi he entrat de nou, al Priorat, aquest cop venint de la germana, l’estrangera: venint de la Ribera d’Ebre, i creuant lentament el Pas de l’Ase sota una pluja fina, exacta, que queia com agulletes sobre el llençol verd blavós, perfectament tensat com els llits de casa l’àvia, de l’Ebre. És bonic, entrar al Priorat des del Pas de l’Ase. Penetrar-lo, amb els ressons eroticofestius que arrossega el verb: el riu, que vingut de Flix i Ascó corria ample, a lloure, com els pits sense sostenidors sota una samarreta d’estiu, ara es constreny, arrufa el nas i empeny, s’estreny i lluita per obrir-se pas, convertit en un fibló esmolat i precís, entre les cuixes del prelitoral, que cedeixen i obren un caminoi angost, altes i tenses, vertiginoses. La lluita s’encalma i les aigües tornen a córrer amples i relaxades, confiades i mandroses, meandroses, de Garcia en avall, cap a Móra, cap al delta, cap al mar. No saben que arribades al giravolt elegant de Miravet els tocarà lliurar una nova lluita amb els estreps de les muntanyes, abans d’arribar a la pau del mar ¾la nostra pàtria antiga, que deia Màrius Torres. Quantes batalles, l’Ebre.

* * *

Tu, tu, aviam si arribem i ens maten, no?, bromeja en Copons. I a mi que m’agafa la xixa, que això de l’humor negre em fa petar de riure, i vinga rumiar maneres de matar-los a tots (los del sud llepareu tots, xeic), i així, enriolats i una mica cansats arribem, finalment, al Molar. Una telefonada a la Roser, que ens indica resoluda ¾li sento la veu a través del telèfon¾ on i sobretot com carai aparcar el cotxe en aquell envitricoll de dos carrers estrets que fa El Molar. S’obre una porta de fusta, d’arc de mig punt, i ens la trobem: una dona petita i decidida que ens fa passar i mig ens renya mig no ¾després veuré que és el seu to habitual¾ perquè arribem una mica tard i segurament cansats. Ja hi són tots, jo sóc la Roser, ens diu. Petons, i jo, certament una mica marejada de tanta estona de cul clavat al cotxe, em deixo guiar per la casa fins al segon pis: anjub, es diu, l’habitació. Somric perquè és una paraula que m’agrada, una paraula de la Catalunya Nova del meu diccionari mental: una conquesta lingüística que he fet als del sud, llegida a Estellés i sentida de l’avi del meu amic Jordi, que és de la Granadella. I ficada, també, per osmosi lingüística, en un vers que vaig escriure fa uns quants anys: l’anjub cansat de la teva boca. L’habitació està molt neta i té un finestral: amb la fosca no en veig el defora, però sento remor de natura. Telefonada a en Joan i baixo a la sala.

La rapa s’arrapa: la brometa deu haver estat mil cops feta, però no me’n sé estar, de pensar-ho, quan la noto enganxada i rasposa a la llengua, amb gust d’herba emprenyada i eixuta. Té un punt aspre que m’agrada. I així anem tastant vins, i ens n’expliquen els processos d’elaboració: què fa que sigui complet, feliç i rotund com un cul, o en quin cas ens trobarem un vi tot just a mig créixer, un púber d’aquells que tiren a dolç i tot ho tenen per fer i tot els acoquina. En Pau Vadell, que com a bon mallorquí s’arrapa, també, al bon menjar i al bon vi, de seguida troba motius per a un brindis, i ja hi som. Estic baldada del viatge, però deixo reposar el cos al banc de fusta i que els personatges que ens hem ajuntat em passin per davant dels ulls: lo Copons, que amb deu minuts s’ha guanyat, ad aeternum, l’article del sud davant del cognom. En Pau, que ja conec de les gresques mallorquines, dels pisos d’estudiants a Barcelona i de la meva estada (suposadament) tranquil·la i doctoral a Palma, l’any passat. La Teresa, una valenciana de cabells rulls i veu dolça, que em sembla un punt tímida i amable. La Josefa, osonenca de fonètica ¾unes neutres petiiiites com un cul de gallina¾ i de gest, tan ferreny. I en Ramon Erra, que em fa pensar en un nen petit quan arriben les postres: tot l’il·lusiona. Aquests som els que... què hem de fer, exactament, aquests dies, Roser? Collons, que no us heu mirat lo programa, o què?!

* * *

Com un dònut: les dues DO dibuixen un dònut en l’oval rugós de la comarca. Al centre, al forat, la DO Priorat, i envoltant-la, abrigant-la, la DO Montsant. Els mapes em fascinen, i cuito a buscar-ne un a la pantalleta del mòbil per entendre les explicacions de la Roser, que enfilada a l’autobús ha allargat el braç i ens ha dit: d’aquesta carretera enllà, això ja és DO Priorat. I ens hi endinsem amb l’autobuset, en direcció a Gratallops, un caminoi envitricollat que s’obre pas entre costes cobertes de bancals que les tresquen amunt. La vinya s’aferra a la muntanya i la grimpa, tossuda i repatània ¾ací em pariren i ací estic¾ i alhora pulcríssima: els enfilalls rectes que s’endrecen els uns sobre dels altres són dignes d’un magatzem d’IKEA. Ui, no, per trobar ceps de KÄRINJENNEN hauria d’anar al tercer bancal, secció 37B. Sí, aquest model només el fabriquem en negre, eh... Recordo també la piràmide rectangular i esglaonada de Chichen Itza (ziggurat, en diuen els diccionaris), Yucatán endins, record enllà. I penso en els maies aixecant-la, centenars de maies traginant pedres sagrades grosses com carros de bous sota la mirada atenta del monarca dèspota de torn, el Borbó castigador de l’època. I penso també en l’èpica petita dels pagesos fent paret seca en qualsevol bancal; i dic petita per casolana, perquè se’m fa més propera, si bé als maies i als prioratins la suor els devia rajar verticalment idèntica de la punta del nas i dels lloms doblegats sobre la terra. I recordo també el que ens van explicar els guies de Chichen Itza: una curiositat de la llum. El capvespre de cada equinocci, la llum cau d’una manera singularíssima sobre la piràmide i projecta l’ombra allargassada i ondulant d’una serp, que llisca pels laterals de la construcció. Si em digués Joan Perucho en faria un relat, d’això.

* * *

El besnét prioratí de Tomàs Safont, que una bona tarda de febrer podava ceps de garnatxa en un bancal d’Escaladei, amb els dits plens de penellons per culpa del fred i la boca bruta de renecs per culpa del tarambana del seu fill, que ja se les havia enginyat per escapolir-se de la feina al tros, de cop veu una ombra fosca entre els emparrats. S’hi atansa mentre es diu a si mateix catxim lo gat que s’ha tornat a escapar del mas, s’acota i, de la sorpresa, bada la boca i se li dibuixa un rictus còmicament beneit. No se’n sap avenir. Un dels empelts d’agulla que havia fet s’ha trencat, el plàstic s’ha obert i esllenegat i el forat que hi ha quedat és ben bé de la mida d’un puny, o del cap d’un nadó. ¿Què redimonis...?, es demana, però no acaba la frase. A través del trau que s’ha obert veu sols una fosca lluent, oliosa. Vacil·la abans de tocar el plàstic, rebufat, tens. I, quan ho fa, de cop nota un pessigolleig calentó a les plantes dels peus i a l’arrel dels cabells que el fa estremir. El pessigolleig s’estira i avança d’un cap de cos a l’altre: un exèrcit de formigues baixant per la cara i el coll, pujant pels peus cap als garrons. I quan l’escalfor de baix i l’escalfor de dalt s’han ajuntat a l’alçada del ventre nota que l’estómac se li fa un nus, o per ser més precisos una giragonsa de rentadora, tot dóna tombs, on s’ha fotut lo gat que em deu haver quixalat, es demana absurdament mentre el cos li giravolta com un sufí dansaire embogit, empassega amb l’emparrat, perd de vista el bancal i sent la por de caure coster avall però de tan ràpid que passa tot no pot ni formular-la, la por, perquè en un lapse indescriptiblement breu de temps tot es fa fosc i de cop, plof!, es desploma com un sac de patates, obre els ulls estabornit i veu, encara completament marejat, la imatge d’una cara estranya que el sotja de prop. Quan la visió s’encalma n’aprecia els detalls. És un rostre bru, més bru que no pas el seu quan a l’estiu el sol li colra la pell i li marca les arrugues, amb un nas un xic aixafat, uns ulls exageradament ametllats, uns collarets que li recorden els que es posa la dona els dies de mudar i una mena de turbant estrafolari al cap. Rere aquest cap, que se’l mira de prop i en silenci, acotat sobre seu, en veu d’altres, drets, amb faccions semblants i amb un abillament igual d’estrambòtic però més modest. Mig atordit, gira el cap a dreta i esquerra i, enllà del cercle de senyors bruns vestits amb calcotets estranys que l’envolten amb un silenci cerimoniós, veu una construcció estranya: és com una muntanyeta quadrada, feta de pedra, esglaonada com els bancals de vinyes. Diries que no és llicorella, la pedra, oi? I ara per què caratxos penses en pedres, tu! S’incorpora, es recolza a terra amb la mà esquerra i fa visera amb la mà dreta. I no se n’adona, perquè les té tan interioritzades i assumides com un segon dit petit, però amb aquesta mà encara subjecta, aferrant-les com si es tractés d’un medalló de la Moreneta, les tisores de podar. I sent un crit somort d’admiració quan, en moure la mà, la fulla de les tisores fa la rateta amb el sol i per un segon projecta una ombra allargassada, sibil·lina i esmunyedissa com una anguila, sobre el mur de pedra.

            I què? Ah!   ||    Temple de Chichen Itza (Yucatan, Mèxic)

La llum sobre el temple a l’equinocci d’estiu     ||    Bancals prioratins

 Ací defense unes collites,
deu veritats i quatre mites

 Diu que ja hem arribat a Gratallops.

* * *

 De Gratallops no en puc dir res que no hagi dit en Roger Vilà a Marges. Quan visito un lloc que he llegit abans que xafat sento un respecte com el que deu sentir ma iaia quan se senya en sortint de missa de dotze: un respecte domèstic, afable, tan integrat que sembla que, més que no pas la raó, el sentin les vísceres. Hem baixat de l’autobús i de seguida he vist el Celler Cecilio a mà dreta: sortia al llibre, recordo, i també era un dels primers cellers que el protagonista visitava. Està tancat, però m’hi he atansat igualment i, a través de la porta, he flairat aquella sentor de fusta, verdor i ombra que fan els cellers i que, com totes les olors de natura gruixuda, m’entusiasma. De moment, a Gratallops tot és com vaig imaginar-me quan llegia la novel·la, fa un parell d’anys: i això m’agrada però sobretot m’inquieta. És com si d’un moment a l’altre, zzzzip!, ens haguéssim d’escolar pels plecs del llom a dintre del llibre, i saludar els personatges amb un cop de cap discret mentre seiem a l’ombra amb un escuradents als llavis. Macondo, Sinera, Hiperbòria, Gratallops, La plaça del Diamant. (Prometo que no hi hauran més viatges interseculars en el que resta de crònica.)

* * *

 Les paraules que acaben amb -o àtona m’entusiasmen. Abadejo, alforro, almanco, borratxo, burro, conco, carro, moniato, moro, mico, puro, suro. Tormo. Són paraules que de vegades no surten als diccionaris, però que fan via igualment entre els parlants, amb aquesta -o final rebeca, tossuda, com un bony que es resisteix a adaptar-se al motllo, vull dir al motlle general de la llengua i que ha condemnat els mots que la duen a ser víctimes de la discussió protocol·lària entre lingüistes i a ser mirats de reüll, com un cosí foraster que es plantés a casa a l’hora de dinar.

Tormo. Etim.: Desconeguda, però probablement pre-romana (ibèrica o cèltica) segons raona Coromines DECast. IV, s. V. tormo, qui considera molt possible que l’origen fos una forma cèltica *turmo. En el mateix article del seu diccionari etimològic, p. 506 i 507, dóna Coromines interessants detalls sobre l’extensió del mot tormo en els dialectes catalans i en la nostra toponímia. Existeix la variant torm, que té un aspecte típicament català, però no cal creure per això que la forma tormo sigui un castellanisme o un aragonesisme; la -o s’explicaria satisfactòriament com a mossarbisme.

Antoni Maria Alcover; Francesc de Borja Moll. Diccionari català-valencià-balear, vol. 10.

 La Mireia Artís ens ha portat a veure la cova d’en Ximet, a Margalef. I quan ens ha dit on anàvem he començat a barrinar sobre la -o final de tormo, i ara que finalment en veiem un penso que, com una onomatopeia, paraula i significat s’assemblen. Un tormo és un bony de pedra tossut i gras i fa venir ganes d’asseure-se-li a la falda, com si fos una padrina que ens fes arri-arri-tatanet, elevats sobre el paisatge de la comarca.

* * *

 La p de Margalep, el diftong de Fontaubella, la o de tormo. La llengua es descorda i campa a lloure, fa tombarelles i piruetes, i jo me la miro, encisada com un adolescent mirant des del banc les noies que fan patinatge a la pista, i, ai!, irremeiablement m’enamoro.

* * *

La vileta, la Vilella, Baixa: el segon poble més petit del Priorat, segons ens diuen, bé es mereix un diminutiu afectuós al topònim, penso. Ens hi acompanya en Joan Vaqué, que ha dinat amb nosaltres a Gratallops: un àpat, regat de vi, d’aquells que fan cridar visca la terra, i en particular que visquin els seus porcs, xais i vedelles. Ens acomiadem de l’afabilíssima Mireia amb recança, encisats per les històries que explica i el riure d’esquellering que encomana. En Joan Vaqué, però, pren el relleu amb gràcia: és una persona afable i atenta, ferma, que respon amb ganes de respondre i ensenya el paisatge amb ganes d’ensenyar-lo. Que hi és i té ganes de ser-hi, a la Vilella Baixa. L’apel·latiu de «la Nova York del Priorat» ens enriola ¾ara no ho recordo però segurament també l’hem aplaudit¾, i la vista de les cases, espigades com un adolescent quan fa l’estirada, que donen l’esquena al riu, em fa pensar ¾salvant les distàncies i amb perdó pel xovinisme¾ en la vista de les cases del Sorrall d’Arbúcies, que també donen l’esquena a la riera i que són a tocar dels rentadors on ma iaia recorda que anava amb la besàvia Rosario, abans que la guerra el fes volar enlaire, els rentadors i el record de la iaia i tantes més coses. Montsant, Montseny, mastego: i el lligam sona com el ding-dong d’unes campanes.

* * *

En Joan Vaqué m’ha regalat un dromedari petit fet de palmes que, des que vaig tornar a casa, reposa al menjador, recolzat en un volum del diccionari Alcover-Moll. Recordo que, mentre el feia, no podia parar de mirar-li les mans, encantada com quan miro els dits de la iaia fent ganxet o les dones a la plaça d’Arbúcies quan feien boixets. Amb aquell saber antic, hipnòtic i talaiòtic, dels dits.

A casa, entre LLI i SOM hi ha un dromedari

* * *

Al vespre hem tornat, hem sopat, m’he malentès en una conversa per telèfon i m’he disgustat. I baixo, perquè em passi la mala llufa, al menjador. I ho fa: la mala llufa se’n va perquè és impossible que es quedi, en aquesta conversa que s’enriola sola, s’enfila, s’estira, s’atura per aplaudir i s’hi rabeja, en la broma. Ric a cor què vols. Passeu-me un carquinyol, va, que un foradet encara el tinc.

* * *

La persiana, no del tot tancada, com / un esglai que es reté de caure a terra, / no ens separa de l’aire. Mira: s’obren / trenta-set horitzons rectes i prims, / però el cor els oblida. Aquest matí no són trenta-set horitzons sinó un de ben gros, clar i incontrovertible, que s’obre més enllà del porticó de fusta de la finestra, que ahir a la nit em vaig deixar obert de bat a bat. Aquí no hi ha paletes, com al poema de Ferrater, ni turistes que s’afuen i s’amunteguen i es fotografien les cares somrients als peus de la Sagrada Família, com a la meva cambra de la tardor barcelonina. Aquí hi ha verds i marrons i blaus i un turonet i un aire fresc de dia per encetar. I hi ha la llum del matí, que, al Molar, sí que és ferrateriana: era color de mel i ara és color d’olor de poma.

A fora piulen els moixons i encara ho deuen fer en llatí, penso.

* * *

Als Guiamets ens espera la Carme, que ens rep amb la il·lusió de les mares que recullen els fills després de les colònies. Ens porta a casa seva i ens ensenya el paisatge que veu cada dia quan esmorza. I riu i assenyala i explica, i la notem molt contenta i penso que important que és, que la gent miri per la finestra quan es lleva. I que el paisatge i allò que en diem el territori ¾que seria l’equivalent de la part forana a Mallorca: tot el que no és Palma és ruralia; tot el que no és Barcelona és territori¾ ens ompli la vista i en siguem golafres. Coneixem el seu germà, l’alcalde, i la néta d’en Miquel Martí i Pol, que ara viu al poble i n’és regidora, però parla, encara, amb un accent osonenc que tomba d’esquena. I somric, penso que als Guiamets el cupatge ha fet cupaires, i me n’alegro, i el vi continua fent sang ben vermella, i que duri.

* * *

El Priorat és l’única comarca sense semàfors i al Lluçanès hi ha un autobús que circula només un cop a l’any. Aquestes dues idees se m’envirollen per alguna mena de lògica estranya però que no deixa de semblar-me, doncs, això: totalment lògica. Com si el matí que l’autobús fantasma circula de Prats a la Torre de l’Oristà, el semàfor frustrat de Falset, que deu dormir la migdiada de les pedres en algun magatzem de l’Ajuntament, es desvetllés per un segon i piqués l’ullet als lluçanesos. Bon dia, Ramon Erra!

* * *

 A la Torre de Fontaubella, després d’una entrevista de ràdio que ens ha eixorivit, vulgues no vulgues, de la migdiada del dinar de traca que ens hem fomut, hi trobem l’Albert, el darrer adalil que coneixerem. Ens ensenya la fossa comuna dels republicans que hi ha al poble i, a Marçà, la làpida d’un brigadista nord-americà. De tornada a la Torre de Fontaubella, a la cooperativa del poble, veiem un documental sobre els brigadistes. I, en silenci i a les fosques, discretament, perquè em fa una mica de vergonya, deixo que em rodolin unes quantes llàgrimes galtes avall: perquè sóc una bleda i tot ho he de plorar, com aquell qui filtra l’aigua de la cafetera perquè vagi millor, i perquè les històries dels brigadistes són la meva flaca i m’ataquen directes a l’emoció. Ai, Trini. Ay, Carmela.

* * *

 Acabo la crònica, que lliuro tard i que he escrit molt lenta, per desesperació meva i de la Roser. I penso que els tres dies que hem passat al Priorat ens han semblat, com comentem amb en Copons durant el trajecte de tornada, un fenomen espaciotemporal estrany: com si hi haguéssim passat mesos, unes colònies d’estiu o tota la pubertat. El viatge s’acaba com havia començat: amb la meva maleta de rodetes ridiculeta i jo, a Diagonal amb València. Circular, com un bon poema. Duc mel, vi i oli a casa. Estic contenta.

montseny
m

Montsant/Montseny

Els paisatges, com els cossos, també són camps de batalla. Tinc 7 anys i el Montseny està en flames. I la batalla lliurada és a la cara d’espant de la mare, que ha agafat el cotxe de Girona a Arbúcies per venir a estar amb mi, amb nosaltres, a cals avis. Rere la cadena de cotxes els bombers tallaven el pas, explica, i diu també que ha vist llengües de foc baixant corrent per les muntanyes, golafres. Fins que, passada una setmana, no tornem d’Arbúcies a Girona, no entenc què vol dir, que la terra es cremi. Asseguda al seient de darrere del cotxe, miro per la finestra i callo. A l’escola hem après, aquest curs, la diferència entre el solell i l’obaga, i recordo haver-la percebut i haver-la explicada mirant un turonet amable que s’alça al final de la recta del Garduix, a la carretera d’Arbúcies a Hostalric: mira, mare, a la dreta, que és el solell, alzines, i a l’esquerra, castanyers, perquè és l’obaga. Em miro el turonet, ara, i veig un gris uniforme amb espines ennegrides clavades: el que havien estat els arbres. Aquesta és la primera vegada que recordo sentir que m’ha fet mal el paisatge.

La comparació amb el Montseny és inevitable, aquests dies, quan creuem amunt i avall el Priorat i veiem la gepa del Montsant: perquè l’un és el paisatge que duc après de casa, i la singularitat de l’altre se’m dibuixa per contrast. La primera diferència que copso és una pura evidència: al Montsant li veig la clepsa marronosa i pelada; al Montseny, pelut de mena, la verdor no em deixa mai entrellucar la pedra. I m’agraden, aquestes roques del Montsant: grasses i boterudes com una nou amb un secret a dintre, molsudes com les cuixes d’un nadó ben pascut. I, ja se sap, la carn vol carn i fa toquera: si poguessis els estrenyeries, aquests garrons tendres de les muntanyes. Penso, també, en la imatgeria i els simbolismes que l’un i l’altre arrosseguen: el Montseny, la muntanya d’ametistes, que sempre se m’ha fet estrany que sigui noucentista, atesa la tirada a l’exuberància humida i escabellada. El Montsant, amb la cartoixa, un replec de la terra on els homes s’han replegat en ells mateixos per pensar-se. Entre molts altres, ho expliquen els camins d’en Roger Vilà a Marges.

 

Les verdors de la natura també són diferents, però jo no en sé, de distingir la paleta pantone de plantes i arbres. Percebo que el verd selvàtic del Montseny és més humit, més sexual i més satànic (Martí Sales dixit). El verd del Montsant, en canvi, em sembla més encalmat i pensatiu, amb estones d’esclats quasi fluorescents, cert, però menys desguitarrat i selvàtic. Tot plegat, prou que ho sé, té bona part de cabòries meves: projeccions emocionals sobre el paisatge. Que d’això, en bona part, deu viure l’home.

 

Penso en la ferida prioratina, en el camp de batalla: la rereguarda de la batalla de l’Ebre. I les fosses comunes i les tombes que, com ens han ensenyat, esquitxen el paisatge de la comarca. A la mateixa època, pels camins de muntanya del Montseny trescava el cotxe en què Companys fugia a l’exili: va passar pel castell de Mas Saleta, on servia la besàvia. I penso que, en aquest punt, la ferida d’unes i altres muntanyes s’allarguen i es toquen, i són una i és la història.

El castell de Montsoriu vist des de la recta del Garduix
(fotografia cedida per Cesc Guerrero)

Sense títol (Barbara Kruger)

Serra del Montsant
(font: www.turismepriorat.org)

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR