Cadenes, Núria

Núria Cadenes (Barcelona, 1970). És escriptora, treballa de periodista i llibretera i viu a l’Horta Sud, prop de València. Actualment col·labora a Vilaweb i el setmanari El Temps. Ha escrit llibres biogràfics (Memòries de presó o L’Ovidi, que explica la vida i l’obra de l’artista alcoià Ovidi Montllor), de viatges (Vine al sud!, una guia lúdica per conèixer el País Valencià) o de relats (AZ, que va guanyar el premi Ciutat d’Elx i el de la Crítica dels Escriptors Valencians). Té contes en diverses antologies (als negríssims Assassins valencians, Elles també maten o Barcelona, viatge a la perifèria criminal; al sanguinari Sangassa, a La improbable vida de Joan Fuster...). Ha publicat les novel·les El banquer, que ficciona la vida de Joan March, Tota la veritat, que va guanyar el premi Crims de Tinta, i Secundaris, amb l’altra cara de la Barcelona Olímpica i Guillem, sobre l’assassinat de Guillem Agulló i Salvador.

Retrat fet per Sebastià Perelló [SPA]

Quan la mires i parla, tens la sensació que les paraules la cerquen i la troben. Perquè s’hi afuen i s’empenyen, i alhora tot plegat té l’aparença d’una clariana. No havia vist mai una obstinació, una tenacitat que s’alleugerís amb tanta delicadesa. Com si fos el resultat d’un aliatge d’una resistència i una indisciplina coriàcia i d’una sensibilitat extrema, com un sismògraf, a tot allò que és punyent i lacerant. Crec que també escriu en aquest creuer compromès i exposat, on planta cara a l’efervescència de la carn viva del món sense escaldar-se, com si fos capaç de modular la fúria, tanta agitació sense perdre els estreps. Per això a la seva literatura fa arrencar el bull a la realitat. Diuen que la memòria és una novel·la negra infinita, i Núria Cadenes sap treure el geni i sortir de polleguera perquè només així ens encara a les ferides que portam amagades a la pell que ha posat call. I amb els mots aconsegueix que els seus lectors sàpiguen respirar fins i tot pels duralls de la carn que la misèria, la injustícia i l’aluminosi de la Història més despietada de cada dia ens ha petrificat. Per això arrisca la seva escriptura, perquè ens enfronta a la nostra fragilitat, fa rajar la ràbia dels qui sempre paguen els plats romputs i mostra la indiferència i la desafecció que trama la nostra contemporaneïtat. No és estrany que es decanti pel color negre per tal de dir aquesta calcinació ferotge dels temps que corren. Però si té aquesta capacitat de corrosió és perquè vol rosegar aquella mascara epidèrmica dels fets i mostrar allò que als nostres ulls embenats és insignificant i marginal, però que sol esser el que vol amagar la ignomínia dels poders. I sap esser càustica i irònica, però mai no deixa de banda aquella jocositat que la trunyella a una vitalitat insaciable. Núria Cadenes ha fet un art de la indignació que s’especula sempre en aquella bona vida de què parla Judith Butler i en una intensa joie de vivre. Així, sense contemplacions.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Entrades del diccionari

aigua
f

La que falta. La que hi havia i que es van endur. La del riu que van buidar amb enganys i subterfugis. Eren els anys noranta del segle passat. Van prometre aigua corrent a pressió, que als pobles no n’hi havia. I, a canvi, res, tothom tranquil, una minúcia equivalent, un transvasament de conca que amb prou feines s’hi notarà.
Ara el riu ha de viure obligat a ser riera esquàlida, però manté, si l’hi mires, un orgull antic.
En un balcó, que es vegi des del camí, una pancarta ho explica i ho recorda: «Ens estan robant l’aigua del Priorat». I el Siurana la reclama. Per tornar a ser com era. Que res tenia a veure amb la intermitència que ara li atorguen: «Si fos un riu estacional, com s’expliquen els molins? Si fos un riu estacional, al setembre, època de la molta, no haurien pogut treballar el gra».
Justa la fusta.

al vol
loc

—Roser, tu ets la filla del teu pare; un gran senyor.
—Ah, pensava que em diries que soc germana de l’Oriol.
—No, que ara sé que l’Oriol és fill del teu pare.
I la Roser, tombant-se de sobte cap a la intrusa que escolta la conversa dels altres, que escolta amb la llibreta:
—No escriguis!

biblioteca
f

Al Priorat (ferreny, directe, gens cerimonial), hi ha alguns dels espais més acollidors del món: un racó vora riu amb rastre de feristela, el teatre de Cabassers, el mirador i la parra i la taula pintada amb melmelada de colors. O la biblioteca del Perxe. Sobretot la biblioteca. Amb butaques i cadires de formes lliures i l'art a les parets i als racons i pertot. I un banc de fusta i un bressol de fusta i un tamboret de fusta. I les bigues tortes. El retrat afuat del Quim Soler. Ampolles i llibres i postals i revistes i cada detall et diu vine i llegeix o pensa o conversa que hi ha lloc per a tots. I per a tot. He escrit «alguns dels espais més acollidors del món» i ara penso que són els espais i són els moments i el conjunt. O no, molt més concretament, la gent que els fa. La Roser, posem per cas.

cantar
v tr i intr

La imatge és poderosa i tan real com la terra que la va veure i sentir: dalt del tractor, el pagès cantava a viva veu, amb ardor. Cantava i cantava i cantava «La vall del riu vermell». Tornava a casa o feia via cap al tros, ara no ho sabem. Però cantava. A ple pulmó. A brams, pràcticament. Arravatat. Cantava tan immers al dius que ens deixes te’n vas lluny d’aquí, que en un sotrac va perdre el remolc i no se’n va adonar.
Passió.

cementiri
m

Majestuós, immens, verdíssim, l’insigne plàtan creix ufanós davant del mur del cementiri, que es fa petit, gairebé ínfim, per comparació. Dos bancs blaus arran de paret, hi ha, també. Però, sobretot, el plàtan. I la història de l’home sol. Que sembla un conte del Pere Calders però que no, que són coses que passen aquí, a Poboleda, al cementiri que té.
No pas aquest: a l'altre.
El que ja no hi és.
Perquè diuen i expliquen que un dia el poble va decidir de traslladar el camp de morts enfora. Per higiene, per espai, pel que fos. I que van trobar un indret escaient. I que hi van enterrar el primer cadàver que de seguida hi va haver. Només que, un cop fet el fet, s’hi van repensar. I van decidir que no, que, allà, no. I van canviar el cementiri de lloc: el van dur més avall, on és ara, amb el petit mur blanc i el plàtan i els bancs. Ho van organitzar tot i de seguida ho van tenir enllestit i ara no en parlaríem si no fos que es van oblidar del mort. I que el van deixar allà.
Sense cementiri ni res.
Sol.
Durant qui sap quant de temps.
Oblidat al no-lloc.
I sol.
Però el món és una bola i tot rodola: passats els anys, una gent que caminava pel cementiri efímer sense saber que ho hagués estat va topar amb un què és això? Mira! No fotis... Prova de treure-ho amb la navalla, esgratinya la terra del voltant i no ho trenquis, que sembla...
—Un crani!!!!
I se’l van endur, i el van ben netejar, i ara, instal·lat a sobre de la llar de foc els fa companyia.
I els vius a ell.

cova
f

No pas una cova com un simple aixopluc, un esvoranc a la paret, la boca esdentegada que pots dibuixar en un tros de paper: parlem d’una cova de ficar-s’hi a dins i no veure’n sortida, una cova de pedres llisquents com la pell d’una serp de marbre, blanquinosa de bèstia que ha crescut sense llum, una cova de passadissos estrets i de sales que s’eixamplen per acollir un ball a les fosques o un rauc de gripau. Impressiona si és la primera vegada que et saps així a dins de la terra, no pas com en un túnel, simplement a sota i tot tan funcional, no: a dins. Hi ha baranes de corda, tot s’ha de dir.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR