Camps Barber, Esperança

Esperança Camps Barber (Ciutadella de Menorca, 1964). Sóc periodista i escriptora. Sóc de Ciutadella de Menorca i visc a Menorca. Faig novel·les, encara que també he participat en antologies i reculls de relats. Aquest any he publicat el meu primer llibre juvenil: Alfabet de futur. També he publicat La draga, la meua darrera novel·la. Altres obres novel·les publicades són L’illa sense temps, El cos deshabitat, Naufragi a la neu o Quan la lluna escampa els morts. L’editorial Moll em va publicar una novel·la breu titulada Col·lecció particular. Sóc coautora, amb Empar Marco, de Vertigen, una novel·la que conta el tancament abrupte de Canal 9 i que, per raons que no venen al cas, va ser escrita en part en aquesta comarca, a La Serra d’Almos. Durant uns mesos vaig ser consellera de Participació, Transparència i Cultura del Govern de les Illes Balears.

Retrat fet per Martí Domínguez Romero [MDR]

Esperança Camps és una resistent. Hi ha gent que defuig els problemes, que es mimetitza amb l’ambient, i que sovint s’acaba convertint en un ésser cínic i demagog. En canvi, Esperança Camps creu en el que fa, i ho creu d’una manera íntima i racional, des del cor i la ment. Hi ha gent que és fanàtica, i lluita per unes idees sense passar-les pel sedàs de la raó. En canvi, Esperança Camps és una dona il·lustrada, i tot pren sentit per a ella des d’aquesta mirada lúcida i entenimentada de la raó. El seu origen menorquí, el seu trasplantament a terres valencianes (i el seu matrimoni amb un valencià, el fotògraf Jesús Prats), així com la seua pertinença a les lletres catalanes, són fites importants en la percepció del seu país, i en la determinació de lluitar amb fermesa pel que creu. Per això, puc dir que conec poques dones tan resistents com l’Esperança Camps. Potser podria comparar-la amb la seua amiga i companya Empar Marco, directora de la televisió valenciana À punt i amb qui va escriure aquell llibre, llibre de barricada, que fou Vertigen (explicant l’enfonsament de Canal 9). Quan algun dia fem una mirada enrere, i mirem aquests anys de combat (combat actiu i alhora pacífic), ens corprendrà la noble i honrada resistència d’Esperança Camps. Perquè és amb gent com ella que es construeix un país, en el sentit càlid que ha de tenir tota pàtria. Perquè és amb gent com ella que podem tenir esperança d’un món millor. Perquè és amb gent com Esperança que ho tindrem tot.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR
123

Entrades del diccionari

alfabet
m

Alfabet que t’esquiva i no es deixa dominar per uns mots que intentaràs festius perquè t’han convidat a una trobada d’escriptors. Ets al Priorat. La primera nit en aquesta habitació. Fins ara només has vist bon rotllo. De baix pugen veus que no identifiques. Alguns companys han sortit al pati a fumar. Escriuràs aquests tres dies. Escriuràs les persones i l’entorn. I escriuràs el què intuiràs. Ets al Priorat. Deixa’t amerar per allò imperceptible que és el que t’enduràs a casa, penses.

bitàcola
f

B de bitàcola d’un dia estrany. D’inici. De canvi. De sensacions que són llàgrimes als ulls i el cor estret. De l’alè que no t’acaba de pujar. B de Burjassot. De vistes amples i obertes. Ara veus el cementeri on jeu Estellés i veus la mar, però albires el Montsant, que comença per M però escrius V del viatge que ara començaràs, amb un altre gir de guió en una vida que volies estable.

company companya
m i f

Elisenda Roca, Raül Garrigasait, Antoni Munné-Jordà, Martí Domínguez, Anna Ballbona, Roser Vernet, Carme Bou, Maria Anguera, Jonàs Macip, Lluís Porqueres, Júlia Viejobueno i tants d’altres... gràcies de tot.

diumenge
m

És diumenge. L’estada al Priorat s’acaba, però encara hi falta la cirereta. Els escriptors, que ja no us sou desconeguts, que ja heu fet confidències, que ja heu pactat cites, trobades, presentacions i àpats, us heu d’acomiadar dels vostres amfitrions. De tots. De tota la comarca. Dels adalils i de les persones que han fet de la vostra estada un garbuix de sensacions agradables. Ara ja saps on et portarà, quins records seran convocats quan obris un bòtil de vi del Priorat i l’aboquis a la copa i l’ensumis, i deixis que ocupi tots els espais de la teua boca. Et durà aquí, a aquest lloc que ja enyores perquè hi tens les hores comptades. Perquè ara fas la maleta i arreplegues tot el que tenies escampat per la garbinada, que a partir d’ara serà per sempre nom d’habitació, i de vent humit que ve de la mar i que és un dels que dona caràcter al raïm d’aquesta terra. Aquest últim acte, que inclou una taula rodona i una actuació musical, es fa a la Morera de Montsant. Na Roser va davant i et marca el camí. Al teu cotxe ha pujat n’Antoni Munné-Jordà. Parlau del paisatge, de les corbes, de la impossibilitat del pla i la línia recta. I després et diu nom de persones que coneixes. Diu Anna Maria Villalonga. I diu Margarida Aritzeta. I diu Quim Soler. El va conèixer, ell. Són coetanis i et conta anècdotes, moments que van viure junts en temps que eren difícils, però que recorda amb dolcesa i amb un somriure. I et diu com era d’exuberant la seua literatura, com tenia sempre el cap ple de projectes... Tu també somrius i entens per a què serveixen les trobades d’escriptors.

Figuera, la

Anam a dinar a la Figuera. A fora encara plovisqueja i dins el teu cap els pensaments encara van a mil. Condueix na Roser. Al seient del copilot hi ha n’Antoni Munné-Jordà. Darrere hi anau en Martí Domínguez i tu. Els dos ‘valencians’, encara que na Roser et recorda que tu ets la convidada de les illes en aquest repartiment territorial tan natural de la nostra cultura. Tu somrius... et poses el xip de menorquina, encara que et costa no canviar-lo quan parles amb en Martí. Us coneixeu de València i en valencià. Els vidres del cotxe s’entelen més i més a mesura que la carretera s’enrosca en corbes impossibles. Encara no ho saps, però un dels aprenentatges d’aquests dies serà que al Priorat no hi ha ni línies rectes ni camins plans. La vida, l’univers dins i una comarca feta de costers. Cap al cel. És dijous i Lo Celler només està obert per nosaltres, els escriptors que venim a fer una immersió. Els caragols que ens trauen a taula són un tema de conversa. Tots tenim un record dels caragols que menjàvem a casa dels avis. Aquesta herba aromàtica que té el mateix nom a tot el país, però que segons on té més sabor a mar o més sabor a terra. Aquesta manera de fer-los purgar. Aquells dies de pluja i botes d’aigua i senalla d’espart que no tornaran i caragol treu banyes anirem a sa muntanya, caragol bover, jo també vindré. I a la taula de la Figuera, amb els escriptors que venim a aprendre i a tocar i a olorar i a tastar, hi ha la batalla de l’Ebre i un moix que guaita per la finestra i les cireres d’arboç que són farinoses i que na Roser diu que una vegada en va menjar una i que no són les cireretes del bon pastor que fan tant de Nadal i que són verinoses.

garbinada
f

Les habitacions de la casa tenen noms d’elemants i una, de vent. Potser t’hauria anat millor la tramuntana però han fet un sorteig i t’ha tocat la garbinada per trencar tòpics. És humida. Neta. Ampla. Espartana i discreta. I té un balconet que dona al pati i mira les muntanyes. Intueixes que a partir d’ara aquestes muntanyes seran la teua guia. Els pulmons ben oberts i tots els sentits desperts. El vi no només es tasta amb el gust. Ho has llegit no saps on, potser en una revista de tendències ben modernes. Però aquí hi ha veritat. Hi ha present. Hi ha la història que pots tocar amb les mans i que no té la textura del paper couché. Aquí la veritat, el present i la història tenen la textura de la llicorella i l’aspror de les mans que la conreen. Només tens temps de deixar la maleta i rentar-te les mans. Els teus col·legues t’esperen per anar a dinar.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR