Camps Barber, Esperança

123

Entrades del diccionari

Montsant

Surts del cotxe i no et trobes. No ets res. El Montsant et mira i et despulla i t’atrau. Ets roca. I sobre aquesta roca no pots edificar res. Condueixes sola cap a casa. Molt a poc a poc. A una banda la carena i a l’altra, el no res que se t’ofereix a cada revolt. El Montsant queda fixat al retrovisor i quan ja ets a l’autopista encara el dus enganxat. I veus la mar, i el Montsant encara hi és. I ho entens tot. Entens el vent i entens el vi. I entens les paraules de les persones que estimen el vi. No entens Déu, que és tot, en aquesta comarca que és el món. Hi ha el Priorat, hi ha l’escala que et du a Déu, hi ha les ermites que serven les postes de sol, hi ha sants i santes i muntanyes magnètiques i vents que fan escarrufar. I viatges iniciàtics.

Perxe, el

Arribes al Molar. Ets la darrera. La colla de Barcelona s’han organitzat i han fet el viatge junts. En Martí, que venia de València, també ha arribat més prest que tu. Les instruccions que et donen per telèfon són tan clares que ni tan sols fent cas al navegador et pots perdre. Boira, plugim, pedres que t’observen en silenci, balconades que diuen sí, abraçades. Els ulls blaus de na Roser et fiten, t’interroguen, t’abracen, t’acompanyen. M’has fet patir, et diu. Tu dius un monosíl·lab i l’abraces. Coneixies la casa perquè fa uns quants anys, una nit de tardor, també humida, hi vas sopar. No ha perdut la calidesa que perceps quan hi entres. Va ser una nit de vi i de confidències, aquella. De descoberta. Va obrir una porta que, tot i el temps que ha passat, mai més no s’ha tancat.

Porrera

L’ermita de Sant Antoni, que té aquest xiprer que diu que va pintar en Joan Miró. Les vistes que canta Lluís Llach. La Teixeta et du l’amor, el Mollo et du la vida perquè és d’on surt el sol, i les Marrades, l’oblit... Tu escrius i ell et canta a l’orella. Com fugir dels tòpics ara? L’oblit, l’oblit del nord. Fas una fotografia a Porrera, amarat de claror, des de l’ermita i el resultat és una postal massa perfecta. Les cases de color ocre aferrades a la muntanya. S’hi enfilen, és clar, com tot, en aquest Priorat, que creix estalonat a la roca, que alça la mirada amb intenció de transcendència. El campanar. Els cellers. Els més grans i els més petits. Vila closa. Les muntanyes i el Cortiella fan de cinturó. L’eixample és una altra cosa que és a l’altra banda dels ponts, el nou i el vell. No veus el cirerer però saps que, mort, encara és dempeus. Deu ser això, estimar aquesta terra solc a solc, com un amant fidel i ardent.

Sant Pau

És una posta de sol que converteix l’Ebre en un riu de plata de pessebre fet amb l’embolcall de la xocolata Torras. És una vista panoràmica a set províncies. És una caminadeta fins a unes trinxeres de la Guerra Civil des d’on també es veu l’Ebre i es veu el vapor que deixa anar la nuclear. Sant Pau és un moment de seure a terra, de descansar, de beure aigua i de riure. De fer bromes i contar facècies. De fer-vos fotografies. En Raül, n’Elisenda, en Martí, n’Anna, n’Antoni, na Roser, na Júlia, i na Margarida Aritzeta que ha compartit el dia amb nosaltres i un grup d’alumnes de literatura. La llum canvia. La ratlla de l’horitzó sempre és allà, disposada a engolir-se la bolla de foc i a regalar-vos el capvespre a pinzellades granuloses. Sant Pau és una ermita i un quadern perdut avui i recuperat demà.

ull
m

Ulls d’ulls de mirar. Ulls de veure el verd. Tots els colors difuminats pels vidres entelats que només pretenen intuir l’abruptesa dels terrossos avars. Tens el bloc de notes a la mà, però no l’empres. Ara, no. No vols caure en el parany de posar-te a escriure sota l’influx del benestar permanent i insondable que et dona el vi que has tastat, o el bressoleig del microbús que ens du d’un lloc a l’altre de les terres del prior. Encara així, anotes una paraula: llicorella. Llicorella és el nom que la gent d’aquí dona a la terra. Tu li diries pissarra, però ells et dirien que no acaba de ser una pissarra, que és llicorella, i per això els ceps són com són i el vi és com és. Acostumes els ulls a mirar la llicorella i anotes el mot per no oblidar-lo mentre l’autobús fa corbes i més corbes i els verds i grocs i ocres i blaus ho neguen tot.

vent
m

Vent. A la Morera de Montsant fa vent. Un vent desconegut. Feréstec. Neix de la muntanya. És magnètic. Mareja. No gira redó, aquest vent que per moments et solidifica els lacrimals i les comissures.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR