Contijoch i Pratdesaba, Josefa

JContijoch_x

Josefa Contijoch i Pratdesaba (Manlleu, 1940). Filla d’una família d’impressors i llibreters. Estudis de Comerç i d’Idiomes a les germanes Carmelites de Manlleu. Estudis de Filologia a la Universitat de Barcelona. Des de l’any de la seva creació (1992, per iniciativa de Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal) va formar part del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN Club, i és de l’equip fundador del col·lectiu QUARK POESIA.

Retrat fet per Ramon Erra i Macià [REM]

És la dona que m’espera al pati de carruatges de l’Ateneu Barcelonès. De seguida se m’agafa de bracet i me l’emporto, amb el corsa, cap al Priorat. Un dijous d’octubre, amb sol, i fem el port de l’Ordal. Sembla fràgil, però en moments de dubte, quan no estem segurs del camí, diu que re, que tirem endavant, no podem tornar enrere! Arrodoneix les frases amb aquella entonació que es reconeix de seguida de pagesos i teixidors de la plana de Vic; la cantarella, llarga en nas, llarga en boca i amb tocs elegants de petita burgesia del Putxet. Els seus rínxols grisos, les ulleres, els texans lleugerament acampanats i les botes de cama alta i sola baixa li donen un aire entre Janis Joplin i Mercè Rodoreda. Es nota que sempre ha volgut portar ella els pantalons, però no per marcar cap territori, sinó per ser lliure, per anar lleugera, per no haver de preocupar-se pels faldillots ni pel què diran. M’adono que va néixer el mateix any que la meva mare i això m’obre tot d’interrogants. Els marges i els pedregars del Priorat la volen posar a prova, però no la poden batre. La seva energia va per dalt. Sap escoltar i sap preguntar. A vegades fa una cara múrria de dir, avui veurem i viurem alguna cosa que ens colpirà. No s’ho vol perdre. Si convé també alça una copa de vi i es fa còmplice de tot i de tothom. La Contijoch tant pot ser l’àvia del conte com la companya de joc.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Entrades del diccionari

entendre-hi
v intr

Dijous, 15 d’octubre de 2015, dia inicial.

Arribem a Falset per dinar-hi. Jo només hi menjo un arròs bullit, no per ascetisme sinó per incidències marejadores del viatge. Després d’aquesta parca i mongil menja, la Roser se m’emporta al Perxe del Molar, casa seva i nostre per uns dies. Un cop distribuïts cadascú a la seva habitació i fetes les presentacions del personal que no coneixíem, va arribar l’hora del primer sopar. La Roser ens tenia preparades unes menges delicioses, de les quals no vaig fer ús ni gaudi per no entorpir l’efecte de l’arròs bullit. Gràcies que la Roser em va demanar què i jo vaig dir-li: verdura bullida. La verdura bullida de la Roser em va acabar d’endreçar.

Tot seguit, la convidada especialista, Claustre Grau, enòloga competent, va fer un tast i una classe magistral sobre la fabricació del vi, als pobrets escriptors urbans que no en sabem res, de fer vi; com a molt el sabem beure, i encara. Per parlar del vi, com de qualsevol art major o menor, hom hi ha d’entendre. El most natural, el morenillo, el vinyater… Una bona introducció a la borratxera en to menor i permanent que es va instaurar, entre provar i tastar i beure.

estada al Priorat, la meva
f

Mai dels mais se m’hauria acudit anar al Priorat, no sé per què. Així, indolentment, les persones ens perdem informacions crucials. Les pedres i els arbres, en canvi, estan atents als seus voltants. Si hi penso m’agafa un atac de pànic, en fer-se’m evident quantes coses majestuoses m’he perdut i quantes me’n perdré. Però és que els humans (alguns) badem i badem abans d’arribar a aprendre qualsevol cosa. No tothom fa una cal·ligrafia tan tocant de peus a terra com la insigne Maria Cabrera.

 

Dels records d’aquestes «colònies» intenses i extenses, que van del 15 al 18 d’octubre del 2015, en tinc un embolic endreçadet però aleatori. Bé, com sigui, el Priorat m’ha impactat per l’antigor del seu disseny intocat, sense afegitons ni collonades. Tot tal com ho va fer déu, aproximadament. No oblidaré mai la companyonia i el bon gust del tracte dels col·legues. De cap manera podria oblidar-me dels carquinyolis o carquinyols fets per unes mans i per un cor intel·ligent i primmirat: la cosina de la Roser; una meravella a patentar. I què no dir de la Roser, mater et magistra que conduïa el ramat amb una precisió enigmàtica. Oh Roser, gràcies per tot!!!!!

 

Si bé és cert que quan vaig arribar al Priorat no sabia on anava, haig de confessar que quan me n’anava, vaig saber on havia anat: a aquella comoditat del viure agombolada i apeixada, en el territori del benestar.

mur
m

De murs n’hi ha de molta mena: el de Berlín, el dels Pink Floyd, els murs interns i externs que cadascú crea a la seva imatge i semblança, el mur de les lamentacions, el mur de ciment pòrtland contra el qual s’esclafà un motorista sense casc una vegada, fa anys, etc., etc. Però a mi, a partir d’ara, la paraula —en la seva rotunda curtedat— em remetrà a la niuada de murs que embelleixen els voltants dels Guiamets en direcció a la Torre de Fontaubella i viceversa. En aquesta exposició permanent s’ofereix a l’ull atent una varietat de murs, fins acabar a la filigrana d’uns rocs rectangulars i col·locats com si fossin llibres en una prestatgeria. Me n’ha quedat una foto fixa amb l’encanteri dels gestos primitius, del personal arcaic que els va inventar i crear, i que han perdurat, i que han esdevingut una peça d’art contemporani, patrimoni de la humanitat.

serra d’Almos
f

El matí del darrer dia de les «colònies», després d’esmorzar, la Laura Bartolomé ens va enregistrar una entrevista, un a un, a tots els membres del congrés, en un espai deliciós: el reduïdet jardí interior de «la casa de colònies» del Molar, que em va recordar, no sé perquè, algunes cases de la Toscana italiana.

 

La cloenda oficial o el cant dels adéus la vam fer, oberta al públic, a la Serra d’Almos, un territori molt diferent dels que havíem anat veient, amb carreteres rectes, sense giragonces ni pujades ni baixades.

 

Al teatre del Casal de la Serra d’Almos, ben ple de públic, ens vam reunir escriptors i adalils, i vam fer una taula rodona explicant un tast de les experiències personals. L’escultor i ferrer de Marçà, Pere Rofes de nom, un home que deu tenir interessos artístics, ens va oferir una escultura «giacomettiana» a cadascun dels poetes i escriptors convidats. Ens va advertir que aquestes escultures, fetes mà, presenten petites diferències de l’una a l’alta, o sigui que esdevenen peces úniques. L’escultura representa un home amb els cabells de punta o esborrifats, no sabem si per alguna ventada o per la manera de ser dels creadors; amb una mà al cor i l’altra al cap, bona manera d’expressar la feina creativa: amb el cap i amb el cor.

 

Immediatament, i per acabar l’acte, sen’s va oferir un concert a càrrec del trio Vocalinterna, integrat per la família belga que viu al poble, i que nomia Roeck. Descriure el concert mereixeria tot un a part, que no cap aquí. Només afegir que la música era de creació pròpia i que il·lustrava poemes.

 

Després d’un piscolabis a peu dret, ens vam tornar a asseure a taula per al darrer dinar, al restaurant de dalt mateix del teatre. Després dels cafès i de la xerrada col·lectiva al terrat que dóna a una magnífica vista, qui més qui menys va haver d’agafar els trapaus de l’arribada, més els afegits (vins, oli i mel, gràcies a la Roser Vernet del Perxe del Molar —digue-m’ho clar i sencer—, quintaessència de l’hospitalitat) i tirar Priorat enllà, cadascú a casa seva (si és que hi ha cases d’algú), no sense la recança d’abandonar un possible paradís perdut.

terrassa amb vistes
f

El paisatge contundent del Priorat necessita finestres i terrats que permetin contemplar tanta bellesa. Com que sovintegen les pujades i les baixades en la seva abrupta orografia, només falta un paleta que sàpiga on posar els forats contemplatius.

 

Recordo la vista des del balcó del cementiri de la Torre de Fontaubella, la terrassa del restaurant on vam dinar als Guiamets i a la Serra d’Almos, el terrat de la casa de la Carme Perelló, el de la casa de la Mireia Artís, a Gratallops… una meravella que et fa venir ganes de preguntar quina casa es ven, i quant val, per anar-hi a viure.

xòfer xòfera
m i f

Els conductors del minibús que ens van acompanyar tothora mereixen menció especial cum laude: una conductora i un conductor, que no només dirigien amb perícia inusitada l’entramat de corbetes, corbes, corbasses, giravolts, maniobres arriscades, etc., sinó que també es preocupaven que ningú no es maregés. Un xòfer qualsevol i esventat pot no sortir il·lès del Priorat.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR