Domínguez Romero, Martí

Martí Domínguez (Madrid, 1966). Escriptor i articulista. Doctor en Biologia, professor titular de Periodisme de la Universitat de València i director de la revista Mètode. Escriu a diferents mitjans de comunicació, com ara El Temps, La Vanguardia, Ara, Levante-EMV i El País. Una part dels seus articles està aplegada als reculls Peiximinuti i Bestiari. Com a novel·lista, és autor de Les confidències del comte de Buffon, guanyadora dels premis Andròmina, Crexells i de la Crítica de la Universitat de València; El secret de Goethe, premi Prudenci Bertrana i de la Crítica de la Universitat de València; d'El retorn de Voltaire, que va rebre el premi Josep Pla; d'El fracassat, on novel.la la vida de Paul Cézanne, i finalment de La sega, Premi de la Crítica Catalana, Premi de la Crítica Serra d'Or, Premi Amat-Piniella i Premi dels Escriptors Valencians. També ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme per la seua tasca com a director de Mètode. Amb el seu assaig El somni de Lucreci. Una història de la llibertat del pensament, va rebre el XXXIV Premi Carles Rahola.

Retrat fet per Esperança Camps Barber [ECB]

No pots entendre que una persona vagi pel camp i troba un bitxo gegant, amb dues dotzenes de potes i quatre parells d’antenes i uns ulls que et fiten amenaçadors, l’agafi amb les mans, que l’acaroni, que l’observi, que se l’atraqui a la boca, que l’olori, que et digui de quina marca és... i que et digui mira quina preciositat. I tot això, mentre somriu. Sempre somriu, en Martí. I tu, que no tens cap amor pel regne animal, te’n fas enfora, i ell diu, mira, mira... I tu tens escarrufaments i dissimules i li fas una fotografia. Així practiques allò de la distància que sempre posa l’objectiu, encara que això no és cap guerra, és una mena de llagost enorme, kafkià. Ves a saber qui era abans de convertir-se en això que no goses ni mirar i que en Martí estudia amb mirada d’entomòleg. Tampoc no és normal que una persona sigui capaç de captar l’atenció en una tertúlia perquè explica la història d’un fusell que va trobar en el seu mas, i d’aquest fusell en fa un relat. S’ho inventa tot, és clar, però a tu t’és ben igual. Tu l’escoltes perquè et fa gaudir, perquè et fa viatjar, et fa partícip de l’univers narratiu que està creant en aquell mateix moment. No és normal si aquesta persona no és en Martí Domínguez. Biòleg, periodista, escriptor, professor. Un dels grans, grans narradors valencians contemporanis que va començar escrivint dels il·lustrats francesos i ha acabat arrelant-se a la terra i a la memòria. I sent un il·lustrat ell mateix. Un professor de periodisme que fa de divulgador de la ciència i que envesteix projectes literaris de llarg abast, que deixen petjada, que fan saó. I ho fa tot somrient. De manera amable. Encetant una conversa que es pot allargar fins a l’infinit perquè qualsevol cosa desperta la seua curiositat. I la curiositat fa avançar el món i aturar els rellotges. Però això dels bitxos... Com que és biòleg, diuen els altres...

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR
12

Entrades del diccionari

calidoscopi vegetal
m

El Priorat és un paisatge humà, on els homes han interaccionat d’una manera intensa i secular amb totes aquelles valls. És fruit de l’abancalament per als ceps, del pas de la rella per a les oliveres o els avellaners, de la lenta perseverança de les hores, dels jornals. Ací i allà queden petits rodals sense returar, redossos salvatges, fent d’aquell paisatge una mena de calidoscopi vegetal, amb els brucs, els lligaboscs, els arítjols, les jolivardes, els pins blancs i tantes altres plantes donant un sabor diferent a la mirada. De colp apareix una caseta, amb la seua bassa, i el seu rodal d’horta, amb les tomaques i els fesols encanyats. Aquell humil cultiu contrasta amb alguns aparatosos cellers, que anuncien sumptuoses cates de vi als visitants, i on s’hi fan realitat moltes extravagàncies arquitectòniques. Aquestes instal·lacions envelleixen malament, i al poc són un vertader nyap per al paisatge, del tot irreparable. Cosa que mai no s’esdevé amb una construcció tradicional, de parets emblanquinades, de teulada vella a dues aigües. I amb un parell de xiprers a cada banda, com a mostra de vera hospitalitat.

càmera de Laura, la

Laura alça acta de tot amb la seua càmera. Ens grava allà on anem, corre al davant de nosaltres, s’agenolla per agafar la millor perspectiva, busca el lloc més rocambolesc i cap allà s’enfila, buscant una presa especial. De seguida és, junt amb Roser, una ànima del grup: Roser mena la colla d’escriptors, amb les seues onomatopeies d’ordre assajades i ben efectives, i Laura fa recull de tot allò, per l’objectiu de la seua càmera. Ens demana que caminem com si no estiguera, però a mi em resulta del tot impossible no fer una mica el pallasso quan passe pel seu davant. Haig de fer un saltet, o caminar d’una manera aparatosa, o somriure a la càmera... Laura protesta, però no s’enfada massa. I tot contribueix a tornar aquells dies més intensos, a reforçar els lligams entre nosaltres i a fer-nos el Priorat si més no més entranyable. Seriosament, gràcies Laura!

cirerer d’en Grau, el

Jonàs Masip, l’alcalde de Porrera, ens ha explicat una bonica història sobre Lluís Llach i aquell territori. Com Llach ha cantat aquelles muntanyes que envolten Porrera. I com des d’un coll, on havia crescut un cirerer bord, en un tros d’en Grau, home molt estimat al poble, es descobria una vista magnífica del terme. Llach va voler titular la seua cançó Lo cirerer d’en Grau, però aquest es va negar, perquè va dir que la gent faria befa. Que aquell arbre era bord, i no feia cireres ni res. Llach es va penedir de no posar-li aquell nom, i més quan al poc de morir en Grau també ho feu el cirerer. Li he proposat al Jonàs portar-ne jo un de tendral de València, i plantar-lo a aquell lloc. M’ha mirat amb el seu esguard d’ulls clars, mirada viva i llesta. M’ha dit que sí, que ell hi farà el camí. I el plantarem la tardor vinent: un cirerer ver, en honor d’en Grau.

inclinació
f

A la seva vinya, en Jonàs va explicar-nos que les aixades del Priorat són de les més tancades que hi ha perquè s’han d’adaptar a la inclinació dels costers, que aquí fan més pendent que en altres llocs. Aquesta inclinació ha fet impossible la introducció de la maquinària grossa i ha preservat una vella manera de fer, fusió de matèria, idea i gest.

 

Es podria fer una tipologia de les cultures segons la inclinació del sòl. Hi ha mons de plana, des de Babilònia fins a Barcelona, on el temps passa de pressa, amb l’avidesa de destruir ídols i aixecar-ne de nous. Hi ha mons de verticals abruptes, com els Alps o l’alt Pirineu, on la simple presència de la cultura humana ja representa un esforç; l’home s’hi ha arrapat durant segles, però avui sembla que se’n cansi i que rellisqui avall i que només hi torni a pujar per escalar o esquiar o per jugar d’alguna altra manera amb la muntanya desafiadora. I entremig hi ha les ondulacions contínues del Priorat, que són amables per al caminant i dures per al pagès, que posen límits però també ofereixen dons, que dificulten i preserven.

El moviment de l’aixada prioratina: la civilització com un do del pendent.

llum del malvió, la

En un descampat de la Figuera, sobreviu un malvió. Amb les seues fulles grosses, verdes intenses, tan clorofíl·liques. Aquest estiu de segur que ha florit les seues espectaculars flors vermelles, una mica campanulades. Abans la gent les plantava a prop de les cases, perquè les seues fulles tenen propietats medicinals, una mena de bàlsam mucilaginós per a tractar cremades, que es posa en forma de cataplasmes sobre la ferida. Ara ja ningú no la necessita: a la farmàcia pot trobar totes les cremes que puga desitjar. I, tanmateix, abans aquesta planta era tan estimada que es va estendre per mig món, i en especial era molt volguda pels faroners, que alleujaven amb les seues fulles les ferides pròpies del seu ofici. Mire aquell malvió, i pense que ara ben pocs habitants de la Figuera saben què és aquella planta, per què hi és, què representa, de què ens parla. És una resta d’un temps passat, superat i oblidat. Però la vella arrel del malvió rebrota, i la planta floreix, indiferent a tot. Fins que algun dia urbanitzen la parcel·la, i amb un colp d’aixada un obrer vingut de lluny li done el colp de mort definitiu. Sense saber res de tot açò. Sense saber la llum que encara fa sobre un passat perdut per sempre.

paisatge
m

«Mireu el paisatge, collons!» clama Roser Vernet, la nostra amfitriona. Té raó, la gent xerra i xerra, i no mira. Com deia Josep Pla: «És molt més difícil descriure que opinar, a la vista d’això, tothom opina». Tothom xerra, xerra pels colzes, tots volen dir la seua sobre aspectes infinits, inassequibles. Xerren de coses que podríem perfectament parlar a la ciutat, de política, de llibres, d’anècdotes i porfídies, sens dubte plenes de suc. Ho conec bé: de vegades venen amics al Penyagolosa, perquè els ensenye aquells paisatges, i no paren de xerrar de les seues coses. Quan els interromp per a dir-los que allò, aquell cimal, s’anomena tal o qual, o que aquesta planta té aquesta virtut, o que aquell ocell que mou la cueta és un cargolet, l’ocell més petit, em llancen una mirada encuriosida, una mica ansiosa, i de seguida recuperen el fil anterior. No és fàcil mirar: per a mirar, cal saber mirar, i per a això cal aprendre a mirar. Cal despertar la curiositat: com es diu aquella planta, amb quin nom respon aquell ocell, com la natura i el paisatge són plens de mots. «Mireu el paisatge, collons!». I no sols mireu-lo: descriviu-lo. Busqueu els noms. Descobrireu el vostre país.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR