Domínguez Romero, Martí

12

Entrades del diccionari

toponímia
f

M’entretinc amb la toponímia del Priorat. De les terres del prior. És plena a vessar de noms sonors, eufònics, divertits. A l’entrada de Gratallops hi ha una escultura d’una parella de llops, gratant-se en un pi, cosa si més no curiosa. Els noms són com els còdols d’un riu, s’acaben erosionant tant que ja ningú reconeix el seu origen. I en aquest cas hi ha una confusió entre «glatir» i «gratar»: en realitat, Gratallops significa el lloc on glateixen els llops, on udolen. I tot canvia extraordinàriament. A Porrera, un guia de la casa Amorós m’explica que aquella era terra de llops i de bandolers, fins a l’extrem que li ha donat nom. El mire perplex i aleshores, abaixant el so de la seua veu, d’una manera una mica cinematogràfica, m’explica que Porrera ve de Vall de la Por. Jo li dic que m’havien contat que el nom és degut al fet que antigament s’hi plantaven molts alls porros, però m’ha ignorat completament. Comptat i debatut, quina èpica pot tenir ser el resultat lingüístic d’una plantació d’alls porros? El noms conserven la seua essència passada, són restes lingüístiques fòssils que, de vegades, no sabem interpretar. Al Masroig m’expliquen que les terres eren vermelles, però segur que el mas també: estaria fet de càreus rojos, és a dir, d’aquella pedra silícica que trobem també al Montsant. I el nom del Molar no fa referència al fet que la vil·la estiga situada en el capdamunt d’una mola, sinó que s’hi feien moles d’afilar amb aquelles pedres roges del Masroig. A la Figuera pregunte a Júlia, la nostra guia, d’on ve el nom. Em mira perplexa, perquè la resposta sembla evident: hi hagué una gran figuera... Pense en Font La Figuera o en Benafigos, topònims ben valencians: sí, la figuera és un fitònim ben comú i estimat. Tanmateix, Júlia m’indica també que els àrabs tenien un altre nom, que remetia a la seua vegetació, verda i ubèrrima. I aleshores recorde Margalef, un topònim que m’evoca la figura de l’ecòleg, el gran professor, el pioner Ramon Margalef. Un nom que deriva de Marg Khalaf: antropònim, que vol dir en àrab ‘el prat de Khalaf’. Em pregunte si el vell professor sabia que en el seu nom hi havia un prat, un prat del Priorat, a vessar de vida. Els noms són còdols que erosiona el riu de la parla.

última trinxera, l’
f

Des d’aquella trinxera de l’ermita de sant Pau, situada en aquella talaia incomparable, els mandos republicans veurien acostar-se les tropes franquistes. També veurien molts capaltards gloriosos, perquè des d’allí el sol de ponent és majestuós. Mentre miraven arribar els soldats colpistes, els republicans pensarien en com allò resultava quasi ja irremeiable, com estaven contra les cordes i com s’acabava una època d’esperança, de progrés, d’igualtat social, de lluita per ser un país capdavanter en la ciència i la cultura. Amb aquells soldats que arribaven amb el sol ponent, tot canviava, i la desfeta semblava impossible d’evitar. Des d’aquella trinxera encimbellada, des d’on s’albira bona part del país, fins als ports de Tortosa, els generals republicans tindrien aquest sentiment d’angoixa, perquè l’arribada del feixisme conduïa tot un país, tota una cultura, cap a la foscor i l’ostracisme. Ausades que varen lluitar fins al darrer moment per a evitar-ho! Ningú no els pot recriminar res a aquells soldats, que des d’aquella trinxera, potser l’última trinxera, intentaren aturar la caiguda d’un món.

vinyes verdes
f pl

L’enòloga Claustre Grau ens parla del vi, amb aquella logomàquia tan musical que empren els que saben d’això. Que si un negre sap a gerds o a fruits del bosc, o un blanc a flors de primavera. Potser hi ha un bri de massa en tot allò, i no ho dic per Claustre (que és discreta i una excel·lent professional). Sempre he begut el vi sense voler buscar-li tants matisos: d’una manera efusiva i optimista, quan no pantagruèlica. M’agrada saber si és monovarietal, o si s’han emprat diverses varietats, però poc més. I m’agrada esbrinar d’on venen aquells noms: garnatxa (per corrupció del seu lloc d’origen Vernazza, a la Ligúria), Shiraz (portada de Pèrsia per uns eremites), ull de perdiu (nom preciós, autèntica metàfora vegetal, que al·ludeix a la grandària dels grans: en castellà, el ridícul tempranillo), merlot (que segons alguns vol dir en bordelès ‘petit oiseau noir’, això és, merla!)... En fi, potser massa literatura. Beveu i no doneu tantes voltes a les coses, excepte les inevitables provocades pels efectes de Baco. I carpe diem.

xiprer de Miró, el

L’ermita de sant Antoni té una bellesa senzilla i recollida. Al fons de la vall s’hi veu Porrera, i si allarguem la vista descobrim Lo Molló, fita geodèsica del país. És un lloc que mou l’esperit, i que anima a conversar amb tu mateix. «On els frares fan el niu, hivern i estiu». Això és ben cert: tant per a Escaladei, com per a tots aquests miradors, a un pas del cel. Joan Miró va dibuixar aquesta ermita, i va fixar al seu costat l’esvelt xiprer, esbrancat fins a mig arbre. Allò li dona un cert aire de ciri pasqual, de flama vegetal on espurnegen tantes coses dels homes. Mire el seu tronc prim, columna vegetal que ha suportat tantes malvestats, tantes tempestes, tantes sequeres, tants moments crítics. Allí s’alça, impertèrrit al pas del temps, tal qual el va dibuixar Miró. Malauradament algú ha perforat el seu tronc per posar unes llums per a il·luminar l’ermita. No estic gens segur que aquella instal·lació encara funcione i per un moment estic temptat d’arrancar-la. El xiprer de Miró es mereix recuperar la seua solemne i alhora discreta silueta. I des d’aquestes ratlles faig un clam perquè això es faça realitat. Salvem, doncs, el xiprer de Miró!

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR