Erra i Macià, Ramon

11122001ARA BARCELONA RAMON ERRA GUANYADOR DEL PREMI MERCE RODOREDA O

Ramon Erra i Macià (Vic, 1966). És llicenciat en ciències polítiques i professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. El 2001 obtingué el premi Rafel Cornellà per un retrat literari de Bohumil Hrabal. Autor de L'home que creia haver comès un crim contra la humanitat, Pólvora del quatre de juliol (2007) i La vida per rail, que l’any 2011 guanyà el premi Mercè Rodoreda. És també autor de les novel·les Desfent el nus del mocador (2008), premi Salambó de narrativa 2009, i Escolta, Volòdia! (2010). El 2014 va guanyar el premi Marià Vayreda amb el llibre Far-West gitano.

Retrat fet per Maria Cabrera i Callís [MCC]

Si poguéssim triar qui volem descriure, tots triaríem l’Erra, va dir en Pau. Tens raó, li vaig respondre. Perquè en Ramon ens ha semblat a tots una persona carismàtica i desimbolta, d’aquelles que t’alegres de veure entrar a la sala del Perxe, bonhomiós i agut, afabilíssim, disposat a xerrar amb tothom i sempre amb una pregunta als llavis. És que pregunta molt, en Ramon. Des de petit, segur. I segur que a l’escola algun cop li van dir que massa i tot. Perquè és curiós, sap moltes coses i té ganes d’aprendre’n moltes més, encara. Se li veu a la cara, i al somriure murri que se li escapa quan la Roser vol anar per feina i ell rebla el discurs, a risc de rebre un reny afable, amb una pregunta més, una pregunta, encara. Té els ulls molt clars: no només pel color, d’un blau d’aigua matinera de la riera de Merlès, sinó també, i sobretot, perquè li transparenten el dedins. Li he vist la noblesa. La preocupació, quan t’explica alguna cosa que l’ha fet patir de la família. L’enyorança, quan ha parlat del fill i es queda un parell de segons callat, amb el pensament surant en l’aire. Un parell de segons, només: de seguida se sobreposa i reprèn el fil d’una conversa que ara i adés esquitxa amb bromes simpàtiques, trapelles, de vegades un punt torracollons, sempre tendres. M’ha parlat de les pomes de la vall d’Arbúcies, que havien tingut ¾en l’època en què distingíem els accents d’un poble a un altre i el derbi de debò era entre l’equip de Sant Hilari i el d’Arbúcies¾ molta anomenada. I això m’ha fet somriure, perquè m’ha recordat que, per a mi, la identitat és ben bé això: la singularitat d’una subcomarca entre la Plana de Vic i el Berguedà, o el meu avi portant un cistell de pomes carabrutes collides al mas dels Vinyets, netejant-ne una amb la samarreta vella que duu posada i dient-me aquestes pomes, Maria, són les més bones del món: té.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR
123

Entrades del diccionari

avorriment
m

La lluna d’octubre encara potser no havia sortit, però ja érem a entrada de fosc. Posem que en una plaça, realment la plaça, d’un poblet del Priorat. Al banc del sinofós, uns jais i unes iaies contemplaven, muts, el pas del foraster. Pensem ulleres, rebeca, jaqueta, bastó sí, i bastó no. Pensem ros de perruqueria, amb bigodins i ronquina, gris cendrós, de colònia blava, calva lluent amb massatge de varon dandy. Caps damunt d’una gent que ha vist força coses i ara seu i calla. El foraster, dels de poca discreció, tot s’ha de dir, dels d’orella i ploma fàcils, i podria ser jo mateix servidor de vostès. També va arribar un home diguem que amb gorra, xiruques, bastó (l’atrezzo és aproximat). Venia d’un dels carrerons que donen a la plaça, i es va posar dret davant la bancada que s’havia dedicat fins llavors a la sana, quieta i avorrida contemplació. Amb una mà a la butxaca i l’altra gratant-se el clatell, net i sense perfumar gota, li va preguntar a la Lola, a una tal Lola.

—Què, Lola, com va anar per allà dalt?

—Molt avorrit. Se’m va fer llarg.

—Dona, si ni bolets no podies anar a buscar. Ja ho crec que et vas avorrir, ja.

El foraster de ploma fàcil va tenir un petit sotrac interior. L’avorriment, es preguntava el foraster, en havent donat el bona tarda a aquella petita reunió de gent muda, l’avorriment, què és? Perquè la contemplació, la companyia, tot això no ho és, d’avorrit, al banc del sinofós de la plaça d’un poble del Priorat. I un es pregunta, allà dalt, on coi era allà dalt?

burro
m

A la Vilella Baixa res és el que sembla. Per això allà els burros no són ases. La culpa de tot la té l’àvia cistellera del barri de Gràcia de Barcelona, una que també es dedicava a l’art de la palma i el palmó. I per coses de la vida, dels jocs olímpics d’estiu del noranta-dos, o del pas del temps, que tot ho mou, va resultar que els burros del barri de Gràcia es van desplaçar a la Vilella Baixa. De fet no eren burros de càrrega, ni bramaven mirant el cel clar i net del Priorat, ai, no. En realitat era un xassís. Sí, sí, xassís. Eh que soprèn? El Joan, el palmer, ens ho explicava gairebé a ritme de rumba: Quan tens un xassís, un burro, que n’hi diem, doncs ja tens la carcassa, llavors el pots acabar de la manera que vulguis, amb més o menys complicació. I al final tens una Pepa del tres (vegeu pepa) o una altra d’aquestes, i ara parlo jo, catedrals de palma. A partir dels burros surten tot de meravelles que es fan dir sí senyor. Davant seu em trec el barret, com quan entro a Santa Maria del Mar o al Pi o a Nôtre Dame. O a la canònica agustiniana de Lluçà.

circ
m

El primer cop que m’ho van dir em van agafar desprevingut. I sí, noi, si ho mires bé, veus?, doncs el Priorat és un circ. Al principi em costava d’entendre. Que dius que el Montsant tanca per dalt i que la Mola per l’oest? O vols dir a l’inrevés? És que amb aquest microbús amunt i avall he ben perdut el nord. Però quan em va semblar que ja ho anava entenent, llavors vaig veure que no. Que el Priorat és un circ? Calla, ja ho tinc. I sí. Després ho tens allà però no te n’havies adonat. És el difícil equilibri dels tormos és la dansa dels pàmpols, el trapezi dels brots de raïm. Són els sotracs dels camins. Són les feres que intueixes més que no pas veus. Guilles, teixons, esparvers, llebres. Són els pallassos que ens fan riure amb els seus acudits, amb el seu absurd tentinejar: som nosaltres, els pallassos, amb la mica de vi i l’eufòria que dóna aquesta terra, que acabem fent i dient bestieses. Som al circ i s’ha de sortir a ensenyar alguna cosa.

escarrollar
v tr

Quan ja has llegit un llibre de poemes, hi tornes però només llegeixes les dedicatòries i els peus de pàgina. En la primera lectura no t’hi havies fixat prou.

Tornes a Lisboa i ja no busques l’elevador de Santa Justa, el Castelo São Jorge, la Rua Atalaia, els Gerónimos o la Torre de Belem, ara vas per carrerons, cafeteries, confiteries, llibreries de vell.

Et menges un platillo amb menuts de pollastre (el pit, la cuixa i l’ala ja te’ls vas menjar ahir).

Fas sopes de pa sec. Hi afegeixes all, oli i una branqueta de farigola.

Arribes tard a la sessió i ja només queda el curtmetratge, que t’arriba al cor.

Quan ja has vist totes les platges llargues descobreixes les caletes amagades.

Vas a vermar, però fas tard i acabes escarrollant.

esgolfa
f

Són les golfes que tots coneixem, però van a l’inrevés. Vull dir que aquí, si més no a la Vilella Baixa, són pisos que cauen en picat cap al barranc; són el menys un, el menys dos, el menys tres, el menys quatre i el menys cinc si hi hagués ascensor. Descensor, perdó. Finestres simètriques. Façanes immaculades. Esgolfes que en realitat serien soterranis si no fos que no s’han vist mai soterranis amb finestres i amb vistes encara que només siguin a un barranc que potser els dies de tempesta porta aigua i troncs, però que en dies secs, en temporades seques, com aquesta que hem viscut, està embardissat, ortigat, lletsonat. Aquestes esgolfes són el lloc on la gent de les cases desa les fantasies, els somnis i els records incòmodes. També s’hi aixopluga la creativitat. De vegades hi ha corredisses. No sempre. Poden ser buides o plenes. Hi ha gent que va fer aquestes cases, aquests gratacels enfonsats, amb les seves esgolfes, només per demostrar que les podien fer. Un cop fetes, les van abandonar i ara viuen en pisos molt més rònecs de grans ciutats. A les esgolfes subterrànies diuen que de vegades s’hi senten veus força animades. Diuen que si el fantasma de Joan Perucho. Alguns hi han vist l’àurea picuda. Sentida no, perquè el seu cant no el percep l’oïda humana. Jo m’ho crec.

fer la rosta
loc

Arriba el fred, els primers freds, i hi ha una gent que s’arrauleix vora l’estufa que escalfa l’aigua del mecanisme de fer oli, i no em feu concretar més, perquè no ho sé gaire i prendríem mal. Als molins de fer oli amb les aulives, no en els de fer-lo amb altres granes, es veu que hi ha d’haver sempre una estufa per escalfar l’aigua. Ja ho tenim. I llavors, quin remei, hi ha una gent que es posa davant d’aquell foc amb uns escambells i no troben altra manera més feliç de passar l’estona que torrar pa en aquell focarret i, és clar, amb el pa torrat i calent a les mans i allò que raja… En fi, que hi escampen oli per damunt, del que acaba de sortir de les premses. En diuen fer la rosta. Creieu-me que et vénen ganes de ser-hi. Et vénen ganes de fred de peus, de mans gelades, de nas vermell, per poder seure allà al peu d’aquella estufa, i mentre es va fent la rosta es va xerrant del bé, del mal, del vi, del cel. Però no pot ser. Ara aquestes coses ja no van així. La gent no té temps de passar les hores tastant l’oli. Sempre queda el museu i el record que en tenen els vells. A Margalef ho vaig descobrir un dia i ara sempre que busco benestar amb el cap, sempre que cerco una imatge potent de felicitat, vaig corrents cap a aquell peu d’estufa. I faig veure que no ho sé que fins el foc que hi ha és de fantasia.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR