Erra i Macià, Ramon

123

Entrades del diccionari

fumera
f

Les moltes idees que es creen, circulen, creixen i surten del cap dels prioratins s’escapen per la fumera. Sobretot a l’hivernada, que s’encenen els focs a terra i les teulades es tornen protagonistes i sembla que tremolin amb la llum freda del matí, quan a les cuines s’esmorza pa amb mel o cereals kellogs o iogurt blanc amb sucre de canya. I també, potser encara més, surt fum amb la caiguda del dia, quan les famílies es recullen a les cuines i un cel estrellat i fred, d’un blaunegre que pot arribar a fer basarda, els té a tots dins de casa. Surt fum, es mouen les idees, però també hi ha les antenes de les teles. La fumera, doncs, no és aquell fum que fa torterols al cel quiet del migdia, tarda o nit, per damunt les teulades grises i vermelles i verdoses dels pobles. Tampoc el que espès i pesat es barreja amb els núvols i els engreixa per fer encara més contrast amb aquell mal blau dels dies apagats, ai no. La fumera és el forat misteriós, negre de sutge, per on s’escapen les idees dels prioratins. I mira que hi són donats, a tenir idees! La fumera és la canonada per on surten i es fan lliures les fantasies. Al Priorat es deuen cremar, sobretot, ceps i pinyes de pi. M’imagino. O potser també altres coses com ara palma, romaní, llorer. Cada llenya té el seu fum. Cada fum fa un cel diferent. I sota la volta del cel hi ha pobles i persones que barrinen.

gebre
m

A mig octubre al Priorat encara no hi gebra. Aquest any, però, va arribar el fred més d’hora i la matinada de dijous cap a divendres es va presentar un fred maleït que va convertir la mullena en gelada. De manera que la nit següent, freda, estrellada i amb lluna, la van aprofitar uns llops per acostar-se al poble. Que quin poble? El de la Mireia Artís. També hi viuen altres persones, moltes, fins i tot hi ha cellers importants i restaurants reconeguts, però els llops buscaven ca la Mireia. Que com ho sé? Doncs perquè la primera que va sentir aquells udols grisos, hivernals i espantosos va ser la Maria o la Josefina o la Pilar, una que viu a la plaça, davant l’església. No em feu dir noms, no em feu dir noms. Va sortir al balcó que tot ho domina i es va esgarrifar: un parell de lloparrassos d’ulls lluents ensumaven les portes de les cases, se la van mirar un moment a ella, i segons explicava ella mateixa dies més tard, tampoc els va veure tan ferotges. Sigui com sigui, van enfilar un carreró petit, petit, que fa una micona de baixada, i allà es van aturar davant d’una porta. Van gratar la porta. Vinga gratar. La Maria, Josefina o Pilar va trucar pel mòbil: «Escolta, Mireia Artís, que tens dos llops a la porta». La Mireia Artís, sobresaltada i encara endormiscada, va contestar: «I què faig, els obro i els deixo entrar o surto a la finestra amb aigua bullent? Com es fan aquestes coses aquí? Jo abans vivia a Mèxic districte federal i allà de llops ben pocs, allà hi ha una altra mena d’aparicions…». La Josefina, Pilar, Maria li va dir: «Aquí feia un segle que no venien, també, i aquestes situacions ja no sabem com tractar-les, però una cosa et dic, Mireia, si els mires als ulls veuràs que tampoc són tan ferotges». Llavors la Mireia Artís, va dir-li, «calla, ja ho tinc. Estigues tranquil.la que ja m’espavilaré. Demà quedem per fer un cafetó aquí a la placeta i ja llavors t’explico com ho he solucionat». La Pilar, Josefina o Maria o com se digui, va penjar, es va prendre una infusió i es va tornar a ficar al llit creuant els braços damunt la pitrera. Encara se sentien els udols, de tant en tant, i eren uns udols gairebé alegres. A mig matí va anar a fer el cafè i va esperar la Mireia Artís: «I doncs, Mireia, com va acabar allò dels llops?» I la Mireia li va contestar: «Bé. Els vaig deixar entrar. Eren molt vells, antics, eren espectres, fantasmes, revenants, ja ho deus haver sentit a dir, oi, que a Mèxic aquestes coses sabem com tractar-les? Primer els vaig convidar a menjar unes botifarres que tenia a la nevera, llengonissetes, de sang, de totes les que tenia, i van estar encantats de la vida. T’he de dir que de tant en tant se’m fregaven a les cames i jo també els vaig gratar una mica el cap. Després van marxar una estona de recules, com si s’acomiadessin. Al final, amb el cul, van empènyer la porta de darrere, van sortir al pati, van saltar la tanca, o es van esfumar, pel cas és igual, perquè jo m’havia quedat d’una peça. Quan van entrar no ho havia vist, però a la sortida m’hi vaig fixar. Un calfred d’alegria em va baixar esquena avall. L’un duia un pegat negre en un ull i l’altre ulleres rodones de muntura daurada. Sé que no t’ho creuràs. M’expliques contes a aquestes hores? Potser sí.»

Després es va saber que la cosa no havia anat així, que a mig octubre no va gelar enlloc de la comarca, que tot plegat va ser fruit d’una estona davant d’una llar de foc amb motllura de guix, una llar molt bonica, molt agradable, que ajudava la gent a passar la tarda mig ensopits i fantasiejant. De fred, però, sí que en feia una mica aquells dies. Van ser els primers freds de veritat a Gratallops.

lluquet
m

El lluquet que es crema a la Vilella Baixa, i és un dir, no és el de les bótes. No és només el de les bótes. Baixant del carrer principal del poble, arribeu al pont de pedra. El passeu i aneu seguint un caminet que va cap a la dreta i al cap de poc torneu a travessar l’aigua, per una passera molt més senzilla (aprofiteu per contemplar els crancs americans que hi ha en aquella riera; no us estranyi, sou a la Nova York del Priorat i els crancs són americans!). Camineu cap a unes naus gairebé sota el cingle que aguanta el poble… calla, no, que per allà hi ha la piscina. Em penso. Les naus, o només és una?, tenen o té una espècie de margalló davant la porta. No em feu dir exactament on, però hi ha unes naus amb un margalló, si no és palmera. Jo us ho explico. Us dic que al Priorat hi ha un lloc on el lluquet es fa servir per altres coses molt més santes que no pas per evitar l’oxidació de les bótes de vi (no sé si ho estic explicant de la manera que caldria). El Joan, mestre palmer (no em refereixo a picar de mans per acompanyar una rumba, tot i que aquest noi podria passar perfectament per gitano de Gràcia, amb la seva cua de cavall), el Joan, el Joan Vaqué, diu que quan es posa la fulla de palma a remullar (els palmons de fer una palma, vaja), allà a les cambres fosques i humides on es fa aquesta remullada s’hi ha de cremar lluquet per evitar que la palma es floreixi i s’espatlli. És clar, són les fulles que després han de servir per fer unes Obres d’Art Popular, en el més bon sentit que poden tenir les tres paraules, que la canalla de la cristiandat guarnirà amb sucres i portarà a beneir, el dia que estrenen la roba de primavera, amb aquella alegria. Ja els veig el diumenge de rams, bo i cantant, els infants dels hebreus, portant rams d’olivera, sortiren el camí del Senyor, cantant i dient… Al Priorat es crema lluquet no només per netejar les bótes de vi. El Priorat és un infern feliç on el sofre es crema a tot arreu amb finalitats antioxidants. No corren els dimonis. No hi volta llucifer. Però se sent olor de sofre. I és una olor que porta bons presagis.

pepa
f

Pot ser del tres, que jo sàpiga, i per tant també deu poder ser de l’u, del dos i del quatre. Si és que té una lògica, tot això. És una palma d’aquelles que semblen la Sagrada Família i el Palau de la Música junts, amb totes les seves filigranes i les seves flors babi i tots els detalls, creus, rínxols, botons, cargolets i tirabuixons que després encara s’omplien (s’omplen) de caramels, galetes, què hi sé jo què més i la canalla les fa ballar més amunt dels seus caparrons. Aquestes pepes surten al carrer, però no a les cantonades. Surten a remeses de centenars, de milers, i s’escampen pel món. Veient-les després a Viena, Praga o Cornellà, no diries mai que surten d’una nau mig amagada que hi ha no gaire lluny del pont de pedra de la Vilella Baixa, allà on els gratacels es precipiten cap al barranc, sense dramatisme.

perxe
m

Cal Perxe no és ben bé una casa, és allò que potser al meu poble, si n’hi hagués algun per l’estil, en diríem un porxo. Un porxo d’aquells de debò. Amb un carreró que hi passa per sota i unes habitacions a dalt. Algú diu, ai, sí, mira, com aquell perxe que travessa el carrer del Bisbe de Barcelona i fa semblar més —o potser menys— gòtic el barri Gòtic. La Roser Vernet, que és la que mana a cal Perxe, em penso, diu que allò del carrer del Bisbe de Barcelona és una mena d’invent mig venecià; em sembla que no l’acaba de convèncer. Cal Perxe, doncs, és a la vora, damunt i també sota del porxo de grans cavalls de fusta, que al meu poble (sempre i a tothora comparo les coses del món amb les del meu poble de Santa Eulàlia de Puig-oriol, municipi de Lluçà, comarca del Lluçanès, perquè això em dóna una certa mesura de la desmesura que ens envolta), que al meu poble, deia, són les grans bigues que sostenen les bigues petites d’un sostre important. Dic sota i damunt, però la part grossa és al costat. El Perxe ocupa el que havia estat l’estable, la pallissa, el corral i el celler de cal Claro Vell. I en canvi, quan hi ets, diries que allà fa segles que hi traginen ànimes dins, fora, cuina, menjador, habitacions. Potser el bestiar també deixa una mica d’esperit en els llocs on ha habitat. Gallines, xais, potser alguna truja. El cert és que m’és ben igual. A mi el que m’interessa és la grandíssima sensació de refugi que sento allà dins. També allà fora. Perquè com que la casa és un porxo, és justament sota el porxo, que aquí n’hi diuen perxe, allà on es nota més aquesta sensació: un aixopluc obert cap a la placeta, cap al carrer, a recer del sol, la pluja i el vent. Amb un banc llarg on hi cabem tots. La fusta és refugi per ella mateixa. Només dius fusta i ja passa una mica el fred. El perxe és pont i és sotapont. És una cova. Un pessebre. Podria ser el lloc del naixement de moltes idees. Allà en aquell banc hi érem tots. Hi ha d’haver en alguna banda una fotografia que ho prova. Érem un servidor, la Josefa, el Pau, la Maria, el Jaume i la Teresa. Sé que rèiem. Sé que estàvem a gust. Sé que es podria parlar de felicitat, encara que potser breu. Hi havia tota una construcció que ens protegia i allò era Cal Perxe, del Molar, com qui diu casa teu.

René Barbier (l’home, no pas la marca)

D’això fa anys i panys. Potser tele en blanc i negre. No ho puc assegurar. Una gent sofisticada dins una barca, dins un llac? Més o menys. Entre la novel·la anglesa victoriana i els records rebuscats de Proust. Una mica de nyigui-nyogui. Pamela, ombrel·la, estovalles i una copa de vi. Més o menys, eh! Ens ho hem d’imaginar una mica borrós, pel pas dels anys i per l’evolució que anem fent les persones. En fi, que anunciaven René Barbier i jo em pensava que aquell nom era una broma; perdó, volia dir un invent. Perquè aquell anunci ja llavors es veia una mica d’estar per casa. I amb aires de grandesa i ai que no hi arribo, potser. Tot ha de ser un potser perquè parlo de memòria. Sigui com sigui, ara resulta que no. Ara em diuen que el tal René Barbier existeix i és prioratí (potser d’adopció, tant se val). Mira, que diguin el que vulguin. Sempre que senti aquest nom tindré com un calfred, bastant literari. Pel nom en si. No sé si mai, vull dir en aquell temps remot que sortia l’anunci a la tele de casa, vaig relacionar aquest nom d’aire Belle Époque, amb aquesta terra basta. No ho sé, però diria que no. El Priorat, com el Lluçanès, com tantes coses i tants noms, fa unes dècades, no gaires, ens els tenien amagats, els guardaven els pares i els avis sota els bancs escons, al rebost o a les golfes. Els noms són noms. René Barbier. T’omple la boca. El nom, ep, que el vi encara no ho sé. Llarg en nas, llarg en boca. Afruitat? Metàl·lic? Coi sé jo! René Barbier duia un bastó de canya, un barret d’estiu, pantalons blancs i m’imagino que espardenyes de betes. Anava al tros amb un xarret tirat per una euga burella i mirava el punt òptim de maduració de les seves vinyes. La gent pels pobles el saludaven. Adéu René. Adéu monsieur Barbier. I vinga fantasies. Tot això ho dic sense haver conegut la persona, que es mereix tot el meu respecte. Però les persones reals a vegades queden apagades per l’ombra que els fan les nostres imaginacions. Ara vull fer comprovacions i descobreixo que la marca ja no és de la família de sempre, la que porta el nom. Quin embolic. Però no digueu que no està ben trobat aquest nom seguit d’aquest cognom per gent que fa vi del Priorat, per una nissaga de vineters que devien arribar de lluny i també es devien enamorar d’aquesta terra basta, pobra i oblidada. Tan fins que ens els imaginàvem.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR