Garrigasait Colomés, Raül

Raül Garrigasait (Solsona, 1979): És filòleg clàssic, traductor, escriptor i editor català, és autor de la novel·la Els estranys, que ha rebut el Premi Llibreter 2017. Abans havia publicat l’assaig Els gos cosmopolita i dos espècimens més. La seva literatura gira al voltant de personatges excèntrics o desplaçats i s’interessa per la força dels llocs. Des de 2007 és editor de la Col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge

Retrat fet per Antoni Munné-Jordà [AMJ]

Vaig conèixer primer l’obra de Raül Garrigasait abans que la persona. L’obra era la seva novel·la Els estranys, l’esquerpa història d’un prussià anomenat Rudolf von Wielemann que anava a parar a Solsona durant la primera carlinada. Ell, en Garrigasait, hi havia anat a parar, al prussià, a partir del nostre conegut comú el príncep Felix von Lichnowsky, també prussià i catòlic i potser iniciat en la francmaçoneria, que durant les guerres carlines havia recorregut els paratges de Pratdip amb l’erudit Antoni de Montpalau, tal com reporta Joan Perucho a la cèlebre i verídica crònica Les històries naturals. Garrigasait, descendent de cal Garriga, saig d’ofici, és a dir, l’oficial executor de la cort que tenia al seu càrrec executar els embargaments i les penes entre els ciutadans de la seva demarcació, cognomat Garriga, nom derivat de la comunitat vegetal constituïda per plantes de fulla endurida i persistent: una nissaga esquerpa, obstinada i bel·licosa, doncs. Per tot plegat, m’esperava un home ferreny, endurit solsoní, contumaç consumidor de llonganisses i donegals de la llengua, les cèlebres botifarres solsonenques que deuen el nom, donegal, al llatí «dominicale», és a dir, del senyor, el tribut fet al cruel senyor feudal de la contrada.

La temuda aparició d’en Garrigasait es va fer esperar. Havíem quedat al portal de ca l’Elisenda Roca a dos quarts d’onze del matí. Plovia a bots i barrals a Barcelona, i feia vent i fred, aquell dijous 19 d’octubre, un temps ben apropiat per a l’aparició d’un esquerp solsonenc descendent de saig carlí. L’Elisenda va sortir de casa, va obrir el cotxe, i en Garrigasait no arribava. Va arribar l’Anna Ballbona i ens va anunciar que el carlí es retardaria. Vam esperar, expectants, dins el cotxe, sota la pluja, sense gosar demanar quins bel·licosos afers el retenien. Finalment, entre llamps i trons, va aparèixer el nostre personatge.

Raül Garrigasait es va mostrar com l’home més civilitzat i delicat del món. Amb la primera salutació i les humils disculpes per haver-se retardat es va guanyar el cor de tota la cotxada (era només una argúcia, és clar, però llavors encara no ho sabíem). Durant el viatge ens va anar mostrant el personatge amb què es passeja pels àmbits urbans i acadèmics: home educadíssim, eruditíssim filòleg clàssic, editor de la col·lecció de clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge, que tracta de tu els herois grecs, pren Jägermeister amb Goethe i Rilke i es va doctorar amb una tesi sobre Humboldt i Riba. Em vaig sentir com l’Aretino davant el Tintoretto, que es meravellava que en un cosset d’home hi cabés tanta intel·ligència.

Al Centre Quim Soler, al Molar, on ens vam recloure en habitacions amb noms al·lusius, en Garrigasait sempre era el darrer a sortir de la cambra, l’últim a baixar a esmorzar. El sentíem tossir darrere la porta, baixava l’escala cobrint-se la cara amb el mocador amb què s’alleujava constipats i al·lèrgies, ens tenia a tots amb l’ai al cor, oferint-li caramels i pastilles per a la gola. Tots patíem per si no arribaria a diumenge. Però el dissabte al migdia es va operar la transformació.

Vam anar a Porrera. Una de les visites al poble va ser a la casa museu ca l’Amorós. Només passar el portal, quan l’encarregat i guia ens va mostrar la ratera, un dispositiu en forma de petit canó adossat a la porta d’entrada, que fàcilment es podia endur el cap o el braç de qualsevol visitant poc desitjat, el fràgil i erudit Garrigasait va començar a treure pit. Tal com pujava les escales i travessava les cambres vuitcentistes se li anava destapant el nas. I a les golfes, dedicades monogràficament a mostrar l’espaterrant col·lecció d’armes de l’amo de la casa, Clark Kent es va descordar el jersei marró i va descobrir a sota la samarreta ratllada dels germans Dalton, i a la primera ocasió va empunyar un trabuc carlí i va començar a cridar amb accent alemany Viva Carlos Quint! i Viva la Santa Inquisició!

No m’ho invento. N’hi ha la constància gràfica que va enregistrar el naturalista Martí Domínguez, arriscant-se a rebre una trabucada.

Afortunadament, havíem d’acabar immediatament la visita, perquè ens esperava la paella que ens havia preparat el bon alcalde Jonàs Macip i no podíem deixar covar l’arròs. Baixant les escales, en Garrigasait es va cordar el jersei i, al portal, ens va cedir amablement el pas a tots abans de sortir, no sense regraciar educadament els amfitrions. Semblava que tornava a ser el jove discret de cada dia.

Durant l’àpat, en Garrigasait ens va delectar amb una erudita dissertació sobre la interpretació simbòlica que Carles Riba feia a propòsit de l’heroi grec Agamèmnon. De tornada cap al Masroig, dins el microbús, em va comentar que potser escriuria una continuació de les aventures de Rudolf von Wielemann, després de l’episodi amb els carlins de Solsona. Aparentment va ser l’única seqüela de la transformació que havia sofert a les golfes de ca l’Amorós, quan el va posseir l’esperit de l’aguerrit prussià, probablement aixoplugat dins la botzina del canó d’un trabuc de l’època de la regent Maria Cristina.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR
12

Entrades del diccionari

carga
f

Tot el raïm que podia portar un matxo.

gatoll
m

A Porrera, el gotim que deixen al cep quan veremen, regal per als visitants tocatardans.

llicorella
f

Sembla un sòl despietat: sec, costerut, intractable. La primera persona que hi va plantar vinya devia estar molt desesperada o molt boja. Però la duresa del sòl fa el vigor del vi, la seva raresa coratjosa.

La temeritat, la fe, les sorpreses d’una matèria esquerpa: d’aquí neix tota forma d’art.

Lloar, el

El lloc, diuen, on Nostre Senyor va clavar el compàs per dibuixar el món. Un dels molts centres de l’univers. Només hi he passat amb minibús, una mica marejat, sense aturar-me.

malvió
m

Caminant per la Figuera, després de dinar a ca l’Albert i la Maria, en Martí Domínguez em va fer fixar en una planta polsegosa. Les seves fulles fortes, irregulars, nerviüdes, s’alçaven espessament a l’altra banda del carrer, vora un cobert. Era octubre i aquella planta sense flors feia una sensació de cosa vella i oblidada. «Això és un malvió», em deia en Martí, i va afegir que antigament se’n feien remeis contra l’acidesa d’estómac. Temps enrere algú el devia plantar a la Figuera per la seva força medicinal. I avui que ja ningú —tret d’algun biòleg amb sentit de la història— no en recorda les virtuts, la planta encara és allà, vora el carrer, empolsegada, un rastre orgànic de coneixements perduts.

Montsant
m

Jacob va posar el cap sobre una pedra i es va adormir. En somnis va veure una escala que portava fins al cel, per on pujaven i baixaven els àngels, i se li va aparèixer el Déu dels seus avantpassats per prometre-li el domini de la terra. Així es va adonar que aquell lloc era venerable: «És la casa de Déu i la porta del cel.»

 

Als monjos de la cartoixa d’Escaladei no els calia somiar: tenien l’Escala de Déu allà davant, feta de conglomerat, per mirar-la i palpar-la cada dia.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR