Garrigasait Colomés, Raül

12

Entrades del diccionari

plom
m

Fa gairebé tres mil anys, els pobladors del Puig Roig del Roget explotaven les mines de plom de Bellmunt i comerciaven amb els fenicis que pujaven per l’Ebre. Els habitants del lloc els donaven el metall feixuc i els fenicis els compensaven amb la lleugeresa del vi. Potser és així com es va introduir la vinya al Priorat: amb el contrast d’un toc aeri, estranger, embriagador, que feia oblidar la fatiga de combatre amb la roca.

recomençar
v tr

La fonètica és la veritat de l’idioma. El solsoní adulterat que parlo té la marca dels meus jocs d’infantesa, dels meus pares i els meus avis, de les coneixences, les caminades a la font del Corb i al pont de l’Afrau, la música que escoltava i els llibres que m’esforçava a desxifrar, les meves ferides, la meva vida irreversible. Diuen que renúncia és la paraula més difícil de pronunciar per a la gent d’avui. Tot origen exclou els altres, els que no hem tingut. La vida també és la suma de totes les vides que hem descartat i no tornaran. La fonètica és el rastre d’aquestes tries, la memòria de la nostra boca que, per més que intentem dissimular-la, torna a ressonar només que ens relaxem una mica.

 

Tot això se sent més bé en un lloc tan dens d’arrelaments com el Priorat. Jo hi era i no n’era; l’admirava des de fora; escoltava aquell doll de llenguatge diferent del meu però ple de detalls familiars; pensava en una vida alternativa, que en lloc de criar-me a Solsona hagués nascut al Masroig o al Molar, que m’hagués mirat el món amb uns altres sons i unes altres pedres i uns altres sants, i em preguntava què hi hauria del meu jo d’ara en aquella altra vida, i a què em dedicaria avui, i amb qui viuria, i amb quins ulls miraria el Solsonès si mai hi anés a parar, i si intuiria en el clot de Vilamala i la serra de Busa un mirall del Montsant, com ara veig en el Montsant els conglomerats màgics del meu país. Viatjar també és una manera de recordar que no es pot recomençar de debò. Tenim la memòria de la nostra boca per dir els altres llocs i tirar endavant.

ruïna
f

El camí dret que s’enfila per sobre de la cartoixa d’Escaladei ens reserva un premi: porta a un replà d’on no ens n’aniríem mai, ombrejat per un til·ler majestuós, un cedre del Líban, un castanyer d’Índia i uns quants plàtans carregats d’anys. Al fons, arrambada a la muntanya, hi ha la Pietat, una casa de repòs vinculada a la cartoixa, diuen que del segle disset. Té el sostre esfondrat, i per la porta es veu el bigam trinxat i estès per terra, i runa que ha anat creixent com les males herbes. Només s’aguanten les parets i una volta de canó que cobreix una font que encara raja. Des d’allà dalt dominem amb els ulls l’escampadissa de murs trencats del monestir i tota la vall encaixada.

 

Algú va voler comprar la Pietat al seu propietari actual per restaurar-la. La resposta va ser no.

 

La desamortització de Mendizábal sempre m’ha intrigat. Volien fer entrar els béns de mà morta dins la roda de l’economia i van fer-ne monuments a la desolació, fora del mercat i de tota finalitat útil. Ja és irònic que en diguessin desamortització, d’aquella creació massiva d’escenografies mortuòries. Al cap d’un parell d’anys de saqueig i destrucció Santa Maria d’Escaladei ja era una ruïna. L’acció combinada de l’Estat, els terratinents i els furiosos va resultar infal·lible. Un segle i mig més tard els propietaris civils de l’antiga cartoixa la van donar a la Generalitat. Però la Pietat no va formar part de l’acord. Encara es pot anar esfondrant.

 

De vegades em pregunto si darrere la desamortització i els seus beneficiaris no hi havia una passió per les ruïnes. Eren els anys trenta del segle dinou; en aquella època de progrés utilitarista, de ciutats emergents i bullicioses, els romàntics d’arreu d’Europa sospiraven vora les edificacions esbocinades, situades al marge de la història i de la productivitat, mig retornades a la terra. Com més violència feia la nova raó a la natura i a la gent, més humanes semblaven les restes de civilitzacions liquidades. Els poetes s’hi acostaven amb tota la seva mala consciència d’homes moderns; en la ruïna hi veien inscrit el dolor de les víctimes del progrés, però també un refugi per a inadaptats com ells. A la vora de les pedres meditaven sobre la infantesa morta, els amors acabats, les immediateses perdudes. La guerra sorda entre la voluntat de construir i les pulsions fosques de la matèria, l’antagonisme que hi ha al fons del món i a dins de cadascú de nosaltres, trobava una pau desequilibrada en els edificis abatuts, una pau que durava en la seva fragilitat.

Mentrestant, de les terres que havien quedat ermes entre les pedres, els pagesos no van dubtar a fer-ne horts profitosos, com recorda en Lluís Porqueres, forner d’Escaladei, que de petit hi corria feliç. I alguns carreus van anar a fer de marges de camí, com vam veure baixant de la Pietat, i d’altres a sostenir els murs de les cases de la Conreria. És la segona vida de la cartoixa, fora de la litografia romàntica.

Sant Pau de la Figuera

Vam enfilar-nos a l’ermita de Sant Pau un divendres a la tarda. No hi vam poder entrar: només vam entreveure per una finestra la modèstia calmosa del seu interior. Després vam caminar fins a la punta de la mola, on s’obre el passadís estret d’una trinxera de ciment. Hi vaig baixar amb l’angoixa que em fan els llocs estrets. Des d’aquest punt es veuen quilòmetres i quilòmetres de l’Ebre, una vista de valls i serres que no s’acaba; és aquí on es va instal·lar l’estat major republicà el 1938 per preparar la batalla de l’Ebre; des d’aquí es va veure o intuir que els nacionals mataven com mosques els nois de la República.

El sol ja era a l’horitzó. Asseguts a les escales de l’ermita vam contemplar com s’ofegava entre vermells. Va bufar un bri de vent. Quan es va fer fosc, tot l’horitzó es va omplir de les pampallugues dels aerogeneradors. Al mig s’elevava la columna de vapor d’aigua de la central nuclear d’Ascó. Una mica més enllà s’insinuava l’embassament de Flix. Érem dins una fàbrica d’electricitat.

Els turons serveixen per construir-hi poblats, posar-hi sants i dominar militarment el territori. I avui per constatar com la terra es va convertint en un apèndix de la tecnologia, la tecnologia que ens salva i ens encanta i ens domina.

Allà, sota aquell teatre lluminós ideat per la ment humana, les muntanyes s’abaixaven, es feien humils, com si volguessin desaparèixer; per damunt de tot, l’espectacle tremolós de la nit imposava el seu silenci sobre totes les coses i totes les converses; les feia insignificants.

Quan ens en vam anar tenia el cap tan ple de les batalles mudes d’aquell tros de món que m’hi vaig descuidar la llibreta. L’endemà la vaig buscar per tots els calaixos de l’habitació, a la sala d’estar del Perxe, vaig alarmar la Roser i els altres convidats. Sentia fred a la panxa: no recordaria res. Per consolar-me m’imaginava les pàgines estovant-se sota la rosada, crepitant sota les ratxes del vent, fulls esparsos amb paraules meves sobre el Priorat volant a batzegades per la comarca, amagant-se dins les escletxes de la llicorella, lletres abraçades i escanyades al cap dels anys per les arrels dels ceps, lletres esbocinades i xuclades, idees fetes vi, assaborides i finalment abolides en el plaer fugaç d’un desconegut, que potser és el màxim a què podem aspirar.

Hauria sigut un bon destí, aquest.

Al cap de dos dies el pare de la Júlia Viejobueno va trobar la llibreta a Sant Pau mateix. Una mà caritativa l’havia posada a l’ampit d’una finestra de l’ermita, resguardada dels elements, per a mi.

Steiner, Rudolf

Filòsof esotèric austríac, d’ulls foscos i hipnòtics, expert en Goethe, explorador de territoris extrasensorials.

Aquest home em persegueix. D’ell i les seves intuïcions teosòfiques en vaig tenir notícia per primer cop a Friburg de Brisgòvia, Alemanya, on una llibreria exhibeix els quaranta-dos volums de les seves obres completes. Després he trobat la seva empremta en algunes escoles catalanes que intenten no desunir el pensament, el sentiment i la voluntat dels infants. Al Priorat vaig descobrir que Rudolf Steiner és el pare de la viticultura biodinàmica. Vora l’ermita de les Pinyeres, amb la foscor que s’anava ajaçant a poc a poc entre nosaltres i el fred que ens anava calant, un seguidor seu ens en parlava. Esmentava els elements del cel i de la terra amb un aire d’intimitat, com si fossin vells coneguts. Quan ja era negra nit ens va explicar que per fer els ceps ben ufanosos enterrava una bonyiga sota la vinya, una bonyiga ficada dins una banya de vaca, d’una vaca que hagués sigut feliç i hagués vedellat. Sona estrany, però les maneres de cuidar les persones i els llocs poden arribar a ser molt, molt estranyes.

Vernet, Roser

Ànima del Centre Quim Soler. Li dec el descobriment d’un món. Detesta les aglomeracions, els aerogeneradors i la falta de respecte. Tots els amors que porta dins li surten a fora amb fúria.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR