Sales Amill, Gemma

123

Entrades del diccionari

ferro
m

ferro

Com a la terra, dominar el ferro només és a les mans d’artesans pacients o d’homes savis. En Pere Rofes, ferrer jubilat, ens ha obsequiat amb una peça de ferro feta per ell mateix.

La imatge, posada damunt el mapa del Priorat amb un gest molt plàstic, ens diu: «us hem rebut amb els ulls clucs i la mà al cor».

Ho he sentit així mateix. Per això, aquesta al·legoria de la bona hospitalitat m’ha emocionat. Com en temps antics, quan la gent es mostrava solidària amb els caminants que eren de pas per la seva vila, ens han tractat com el millor dels vianants. Només he trobat persones generoses que ens han acollit amb els braços oberts.

A voltes, m’han fet pensar si estaré a l’alçada de tanta benvolença. És un pensament torbador.

gusarapa
f

Quan he anat a tancar els porticons de les finestres de la meva habitació, se m’ha acudit de fer una ullada a l’exterior. La nit havia portat una boira fina que s’esmicolava a l’entorn del fanal de la cantonada. Llavors, m’ha semblat veure una figura fantasmal, no gaire lluny de la resplendor. Ha estat una visió que no ha durat gens, uns segons, i que s’ha fos darrere l’aureola del llum. Bah, he pensat, les ombres, la boira, la vegetació i les ganes de penetrar en els misteris d’aquest territori m’han fet veure el que no és, la gusarapa amb què la gent de les comarques feia fer bondat a la canalla. Però, dubtant, he tornat a mirar més enllà del fanal... Per si de cas.

imatge
f

imatge

Aquests dies ens han estat retratant i filmant fins al cansament. No sé què en faran, de tantes imatges gravades. En un primer moment, t’amoïna tenir l’objectiu com un ciclop inquisidor ficat entre les converses, les passejades, el menjar i el beure... Vàrem fer broma entre nosaltres, suposem que no ens han estat filmant mentre dormíem... Com que alguns deixàvem la porta de l’habitació sense tancar amb clau, podria ser... Després penses en el resultat final. Seran benevolents els de postproducció i eliminaran els fragments que et recordes dient el que no calia, o fent algun gest que no et fa cap favor? Tots tenim una imatge nostra al cap que, segons com, no coincideix amb la que reben de nosaltres els altres. Ja ens passa amb els miralls que ens mostren al revés de com som, però, si no fos per aquests objectes, mai no coneixeríem aproximadament ni la cara ni el cos que tenim. I és clar, ens agradaria que els altres —càmeres incloses— ens miressin amb ulls amables —ja no dic maternals, però sí que no ho fessin amb ulleres d’augment mal predisposades.

Recordo la història d’un fotògraf, amic del meu pare —fa molts anys d’això— que tenia un estudi per retratar la gent. Quan feia la feina utilitzava dues o tres càmeres i a qui hagués de fotografiar li llençava una bateria imparable de flaixos i clics. L’home, després, només mostrava al client les fotografies més reeixides però les altres, bé una selecció, se les guardava, no les llençava pas. A poc a poc s’havia anat fent una col·lecció que ell anomenava «el seu jardí prohibit», ja que eren fotografies en les quals havia arribat a capturar aquells instants en què el retratat havia «abaixat la guàrdia» de la positura. Durant uns segons, havia ensenyat, sense voler-ho, la seva part més amagada. En aquells àlbums, hi tenia dones decentíssimes que ningú diria la lascívia que contenien a les seves mans o en el gest de les seves boques; homes respectables que semblaven malfactors; jovenetes virginals amb mirades corruptores; bebès innocents que presagiaven adults extraviats... L’home les tenia desades amb pany i clau, aquestes fotografies de la part fosca dels retratats, i no les mostrava mai a ningú, si no era que fos de molta confiança. I els feia guardar el secret.

Ja ho deien, també, uns indígenes d’una part de l’Àfrica: no volien ser retratats, perquè deien que amb les fotografies se’ls enduien l’ànima.

Tornant a tanta càmera darrere nostre, haurem de tenir paciència i veure quina imatge hauran volgut mostrar de nosaltres.

in vino veritas (i també veritas simplex oratio est)

Depèn com s’interpreti, una frase exclou l’altra. La primera diu que en el vi hi ha la veritat, això segons en Plini, el Vell. Potser la seva observació era fruit de l’experiència de veure com els homes darrere el beure perdien la xaveta i llavors, la veritat, es troba entre els que no raonen. En canvi, l’altra frase ens ve a dir que el llenguatge de la veritat és senzill, i jo hi afegiria: i no gens fàcil. Si Plini volia parlar de manera preventiva sobre el vi, és ben cert que el vi és veritat. D’aquella mena de veritat lligada a la terra i a l’esforç de la feina feta amb amor, amb cura i paciència.

A la frase de Plini li podríem afegir aquesta altra de l’escriptor Stephan Zweig: «L’amor és com el vi. A uns, reconforta i a d’altres, destrossa.»

Mas Roger, el

mas roger

Hem anat des de l’oliverar de Cavaloca, muntanya avall, sempre amb els quatre per quatre, fins a trobar-nos amb un mas, el Mas Roger. L’edifici, antic, tenia en la seva façana principal moltes rajoles col·locades fent rengles i agrupacions. N’hi havia simplement de decoratives —ocells i flors— i d’altres amb personatges exercint el seu ofici: pastor, boter, etc. També rajoles que feien un dibuix més gran, com ara la de canalla mig vestida posada sobre un fris decorat amb petxines i garlandes de flors i llaços. En general, en les rajoles, dominen els tons groguencs i blaus. Enfront de l’entrada a la casa, una mena de glorieta amb més mosaics decorats.

En un costat de l’ermita, que era tancada, hi havien deixat la gran pedra de la pila baptismal. El penell, situat a la teulada d’un costat de l’entrada principal, era molt bonic. A més de l’aspa amb els quatre punts cardinals, dalt de tot hi havia la figura d’un home ben abillat amb un gran barret al cap que estava enfrontat a un ocell —una cigonya?— que era de la mateixa mida que l’home i que duia sabates. La porta d’entrada, també tancada, era de fusta marró clavetejada, amb un picaporta molt bonic. Un cap de lleó sostenia la baula a la boca. Al lloc on es pica es repetia el motiu de la petxina i altres guarniments. Era l’única nota decorativa d’una porta molt sòbria.

Hi havia una bonica font, i allà, sota els arbres, l’ombra convidava a restar en contemplació. M’hi he quedat una curta estona i, llavors, no sé per què, he tingut la sensació d’una mirada que es posava amb insistència damunt meu. He fet una ullada per l’entorn però no he vist ningú que m’observés. Ha estat una impressió estranya.

olivera
f

L’olivera potser és l’arbre del qual es parla més en les religions antigues i també en el Nou Testament. No voldria entrar en viaranys religiosos, però sí referir-me a aquesta espècie amb molt de respecte, per tot el que va significar per als antics. Actualment, ha perdut pràcticament el simbolisme de què va ser investida i la veiem només com un arbre típicament nostre que ens dóna olives i oli i del qual també podem aprofitar la fusta.

Fa més de quatre mil anys que el suc de les olives és una font de vida. O així ho creia la gent de la Mediterrània que li van atorgar un poder simbòlic. Amb l’oli s’ungia els reis i els infants acabats de néixer, els atletes que anaven a les competicions i els herois que tornaven de les guerres. Amb l’oli s’encenien làmpades i també s’utilitzava com a producte de bellesa i d’higiene. Un ampli ventall de possibilitats que abastaven des de la vida quotidiana a la més espiritual i transcendent.

Des de l’episodi de Noè que, després del Gran Diluvi, va enviar un colom per saber si les aigües s’havien retirat de les terres i l’au va retornar a l’arca amb un branquilló d’olivera al bec, colom i olivera han estat símbols de la pau. Símbol també de la pau eterna, ja que s’han trobat dibuixos d’oliveres en sepulcres de cristians primitius. Els guanyadors dels primigenis jocs olímpics eren premiats amb corones d’olivera i aquestes també eren utilitzades en les cerimònies de purificació, expiació i protecció (cerimònies lustrals).

Quan escoltes la passió per la Gran Mater, la Mare Terra, entens que s’hagin emprat productes de la terra per obrir camí cap a una altra idea de vida. Ja els egipcis utilitzaven olis per embalsamar els seus difunts —al marge de la seva categoria social— i encara ara es fan servir els olis sagrats —o sigui, beneïts— pel darrer ritus cristià, l’extremunció. La darrera unció.

L’oli, com el vi, ha estat aliment i ens ha fet servei en aquesta terra nostra, des de sempre. L’olivera, arbre sagrat, lligat als ritus i també a la vida quotidiana.

Quan passejàvem per entre les oliveres i l’olivicultor, en Ferran Miró, ens anava parlant del seu cultiu, de l’esporgada curosa i respectuosa dels arbres, de com les arrels poden entrelligar-se amb altres espècies i, així, les olives impregnar-se d’altres perfums. De com les arrels han d’obrir-se pas entre el terra tan pedregós... Ho pensava, de nou, les pedres. De nou, la terra i els que la cultiven, que han de posar-hi l’ànima i la vida per poder arrabassar a la mare natura els seus fruits.

Allà, en un colze del terreny, enmig de l’oliverar, un arbre de caquis ens mostrava les seves branques plenes de fulles verdes i altres que ja s’enrogien. Era una visió preciosa. Entre el verd-blavós de les oliveres, aquell fruiter semblava exòtic. I era allà, mostrant els seus fruits rodons i ataronjats, com si ens plantés cara i ens digués, «bé i què, aquí hi sóc jo!» I en caure les seves fulles vermelloses tacava de roig el terra que també tenia agulles de pi. I pedres, pedres grogues com l’or vell.

Però unes quantes paraules del Ferran em van tocar fortament. Ens parla del seu amor per la terra, correspost. Perquè, diu, la terra em dóna molt, però jo també li retorno tot el que puc, a la terra.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR