Sales Amill, Gemma

123

Entrades del diccionari

olivera mil·lenària, l’

olivera mil·lenaria

Hem anat a tocar de la Vilella Alta, però ens hem quedat a peu de carretera. Allà, lo Cateri i el Ferran ens han presentat l’olivera mil·lenària. Es veu que en tenen cura entre tots, ja que un d’ells ha dit que s’havia d’esporgar i aviat aniria a fer-ho. L’olivera feia impressió. Semblava més antiga que el sòl que trepitjàvem. Era un garbuix de branques i fulles. Cridava l’atenció el tronc amb aquells dibuixos sobre la seva escorça, tan profunds i marcats. Tenia plecs i tavelles com si un escultor l’hagués estat treballant dies i dies. Em semblava un camp mal llaurat, amb uns solcs impossibles i també les galtes de l’àvia Teresa, abans de morir-se.

Si penses en tot el que deu haver vist passar aquest arbre...

pedres
f pl

pedres

Si hi pensem, les pedres formen part també de la vida de l’home, des de sempre. Van lligades a la vida i a la mort.

Les pedres són els elements minerals més rústics, però absolutament imprescindibles encara. Les pedres ens fan entrar en contacte amb el més genuí del sòl, i els seus colors i les seves formes, a voltes capricioses, remeten al misteri. Les pedres van ser matèria primera per als homes primitius i van donar nom a dues èpoques, el paleolític i el paleolític superior. Conviuen amb discreció entre els humans i encara són, en alguns països, projectils mortals.

Si hagués portat fins aquí la meva capsa d’aquarel·les, els colors a representar del mur que vaig veure haurien estat un bon repte per a un aficionat a la pintura com sóc. A la meva paleta li farien falta molts tons de gris, de verd, de marró i de rosat per a poder pintar aquell marge de pedra seca. Per tant, els hauria hagut de mesclar, fins a tractar d’imitar els colors que veia davant meu. Hauria barrejat groc llimona amb un pèl de negre per a obtenir un verd i a aquest verd estrany li hauria afegit ocre i blau per a aconseguir noves degradacions. A un terra torrat natural li hauria afegit blanc i un punt de groc de cadmi i hauria obtingut un dels tons rosats al qual també agregaria blau per a treure un altre to. Així, fent tentines amb cada color que barregés, aniria tractant d’assolir la majoria dels matisos del mur que en Josep M. Masip, lo Cateri, està construint.

Les diferents pedres que conformen el marge estan posades de costat, de cantó, dretes, de diverses maneres perquè la paret aguanti bé i no s’esllavissi quan plou i el marge està reforçat per darrere amb una munió de pedretes. Talment com un tapís petri, ple de colors suaus, marrons amb molts matisos, també gris clar i fosc, verdosos, roses i grocs. Te’l miraves i no hi veies només pedres ben posades, veies la paciència, el gust per la feina ben feta, l’esforç, la sensibilitat en col·locar cada pedrot en el lloc més oportú, posat de la manera més escaient. També hi havia deixat petits buits perquè alguns ocells hi poguessin anar a fer el seu niu. És un mur preciós, que durarà sempre, perquè amb el temps les pedres s’aniran posicionant fins a integrar-se totalment amb el sòl.

Les pedres formen part del paisatge i de la terra del Priorat. He trobat pedres de diferents colors i textures: pedres grogues al costat d’altres de grises; parets rogenques amb el terra esmicolat de pedra de pissarra, que aquí pren el nom de llicorella i que només és parenta de les de les teulades pel nom; pedres fràgils que s’esmicolen només tocar-les i d’altres extremadament dures.

Amb les pedres no només s’hi poden fer cases, murs i altres construccions, els vilatans, sobretot els més savis, també saben fer ginys per caçar animals. Lo Cateri ens va mostrar dues maneres de caçar aucells —com els anomenen ells— amb paranys en què els rocs eren del tot importants. Piles de pedres posades amb art o lloses sostingudes només per un esvelt branquilló. També necessitaven un mussol, un xiulet fet amb dues canyes i branques amb cola extreta de les branques del vesc. I la paciència per saber esperar el moment oportú per accionar les trampes.

M’agraden, les pedres. Aquí, al Priorat, n’he agafat de diversos indrets. En tinc de groguenques de la Cavaloca; de llicorella i altres de més compactes, amb vetes blanques, del tros de lo Cateri, a la Vilella Baixa; de rodones del Mirador del Solans; de menudes i de color rosat de les vinyes de la Sílvia Puig; i una de negra i amb textura d’alabastre i una altra de sílex, regal d’en Pere Rofes...

Les he rentat a la pica del lavabo. Allà, enfront de la dutxa, hi ha un prestatge. He posat paper de diari damunt de la lleixa i hi he deixat les pedres, arrenglerades damunt del paper. Feien molt bonic.

pensada
f

La idea de col·locar sis escriptors —que no es coneixien prèviament— en una casa rural i tenir-los quatre dies en règim d’observació i d’observadors, és una iniciativa una mica excèntrica i, també, segons com es miri, agosarada.

Els que escrivim tenim fama d’egocèntrics i de ser una mica estirats. D’altres diuen que les nostres converses solen girar a l’entorn de la nostra darrera obra o de la que tenim en ment, com un projecte nou. Encara que, una obra que només és en el cap del seu autor i a unes quantes pàgines del seu ordinador, a qui pot interessar? I, com se’n pot parlar, sense desvetllar l’argument?

Hi ha males llengües que parlen dels autors com a vampirs que només volen el proïsme per a xuclar-los la personalitat i alguna frase original. També es llegendària l’afició que tenen per lligar, pel tabac i per la beguda. Es parla fins i tot d’escriptors que viatgen amb el seu coixí, amb la seva bufanda o la seva petaca, a voltes molt sofisticada. Més aviat, totes aquestes històries provenen de l’imaginari nord-americà on sempre es veu —a les pel·lícules— l’escriptor teclejant la seva màquina, omplint l’estança de fulls rebutjats i de fum, i el cendrer —que mai ningú buida— curull de burilles i al costat d’un got mig ple, de whisky segurament. L’home té cites amb noies rosses i provocadores i a vegades amb marits emprenyats que li claven un cop de puny. I et demanes, com pot acabar la seva obra un paio que només s’està un parell de plans escrivint?

I les escriptores? Se n’han dit moltes coses i potser les més amables són que són unes extravagants, que tenen un caràcter difícil, que porten barrets extraordinaris i que la majoria conviuen amb un gat! D’altra banda, hi ha qui imagina que un escriptor no deixa per res el seu quadern Moleskine, prenent notes desmesuradament i anant-se’n, tan bon punt el deixen, a llençar-se damunt del seu ordinador portàtil —això ara, recordem que abans era la màquina d’escriure— per passar allà els fruits de tot el que ha recol·lectat al llarg del dia.

En fi, sobre aquest col·lectiu de fabulistes s’han teixit llegendes negres, verdes i també grogues. Ja dic, sobretot els de l’estranger, perquè els de casa nostra... Són figues d’un altre paner. Deixem doncs les llegendes i anem al que tenim més a l’abast.

No sé quin propòsit s’havien fet de nosaltres la bona gent del Centre Quim Soler el vespre que vàrem voler compartir àpat a la Vizzeria de Falset. Ho pensava mentre érem a l’altra banda d’una taula molt llarga, que no propiciava gens el diàleg. Aquestes persones tenen una idea sobre els escriptors (millor que no sigui nord-americana) i segurament els estem decebent. Cap de nosaltres va respondre, un parell de preguntes generals que ens van fer, amb respostes enginyoses o amb sentit de l’humor. Hauríem hagut d’estar per damunt de la distància física i també de l’hora avançada... Per ser justos, cal recordar que un de nosaltres va prendre la paraula i, amb més bona voluntat que veu, va parlar en nom de tots. Però era el que més lluny es trobava del grup preguntador i va semblar que parlava més per a ell que per a l’audiència. O sigui, que no sé si va servir de gaire.

Amb tot això, ignoro la impressió que es deurien emportar de la colla de lletraferits. Que ens agradava menjar i beure va quedar palès. Era evident que no preníem notes i que no dúiem barrets estrafolaris. També que les nostres respostes eren vagues i a més a més inaudibles... Potser en aquest punt en deurien donar la culpa al cansament i als bons sucs de la zona. Sigui com sigui, van ser prou amables i confiats per expressar que esperarien amb il·lusió l’escrit que sortís de la trobada.

I això és una gran responsabilitat, ja que ara hem de demostrar que podem escriure amb enginy, amb sentit de l’humor i també dir frases que facin estremir les pedres.

Se m’acut, per si de cas els textos no estan a l’alçada del que esperaven els organitzadors, que sempre els restaran les filmacions. Degudament esporgades i muntades, amb un bon guió de suport, dit amb una veu en off encisadora, pot resultar un documental autèntic i irònic a l’entorn d’uns escriptors que vàrem voltar quatre dies pel Priorat a cos de rei. Per res.

postal, la
m

Quan caminàvem per la plaça de Marçà, camí del restaurant on faríem l’àpat del migdia, m’he trobat una postal, escrita, amb segell i tot. Me l’he posada a la butxaca i l’he oblidada. Més tard, al Perxe, l’he retrobada i m’he adonat que, a qui fos, se l’hi havia extraviat i no l’havia posada al correu. Contenia un missatge:

Estimats pare i mare, dec ser l’única que encara escriu postals. Estic molt bé, pintant molt i anant amunt i avall pel Priorat. Sort que no em marejo, perquè aquí les carreteres tenen més revolts que els budells d’un gegant. Ben aviat us trucaré, cuideu-vos molt.

Us estima,
Adela

Marçà, 15 d’octubre de 2009

Quan anem a Falset, a sopar, la ficaré a la bústia. Cal que aquests pares tinguin notícies de la seva filla.

veritas simplex oratio est

Vegeu in vino veritas.

vinya
f

Segle rere segle, la cultura del vi ha format part de l’economia i del paisatge del Priorat. Només dos-cents anys enrere les vinyes eren per arreu. Terrasses i terrasses amb ceps eren un goig i la més important font d’ingressos per als seus cultivadors. I va ser així fins a l’arribada de la fil·loxera. Un insecte que venia del nord —de França per ser més concrets— i que, entrant per l’Empordà, va baixar a l’Anoia i poc després va prendre per assalt els ceps d’aquestes contrades, fins a arruïnar els pagesos. La fil·loxera, que era capaç de tenir diferents aspectes, cadascun especialitzat a atacar fulles, soca i arrels, va determinar, a la meitat del segle dinou, les economies i les vides dels agricultors del Priorat. Quan la plaga va ser eradicada, molts ja no van tornar a conrear el vi i va costar més de dues o tres generacions que les vinyes fossin productives altre cop.

El conreu de la vinya i l’obtenció del vi —el nèctar dels déus— ve d’antic. Penso que aquestes terres prioratines ja devien haver-les cultivat els romans molt abans que els cistercencs al segle dotze. De fet hi ha vestigis dels ibers i també dels romans en diversos indrets del territori, com ara a Marçà. (I mentre repassava aquests paràgrafs m’ha arribat la notícia que uns excursionistes han trobat més de 300 pintures prehistòriques a la serra del Montsant!)

En temps dels romans, el déu Saturn —que va agafar el relleu al Jano grec— es representava amb una falç i el seu nom es relacionava amb la generalització del cultiu i la verema. A voltes, els mites de Cronos i de Saturn es barrejaven i és ben paradoxal aquesta juxtaposició de mites, ja que Cronos era representat amb una dalla i un vel, potser per dir que el temps és indeterminat i impenetrable.

Però deixant de banda aquests dos déus romans —mig grecs, també—, la que regnava sobre les collites i la fertilitat de la terra era Cíbele. I crec que en aquells temps era una deessa ben associada, ja que era també la personificació de les cavernes, les muntanyes, les fortaleses i les serralades. Al Priorat, a causa de l’orografia del seu sòl, trobarem barrancades, coves, clots, caves, pics... En fi, que la deessa encara hi tindria a veure.

Si anem fins a la Miloquera, des d’allà tindrem una vista contrària a la que podem veure des del Coll del Solans. Fent anar la imaginació ben lluny, és possible fabular i imaginar la vall que ens queda al fons, amb les viles escampades; tot aquest vast terreny cobert per l’aigua del mar, com diuen que estava, temps era temps.

Però, admirem el paisatge, la verdor, les vinyes, els poblets, les muntanyes grises i vermelloses que coronen i envolten la vall. Si ens girem d’esquena a la balconada natural podrem veure, amunt, a mà dreta, les restes del castell de la Miloquera, esmentat ja al segle dotze, quan Ramon Berenguer IV donà dues jovades del terme (unes 60 àrees de terreny) a l’ordre del Temple.

Ara, diria que l’esperit d’un dels déus que encara campa per la regió és el de Bacus. Els romans li van rendir culte fins al segle dos dC, malgrat la fama de les festes que es feien en el seu honor, les bacanals. El Liber Pater, com també li deien, era el déu per excel·lència de les vinyes, la verema i el vi.

Sabem que, en èpoques remotes, el vi no el bevien pas com el prenem ara.

És clar que la textura del vi tampoc no era llavors com la que coneixem actualment. En temps encara més arcaics, el suc l’havien de colar. No és estrany de veure en algun gravat o pintura la figura d’un servent posant el colador entre la gerra que contenia el vi i el recipient que el recollia.

És molt interessant l’estri utilitzat pels grecs i adaptat també pels etruscos —els italians primitius— al qual anomenaven fíala o pàtera. La fíala era un objecte pla, de la mida d’un plat de postres de la nostra època. Estava bellament cisellat i al mig hi tenia un bony de la mida de mig ou, poc més. El bonyet del mig era una representació del llombrígol primigeni, l’òmfal, d’on deien que havia partit la creació del món. L’òmfal original, la pedra sagrada, es custodiava al temple de Delfos. Cada cop que se servia vi en aquest recipient, gens profund, una part s’abocava a terra, en honor als déus. Molts etruscos, dones també, van ser representats damunt dels seus sarcòfags, reclinats en la llitera, com si encara celebressin la vida; i els déus, amb la seva pàtera a la mà.

Potser hi ha algun monument funerari amb algú representat que porti una fina copa? No ho sé, ho ignoro, però si fessin el personatge, aquest hauria d’agafar una copa alta, de coll més estret que la base i amb un peu estilitzat, com les que ens varen deixar per fer el tast, tant la Claustre com la Sílvia Puig, de les Bodegues Íthaca. Mai abans havia bellugat el vi com ens ho van ensenyar a fer. Fent-lo girar primer i després deixant-nos envair els narius pel seu perfum, tancant els ulls i deixant-nos portar pel que les seves aromes ens deien. També a tirar-lo suaument enlaire, gairebé fins al coll de la copa, perquè llisqués per les parets finíssimes del recipient. El vi, rogenc i espès, deixava un rastre lleu, tant lleu que l’anomenen llàgrimes.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR