Ibars Chimeno, Teresa

Teresa Ibars Chimeno. Vaig nàixer a Aitona l’any 1962 i em declaro fan incondicional del seu paisatge i de la seua boira. De formació soc historiadora i faig d’arxivera a la Diputació de Lleida, i en aquests moments estic treballant en un projecte que m’omple de felicitat. Estic posant ordre a l’arxiu personal del polifacètic Guillem Viladot a Lo Pardal d’Agramunt. He fet diferents llibres producte de la meua formació i ofici com ara La delinqüència a la Lleida del Barroc, les biografies de Màrius Pons Sumalla. Un cooperativista comunista i controvertit o la de Francesc Porta, el mirall trencat de la burgesia lleidatana juntament amb la doctora Antonieta Jarne. He publicat diferents narracions breus en publicacions col·lectives i reculls de relats, de la mateixa manera que col·laboro amb diferents mitjans de comunicació d’àmbit local i nacional. Finalment, aquest any 2019 m’he decidit a publicar el meu primer llibre de narrativa, Atles de l’oblit, amb l’editorial Pagès de Lleida.

Retrat fet per Pep Molist [PMS]

Al Priorat en Persona, la Teresa Ibars afirmava, i després hom ho constatava, que ella tot just acabava d’estrenar-se com a escriptora de llibres de ficció i encara no se sentia com a tal ni sabia com actuar ni gairebé com posar-s’hi.

Per aquesta estrena, per la vivacitat dels seus ulls i per la inquietud dels seus moviments, la Teresa semblava ben bé una nena amb sabates noves i amb un deix d’alegria natural i sincera.

La Teresa és arxivera, activista cultural i historiadora i tot i que abans havia publicat algun llibre de coneixements, pel qual havia hagut de documentar-se tan a fons com un escriptor de narrativa per a elaborar-lo, el febrer de 2019 va veure publicada la seva primera obra de ficció, Atles de l’oblit (editorial Pagès). Un llibre que evoca la seva Aitona natal, que va començar a escriure quan el seu pare, malalt d’Alzheimer, va perdre la memòria i ella la volia mantenir ben viva. El seu és un llibre farcit de referències que la connecten amb la generació del seu pare, dels seus avis, dels seus avantpassats, i que ha aconseguit arribar d’una forma directa i íntima a molts lectors, especialment de la zona del Segrià.

Des del febrer cap aquí, explica que tot el que li ha succeït al voltant d’aquesta edició era nou i, alhora, la seva recepció era fantàstica i sorprenent. Tot plegat, l’ha portat a engiponar-se una altra novel·la en la qual treballa a fons en l’actualitat. I això, a moments, no es cansava d’explicar-ho i repetir-ho amb tot l’entusiasme del món.

Al Priorat, feia un parèntesi en aquest treball. El contacte amb gent curulla de dades i de saviesa de la zona, amb altres escriptors, de ben segur, haurà esdevingut una injecció de moral i d’informació que la portarà a involucrar-se encara una mica més en l’escriptura.

Al Priorat, a la Teresa se la notava amb unes ganes immenses d’actuar com a escriptora, de fixar-se en cada detall, de no perdre cap pistonada, de copsar cada mot. En sentir moltes de les històries que els habitants del país ens explicaven, se li il·luminaven els ulls i la portaven al món de la seva infantesa i del seu poble. Sentia especial curiositat per dites, paraules i costums. Aquesta seva curiositat era enorme i era encomanadissa. Tant com la seva passió i, alhora, la seva rialla i la seva alegria.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR
1234

Entrades del diccionari

a gatameu
loc

I a gatameu he tornat a nàixer. I en eixir de les entranyes d’una roca querada que respira per uns porus que il·luminen dèbilment el so de l’aigua que goteja des de tota l’eternitat, he estat feliç. I a gatameu m’he adonat que tot és molt més fàcil del que sembla.

anacoreta
m i f

Ja ho diu el seu nom i el nom de vegades sí que fa la cosa. Montsant i de tan sant que ha estat, d’ençà dels visigots, l’amor als déus, la pau, el silenci i la solitud han estat excuses més que suficients perquè alguns hagin aprofitat les calcàries balmes d’una serra que, encara avui ho fa, ha cridat a la vida contemplativa. I eremites, ascetes i anacoretes han viscut, de ben segur, amb remeieres que han curat cossos i esperits. El barranc de la Bruixa, que per alguna cosa es diu així, o el dels Pèlags, que devia tenir tolles d’aigua embassada, acollien gent que, amb les seues petites xeres solitàries, a la nit, devien semblar cuques de llum de la muntanya. Avui tres dones il·luminen la tradició i el record.

brisa
f

1. Forta olor de raïm madur i passat i de celler enmig del camp, amb un cel blau, net i pur, al peu de la terra roja i la pedra calcària del Montsant.

2. «Conjunt de pellofes, rapa i pinyolada del raïm premsat o trepitjat, al qual s’ha llevat el most; cast. orujo. Be n’apartarà | fondo la brisa | sens pagar sisa | pens ne begué, Spill 6351. Perque la brisa per estar axuta no s’escalfàs y se fes agra, Agustí Secr. 100. Sobre un piloc de brisa seca, Ruyra Parada 25» [DCVB]. Vegeu rapa.

carretera
f

Vies entre els turons i les roques que espien, descaradament, el mareig dels transeünts. Giravolts pel mig de valletes contingudes per murs de pedra seca, monticles del color de l’esforç, roques grises i blanquinoses que regalimen presència. I tot guarnit amb verd pi i verd aulivera, marró de matoll ressec i groc de fulles de tardor, gris de fum llunyà i blau d’horitzó que es difumina amb les serres d’allà dellà. Camins que serpentegen més que no condueixen, mentre endinsen en una terra dura però agraïda i preciosa, que hipnotitza i atrapa.

cementiri
m

El de Poboleda, errant durant segles. Primer al costat de l’església, petit i enxubat, després una ubicació nova per fer-lo més gran però que tan sols va acollir un difunt —solitari per tota l’eternitat— i el tercer allà baix, al barranc del Siurana, gran i poblat, ombrejat i august.

El de la Serra d’Almos, ampli, lluminós i generós amb moltes d’aquelles pobres persones a les quals els va tocar morir abans d’hora per culpa de la barbàrie i l’absurd i que, després de molts esforços i treballs, estan identificades en una llista que dona nom al dolor.

circ
m

Un gran circ natural, és com la Roser ens defineix la comarca i jo que me la crec però, com que hi estic immersa i no em situo gens, no el sé veure. Veig un paisatge bellíssim en lluita constant amb les persones que l’habiten i l’afaiçonen. Veig un espai farcit de serres, turons, barrancs i pendents aprofitats farcits de verd pi, de verd aulivera, de verd marronós dels ceps i dels matolls tardorencs. Veig una llum neta que s’enterboleix al voltant dels cims blaus del fons, allà dellà de les valletes. Veig una natura que vol imposar-se malgrat l’esforç aturador de les parets de pedra seca.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR