Lara, Jordi

En Jordi Lara escriu, llegeix, bada. Ara, no sap per què, bada més que llegeix. Va estudiar filologia i música, piano, bandoneó, composició. Partidari d’una forma atemporal de modernitat i transgressió, la seva obra presenta sovint personatges i universos marginals, extemporanis, que malden per ubicar-se en la societat d’avui. És també un escriptor que explora les rebaves de l’escriptura, «on cada expressió artística és metàfora de l’altra. Em fa l’efecte que la meva obra cinematogràfica és la poesia que no he escrit; la narrativa, el cinema que no rodaré». Ha indagat en la relació entre la paraula escrita i la imatge fílmica en diverses videoexposicions.

Retrat fet per Núria Martínez-Vernis [NMV]

Un humanista de bon alè i de pellingots,
com tothom

A ell li reposa natural el cap sobre les espatlles,
glopa lluna i mastega sal sense mantega,
doncs es tracta del mar o d’un somni de terra
d’un animaló bípede amb orelles orellanes
—una d’atrezzo i una de calenta—
que es fon per un tros d’astre salvatge
que no s’endú a la butxaca
sinó que és espargit amb els dits de dues mans
per recons de blanc, vinyes, vinyetes, clips, finestres i pàgines
i desperta de nou en nou un cert i vell fruit
com pensaments i cossos que els porten.

Heus ací l’hom,
l’humà que va dels costats i perifèria
cap al nucli navegable
perquè es descriu per viure.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR
123

Entrades del diccionari

adoptar
v tr

El Priorat és una marassa que adopta ànimes inquietes. El terrassenc Josep Palet mateix, l’enyorada historiadora britànica Rachel Ritchie, persones seduïdes per aquest lloc que sembla aspre vist de lluny però que de prop amaga les sorpreses més verdes. Si vens de fora, l’escalf que la comarca t’ofereix és sever però generós; tant com li dones, ardu, tant et torna, despresa. Però potser no és ben bé la terra, que t’adopta, sinó tu que adoptes la terra així com s’estima una filla o un fill: acceptant-ne les ombres, contant-ne els prodigis a les veïnes i, sobretot, acompanyant-la a imaginar un futur millor.

arbre
m

Algú havia gravat missatges d’amor als arbres del berenador. Havien crescut els arbres i s’havia deformat l’amor. Els cors estireganyats pels anys semblaven queixals arrencats. També s’assemblava el dolor.

armari
m

Rodant Il Gattopardo, Visconti feia omplir els armaris del decorat amb roba d’època perquè això, deia, ajudava els actors a encarnar la gent d’antany. Per alguna raó que desconec, tots els armaris que vaig revisar al Priorat eren buits. D’entrada vaig pensar que la Roser Vernet i els seus còmplices havien inventat això del Priorat només per atraure escriptores i escriptors i cruspir-se’ls —ja se sap, com insinuava Perucho, que la melsa d’escriptor, com més crua, millor, cura la malenconia. Ara, per fi, en sé el designi secret: el Priorat existeix des de temps immemorial, i des de temps immemorial ha estat a l’espera només per ser dit, un dia, a redós del Centre Quim Soler, així com l’ésser humà existeix per ser dit i tota cosa feta per ser dita i, en ser dita, ser feta.

arròs amb conill
m

A la venta del Pubill de Cornudella fan arròs amb conill. Una cosa irreverent, melosa i evocadora, amb visions de farigola, que justifica el tenir boca. El vaig descobrir fa més de vint anys, venint del Baix Camp, quan encara no hi havia autovies que ho posessin tan fàcil. Amb tot, no hi he tornat i encara me’n sento. Ho he provat, sense escarafalls però persistent: m’he buscat alguna xerrada per la zona, que no ha acabat de sortir. A Barcelona, em vaig voler fer amic d’una noia d’Ulldemolins que em va donar carbassa amb la cella incrèdula. El dia que anava al Perxe tot Cornudella era tancat per les mobilitzacions contra la sentència del judici farsa. Però jo me’n recordo, i tant, i de vegades pateixo per la jubilació anticipada de la mestressa de la fonda, per l’oferta obscena que una cadena de supermercats li farà, ben segur, per un bé de déu de local al peu d’una cruïlla de carreteres. Alguna cosa em diu, però, que el retrobament arribarà, i que serà de bracet amb alguna cosa important i bona que ni sospito. Potser el conill que em cruspiré encara no ha nascut, ni cap cassola de les que ara gasten arribarà a coure’l. Però no tinc pressa: la vida és tan llarga com les promeses que ens fem.

carretera
f

El xofer del minibús és un xicot gros i xerraire casat a Gratallops, amb maneres de gendre diligent rehabilitat després d’una joventut cafre. És fill de Fraga però coneix tothom de saludar-se per carreteres tan poc transitades. Les carreteres del Priorat són com els revolts del pensament, obsessives, retòriques, no callen mai, solitàries. I amb aquella estretor que propicia una conxorxa fraternal entre els que s’hi aventuren: quan se t’acosta un vehicle de cara, quan saps que passareu fregant-vos tot just a un pam, un pacte tàcit s’arma tot d’una entre els dos conductors. Ja el tens al damunt, i és tan gran l’alleujament quan us heu superat estalvis que t’aturaries per córrer a abraçar, al mig de l’asfalt atònit i descolorit, el desconegut que t’ha salvat la vida. Es veu que d’aquesta manera peremptòria es traven les amistats que duren, en aquest país.

cartoixa
f

Quan moria un cartoixà era soterrat en un racó que els altres cartoixans i el prior mateix provaven d’oblidar. El cos es diluïa en la terra anònima sota una creu anònima que aviat també desapareixia. Cap al 1935 el polígraf Josep Iglésies visitava Escaladei i escrivia del cementiri: «Avui uns rengles d’oliveres enfondeixen llurs arrels en les tombes». Potser no hi ha millor posteritat que alimentar una olivera, que esdevenir saba i, a la llarga, oli. Aquesta acceptació en vida de l’extinció del record, del nostre destí amb prou feines purament matèric, és d’una lucidesa irrefutable perquè amb més pompa o menys tots hi estem abocats. Sense noms ni cognoms, tornarem a un estat previ a la paraula i a la memòria, previ doncs a la convenció humana —ja que la «condició» humana és cosa provada que no existeix. Camino pel Priorat i penso: quantes persones colgades em sostenen sota els peus? El terreny és ressec i ferreny perquè l’adob humà que l’habita és ressec i ferreny? O una cosa fa l’altra?

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR