Miquel, Dolors

Dolors-Miquel

Dolors Miquel,

Vaig néixer a la ciutat de Lleida l’any 1960, en un entorn idíl·lic i d’una gran felicitat.

Als sis anys, gairebé al mateix temps que era expulsada d’aquest paradís, vaig descobrir el paradís de l’escriptura: recordo perfectament el primer text que vaig escriure i l’efecte que produïren les paraules sobre mi...

Retrat fet per Josep Porcar [JPM]

«Tu ets com jo», vas dir. El camí era costerut, una pista de terra. Callàvem entre ovelles i púdols. «Tu ets com jo». Sí, com jo, com jo, i tot seguit va ressonar al meu cap la mínima màxima: un problema sense dissolució. Bé sabem que ens enganyaríem si diem que només ens esperarem a nosaltres mateixos i mai no arribem a trobar-nos. Com jo. Camines sola, darrere meu, i a uns cent metres m’assenyales amb el dit, i hi insisteixes: «Sí, tu-ets-com-jo, necessites marges i aire». Instants de silenci còmode. Com tu, com jo, cert, perquè hi ha pins, massa pins, pins a tothora. I més pins darrere. I pins enllà, uns altres pins. I, entre els pins, creixen pins petits. I hi ha bassals de cel plens de pins. Silenci, marges, respiració. «Tu ets com jo».

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR
123

Entrades del diccionari

abellerol
m

Els abellerols van remuntar els corrents d’aire primers i per sobre de llicorelles i abismals ermites envoltades d’enormes carreus prehistòrics, tot dient-nos una veritat petita com un didal de cosir o un escapulari d’anar a missa. Després es van apropar a les arnes amb les seves sotanes litúrgiques verdes grogues roges blanques, que la nit en va tenir enveja. Era quan les abelles dansaven monòdicament, explicant l’estructura de l’univers a les tot just nascudes i també a l’ombra d’un bruc que festejava amb la lluna.

al Priorat cap pedra és visible

Al Priorat cap pedra és visible, però totes hi són aguantant la terra, l’esllavissament de les ànimes, els cementiris tancats amb panys de temps i de ceps, però no es veuen. Només se sent el seu cop sec i dur, com de tartana que baixa pel camí cap a l’obaga de la fosca, mentre una petita rabosa dispara el seu udol de mort contra una estrella tot just nascuda. Fins i tot la veu dels homes té so de pedra i la de les dones que renten en els safarejos, on el vent que ve de mar els xiula cançons d’amor de pirates.

Si aneu al Priorat vigileu amb les pedres foses. Serpentegen per l’ànima fins que troben la vena petita del cor de l’home i s’hi endinsen. D’aquest instal·lar-s’hi, neixen els infants menuts i també petites galàxies.

Jo hi vaig ser, però, duia la meva cuirassa de veu.

I la tramuntana i la boira amagades a la butxaca.

Aleu, Roger

És un pastor, però no sembla un pastor. És un pagès, però no sembla un pagès. La seva genealogia i el seu abans d’ara ens ho podrien explicar, però no en sé res. En Roger parla molt somrient i tranquil, mentre camina tot ell amb una seguretat d’ancià, mirant l’horitzó de les seues terres, i dels seus ramats, controlant-los amb la mirada, com si la mirada li fos un comandament a distància. La seva conversa és distreta i ell ho sap. Ens parla dels seus ramats, dels seus conreus i de la seva filosofia. No estem gaire a trobar part del seu ramat d’ovelles (les cabres ens les ensenyarà en el tancat ple de palla que hi ha a la fi del camí, molt més avall), que en veure’ns van desplaçant-se cap a una altra banda més arrecerada de les nostres mirades. En Roger és el senyor de totes aquestes terres i això se li nota fins i tot en la manera de respirar. Els gossos que l’han vingut a rebre de lluny, ho saben tant com nosaltres. Quan parla dels gossos sí que sembla un pagès dels de sempre. «Els gossos al seu lloc, res de a casa i dormint al llit. Els gossos són gossos»— ens diu somrient, sense imposar-se, però sense cedir. No li agrada cedir en les seves conviccions. A mi, tampoc. Dialoguem encesament sobre si les pedres tenen ànima o no. Defensa amb força la seva convicció de la inanimitat de la pedra. Jo que en tot hi veig esperit! En Roger vesteix com un hippi tradicional i, per com vesteix, semblaria que anessin a visitar la comuna on viu en comunió amb la terra, però si t’hi fixes bé té mirada de vell assenyat i astut, rere la mirada alegre, i mentre et parla de l’herba que deixa créixer a la base de les seves oliveres, de les banyes que colga dins la terra a l’estiu i a l’hivern, banyes de vaca que ha infantat, farcides de femta del propi animal o de sílice, amb els seus extrems irradiant a la terra la simfonia de l’univers, una s’adona que el pensament de l’home està canviant començant segurament per la seva base alimentària i d’una manera lenta. I que en Roger n’és un dels seus milers d’artífexs. Això sí, al Priorat.

bogeria
f

Les restes de la bogeria les carrega la tortuga que s’amaga sota els plomalls grocs i empolsinats de temps. Aquí l’home va intentar matar la dona, i el vent va intentar matar la lluna, i la lluna va intentar matar la pedra, i la pedra va intentar ofegar l’aigua. Tot en nom de l’art. L’Art és de vegades una paraula SINISTRA.

Cardona, Marta

Després d’un opípar dinar al Celler de l’Aspi de Falset, travessem la capital de la comarca prioratina, i ens dirigim cap als afores on a l’entrada del camí ens espera, sota un sol justicier de tardor, una dona baixeta, completament vestida de negre, amb un cabell de color blanc que li arriba fins a la cintura, i que em recorda la crinera d’un cavall salvatge. Tinc por que es posi a córrer de sobte i desaparegui. Però no. Té el seu impuls controlat per les regnes. Ens somriu d’una manera delicada, tímida i al mateix temps decidida. La seva veu és harmoniosa. La seva companyia també. Ens explica que treballa per tot Europa tocant en orquestres o tercets o quartets amb el seu violí. Està una mica nerviosa de ser observada fora dels escenaris i intenta dissimular-ho. Ella no ha estat mai la protagonista, sinó la seva música. Anem enfilant el camí que s’encabrida pujant per costers ressecs, deixant a banda i banda masos, cada cop més espaiats. Quan no està de gira, la Marta ha triat aquest lloc per viure-hi amb la seva parella. Mentre ens fa caminar per la terra on viu i assaja, ens explica que des de petita que es dedica al violí, que son pare és músic, que li ve de nissaga. Les explicacions se les menja el sol que apreta i el camí no deixa d’enlairar-se. Les terres del Priorat són així: una estesa de barrancs i barranquets, rocars i boscos ressecs, enmig de pujades dures i baixades aspres. I tot de rocs col·locats en equilibri, procedents de qui sap quina prehistòrica explosió. I així anem pujant, alguns més lleugers, altres amb penes, fins que arribem al lloc que ens ha preparat. A la fi del recorregut s’hi veu un castanyer del qual pengen violins, un sis o set violins. L’escena em fa pensar en La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, i més perquè el violí sempre m’ha semblat un instrument fúnebre, semblant a un taüt. Ara encara més. Per l’associació literària. Seiem sota el magnífic arbre on tindrà lloc la transformació. Entre fulles, troncs, mates i nous que ja han caigut de les branques. La Marta ens explica la història de tots els seus violins, que és la història de la seva vida. Després pren el seu violí estimat i comença la metamorfosi, la música surt imposant-se a la mateixa garbinada, que no ha deixat de bufar en tots els dies. És un moment màgic. La mateixa terra sembla agrair-lo. Les mateixes bèsties feréstegues de les nostres ànimes acotxen el cap per tal que els l’acaroni la música. Es produeixen aparicions i desaparicions insòlites en aquest precís moment. Quan la música cessa, hi ha un impàs. Aplaudim mentre la Marta torna a ser qui era i naltres amaguem les nostres ànimes a la cova del nostre esperit. Així reconfortats caminem el coster de la vinya fins a l’altell on la Marta i el Borja tenen la seva casa i on comença a dibuixar-se un rogenc sol que es pon entre un horitzó de muntanyes. La nit ens espera.

castanyer
m

La meva mà es deté i toca la punxeguda escorça que protegeix el fruit del castanyer. Els segons queden suspesos a les branques velles d’aquesta catedral de fruits. No sé si sabré resar amb la llengua que em delata. Ni si sabré cantar la salmòdia de l’escorça ventruda.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR