Miquel, Dolors

123

Entrades del diccionari

cep
m

Defora el món no hi ha res. Al dedins hi podem plantar ceps. Al defora una vegada hi va sobrevolar una ventada que duia pàmpols ressecs de tardor. Allò va ser el Caos. El Caos s’assembla molt a un abisme del Priorat. Parla la llengua que parlen les petites mosques blanques que neixen dins de bajoques acolorides. Defora el món no hi ha res. Excepte aquella vegada que el defora va semblar el dedins. Aquell any els ceps no van créixer.

cirereta de pastor
f

Algú ha tallat el coll a l’ovella solar, en un ramadan que deixa caure filets de sang pels vessants dels turons abruptes i dels carreus gegantins que ens envolten. Aquest no és el meu lloc, ni el serà mai. Però la meva ànima s’estremeix cada cop que una cirereta de pastor parla amb la seva llengua roja i és contestada pel vent de mar que assola tota aquesta terra.

demanda de museu
f

Tant de bo la petita herba, recollida en el camp vora la banya que espera prenyada sota la terra l’entrada de Mercuri i Saturn, sàpiga estovar les arrels de les oliveres velles, capcotes, que demanen que tot el món sigui un museu, que tot el món camini per sobre de la mare terra com per un museu, que la matança de les cries de l’ovella sigui duta a l’ara de sacrifici dels vents i que la pluja perdoni aquest assassinat continu de pols d’estrelles que mai pot acabar de poblar la terra.

desert
m

Les campanes toquen al desert. El seu somni de fidels, toquen. El seu somni d’estàtues de Déu, toquen. Les velles de les mantellines negres de puntes abandonen els cementiris d’altes portes fermades amb clau i corren cap al recinte de la veu, volen ser anomenades. Però les campanes callen dintre del seu pit ple de mocadors i escapularis. I al seu esternó buit repiquen sense força, com un cor cansat repiquen.

espectador del misteri de les abelles
m

L’home de la barba cavernícola calla assegut en un racó de la peça, mentre les abelles ballen en sinuoses esferes helicoïdals, movent el seu ventre ple de munició, tot fent zumzejar la pelussa color de carabassa quan neix i el sol li acarona el crani. Això després ho pintarà l’ombra a la cova de la paret encalada i la nit ho esborrarà amb la seva llengua de rosada humida.

eternitat
f

I aleshores l’eternitat es va penjar del seu braç i feia bonic de veure com es movia l’arquet i el cos, com si donessin voltes entorn d’un violí vell.

Oh que bonic era veure aquella cabellera blanca movent-se amb el vent de la música, mentre l’eternitat devorava el rostre de tots els assistents.

Mentre l’eternitat deixava empresonat aquell moment en la closca buida d’una castanya tardorenca.

I se l’enduia amb el bec, un ocell negre i salvatge.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR