Miquel, Dolors

123

Entrades del diccionari

Gairal, Rosa

Baixem del microbús que ens deixa davant del cafè del millor poble del món. Finalment, em dic, conec el millor poble del món. I allí, en un cercle que fem davant de la mateixa porta, hi ha una dona gran, cofada amb una gorra amb visera, vestida amb un conjunt de pantaló tres quarts i camisa ampla d’un color gris perla. Fa goig de veure. Té una veu que només sentir-la ja respires bé. I una mirada de joventut, alegria, vitalitat i curiositat que engresca. La seva veu també és alegre. És la Rosa Gairal, que ens espera per ensenyar-nos el millor poble del món, el Pradell de la Teixeta. Si està nerviosa no se li nota, perquè l’alegria li venç el nerviosisme. Ens ha preparat un recorregut per aquells llocs que ella més s’estima. La seva vitalitat i les seves ganes m’assenyalen de seguida que és una dona que les ha passades magres en determinats moments de la vida, i que ha après que val la pena viure el bo amb el doble d’intensitat, perquè el dolent ja ens colla com a bèsties de sacrifici, sense que hi participem gairebé. I estic segura que si li vénen pensaments estranys ella se’ls fa fora com quan els gossos són molls, que amb aquell moviment del coll es sacsen tota l’aigua. Lluny! Ella ha fet l’aposta. Està jubilada, però no para d’engrescar-se vivint. Decididament aquesta dona m’agrada. La seguim. Ens porta a veure una exposició de cabanes de pedra seca i després, al molí de l’oli i encara a unes vinyes impressionants que queden fora, al terme, on es fabrica l’excel·lent vi Solpost. Ens fa visitar també un productor d’avellanes. Abans ens passeja per tot el poble. A l’estiu —explica— es fa el festival EVA, que omple els carrers de recitadors, contistes i garlaires diversos. Encara en queden restes, com hamaques que pengen aquí i allà per diferents llocs del poble. M’hi ajec. Vaig molt cansada, la salut no m’acompanya. Penso com deu ser de bonic a l’estiu i de nit jeure en una hamaca d’aquelles en el millor poble del món. La Rosa ens acaba portant al cafè on ens han preparat un aperitiu. Ens explica que, quan van tirar l’antic cafè i van crear el nou, les velles del poble ho criticaven i que ara totes seuen a l’hivern davant de la xemeneia. Després ens puja al seu cotxe, un cotxe preciós d’un roig encès, on fa goig de veure-la amb la seva gorra i al volant, i ens n’anem tots junts del millor poble del món.

la pedra té ànima

És perxò que pot parlar-te. T’observa mentre duus els teus ramats per les teves possessions i els teus guardians avançant-se als forasters, protegeixen tota l’extensió de llum que el teu peu trepitja cada dia, amb veneració infinita. Elles et guarden, es guarden de vessar el seu moviment perquè estimen l’audàcia de la teva gesta. No ho oblidis.

Nogués, Mateu

Les carreteres del Priorat són zigzaguejants, fetes per a estómacs forts. Jo no l’hi tinc, la meva companya que dibuixa i escriu contes, tampoc. La resta són resistents, en aquest aspecte, sembla. O almenys no es queixen. Acabem d’arribar al poble de Mateu Nogués, l’apicultor. Ens hem creuat amb una marató de cent quilòmetres que passa just davant de la seva casa. Allí ens espera la parella: ell, en Mateu, un home fort, no massa alt, rabassut, de músculs potents, cap prominent, tot ell amb molt de cabell, barbat, de nas aguilenc i que parla poc. Entre els seus cabells i músculs, se li veu la mirada una mica vergonyosa, una mirada que mira des de darrere. Deu ser un home fet per a la soledat i els coneguts, em dic. La seva dona que s’està vora ell, petita i xerraire, de faccions rodonetes, és qui ens ensinistrarà en el món de les abelles. Llàstima! Tots volíem sentir-lo parlar a ell. Mos duen a una cambra que tenen preparada per a les xerrades sobre abelles. Ell seu en un racó una mica allunyat i ella es posa davant com si anés a fer-nos una classe, de fet és mestra i es dedica a fer classes. Ens diu que ell la corregirà si alguna vegada s’equivoca i d’aquesta manera comença l’exposició. S’equivoca poques vegades la dona, que no deixa de disculpar-se, i en això em recorda les llargues disculpes cerimonials xineses, perquè va sobreeixida de feina i no ha pogut fer-hi més. Les vegades que s’equivoca, ell parla. Té una veu maca, els ulls li brillen. Ens explica el preocupant cas del desabellament que està passant a les arnes del país. No saben a què és degut: les abelles surten de l’arna per a mai més tornar-hi. Es perden i es moren. Sense elles molts arbres i plantes no podran subsistir. Ell parla d’un problema mundial. Horitzons apocalíptics creuen davant dels nostres ulls. Però ell té esperança que les abelles ho remuntin. Se li veu. I això em tranquil·litza. Quan acaba de xerrar torna al seu raconet, tot fort i tan pelut i fosc. És qui tracta amb les abelles i en sap tot el que se’n pot saber. O gairebé. Però queda allí, com un ésser enigmàtic, callat, que escolta atentament i sense perdre detall tot el que la seva dona ens explica.

paradís
m

Segueixo perduda per aquestos trossos de terra despenjats, enfonsats, que s’aguanten en equilibris impossibles. Sóc un abisme més de la contrada. Fins que vingui a buscar-me el gos de la llengua blava i em mossegui l’angoixa que em fa sentir aquest paradís de pedra.

rabosa
f

M’he enamorat de les raboses que caminen silenciosament per escapar de la crueltat de l’home. Mai les he vistes, només una vegada una ombra que corria rere la rabosa fugint del despietat. Les porto amb mi sense saber-les. Amb les mans de la ment acarono la seva salvatge bellesa i la seva aspra vida. Terres tan desolades que fins l’ànima busca la clova de cargol per aixoplugar-se. Dins d’elles, raboses i homes raboses, les forcen fins al límit de la supervivència.

riu sec
m

Somio amb cavalls. Cavalls de crineres amples corrent per les estretes sendes. Somio amb pradells verds i inquietants, verds tan verds, verd maragda, verd mar. Prats immensos i cavalls al galop. I cavalls al Galop per les rieres. I somio en la llera plena del riu desentumint-se, travessant, recollint els cadàvers dels peixos. Somio el galop dels cavalls esquitxant els meus versos de nord a sud.

Però l’ombra del riu, amagada a les cabanes i a les roques foradades on s’aixopluguen el sastres moribunds, em diu que si escolto bé encara puc sentir córrer l’aigua enmig de la negra nit dels perdedors.

L’escolto.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR