Molist, Pep

Pep Molist (Manlleu, Barcelona, 1965) és bibliotecari i ha treballat sempre en àrees infantils de diverses biblioteques públiques. La feina i l’afecció per la lectura l’han portat a tibar diversos fils del binomi format per llibres i infants: a recomanar-la com a bibliotecari i també com a crític –col·labora al Quadern, suplement d’El País; ha dirigit la revista Faristol, especialitzada en literatura infantil, durant més de deu anys i és un dels integrants del blog Llibres al replà–, i a escriure-la. En aquests moments, compta amb més de vuitanta obres publicades.

Retrat fet per Núria Cadenes [NCA]

Doneu-li un conte, un conte per escriure o un conte per explicar, i aquest home tranquil es transforma de cap a peus: imagina, gesticula, representa, modula la veu i enganxa l’auditori de grans o de menuts com un joglar al mig de la plaça.

Es transforma i no perd l’amabilitat que tothora l’acompanya: vet aquí el prodigi que obra el Pep Molist.

És l’escriptor de la llum als ulls i el somriure perenne, el bibliotecari que practica l’ofici, l’home que estima els llibres. Fa la sensació que parla (i escriu) després d’haver pensat i aquesta és una qualitat que com més va més ens falta, als escriptors i als humans en general. I que més s’agraeix.

I en sap un niu, de narrar, de condensar històries en un conte, de fer poesia amb els mots i que et sigui, un cop llegida, inoblidable. Vet aquí la màgia de la literatura: per a la mainada o per als qui un dia ho vam ser.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR
1234

Entrades del diccionari

àlber blanc
m

És un arbre de la família dels pollancres que assenyala, al costat d’altres espècies de ribera, el camí de qualsevol riu i ens acompanya mentre avancem a prop de l’aigua.

Les seves fulles són de color verd, a l’anvers, i de color blanc, al revers. Quan bufa el vent, l’àlber adquireix una sorprenent i indescriptible tonalitat platejada i, en moure’s, les fulles dringuen i ens agombolen amb la seva música.

aranya cavernícola
f

Acostumades a la foscor de la cova de la Taverna, dues aranyes amigues entrelluquen la llum del meu frontal com un perill inquietant i desconegut. S’aturen i no mouen ni un pèl, com si fossin estàtues.
Semblen ben bé una part de la pedra.
Semblen ben bé les protagonistes de la pintura rupestre que sabem que existeix en una de les parets de la cova, però que està tan arrecerada que se’ns fa impossible de localitzar.
Quina llàstima!
Així d’ocultes desitjarien estar aquestes dues aranyes cavernícoles i amigues.

Basseta Roja, la

Camí dels Rogerals, entre els camps de vinyes, la pols dels senders i els arbres del bosc, hom troba la Basseta Roja que ni és roja, ni blava, ni verda, ni groga, ni negra, ni lila.
La Basseta és Seca.
Si el caminant hi apropa l’orella, sigui la dreta, o bé l’esquerra, sent com la bassa s’exclama amb un xiuxiueig constant. Té set d’aigua i, també, de companyia. Enyora els saltirons de les cueretes, el raucar de les granotes, els volts rasos dels espiadimonis i els xiscles dels infants.

biblioteca
f

El Centre Quim Soler, que treballa incansablement per agermanar la literatura, la gent, el territori i el vi, habita en una casa rural del poble del Molar. De la casa, el Perxe, em quedo amb les finestres que observen el paisatge, l’horitzó i els camins tortuosos i boteruts de la comarca del Priorat.

També, i sobretot, amb l’espai neuràlgic del Centre, aquella gran sala on hi ha la biblioteca, farcida de llibres, de materials i elements diversos que et reclamen els dits i la mirada, i amb butaques i llums que et conviden a una lectura tranquil·la i solitària, o bé, a una lectura compartida, en la qual algunes persones fan de pont entre les inquietuds dels uns i les històries dels altres.

bruneta
f

Que els habitants d’un país que parlen una mateixa llengua tinguin diverses maneres d’anomenar un ocell, un arbre,una planta, o bé un peix, segons el territori on viuen, no és notícia, ans ens parla de l’enorme riquesa i història d’una llengua i d’un país.
Brunetes, orenetes, aurenetes, orinetes, oronelles, orèndoles... són paraules que descriuen un mateix tipus d’au que viatja sempre a la recerca de la primavera i de l’estiu.
Allò que és notícia és que al poble de la Serra d’Almos hi habiti una persona que, des de fa molts anys, i de manera constant, observa els seus moviments, des del dia que arriben fins al dia que se’n van. I anota totes les dades a l’ordinador, siguin de l’anar i del tornar, o de la cria i la reproducció. I no només de les brunetes, sinó també de les abelles, dels arbres i les plantes que té a tocar dels dits.

cuabarrada
f

Diuen els habitants de Margalef que fa dies, setmanes o mesos, que no albiren cap àliga cuabarrada a les roques de la seva estimada serra del Montsant.
La cuabarrada és una au rapinyaire que s’alimenta del munt de petits mamífers que es belluguen pels camins de la muntanya, com ara ratolins, llebres, musaranyes, o bé conills.
Diuen els habitants de Margalef que la presència, cada vegada més nombrosa, de voltors les foragita i són extremadament sensibles a la presència d’éssers humans com nosaltres que estem de pas per aquests viaranys. Vet-ho aquí!

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR