Munné-Jordà, Antoni

Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948). Escriptor, va publicar el primer conte el 1974 i des d’aleshores n’ha publicat una cinquantena, i una quinzena de llibres de novel·la i narrativa. La seva obra de ciència-ficció inclou dues trilogies. La primera està composta per Damunt un blanc així com el del paper (1978), Ofici de torsimany (1985) i Demà serà un altre dia (1987), que tenen un context científic i estan escrites sota els lemes de l’espai, el temps i el moviment, respectivament. La segona trilogia és més fantàstica i versa sobre la història de Vilanova en el temps: La paciència del mar (1994), que se situa a l’actualitat, L'única mort (1999), que se situa en temps dels ibers, i Poso el comptaquilòmetres a zero (2008), que se situa d’aquí a 10.000 anys.Des de l’inici dels anys vuitanta ha desplegat una activitat pública d’estudiós i divulgador de la ciència-ficció, com a articulista, compilador, prologuista, conferenciant, editor i autor. La darrera obra publicada és Dins el riu, entre els joncs 2018

Retrat fet per Anna Ballbona Puig [ABP]

És d’aquests homes d’edat indeterminada, a qui la lluïssor dels ulls, inquiets i vius, i la finor del rostre i les formes el converteix en eternament jove. Aquesta faisó resulta estar en perfecta consonància amb la seva proposta literària. Experimentalista i subversiu, alhora que rigorós i autoexigent. Un univers singularíssim que sempre té a punt un ham per atrapar-te. En la lectura amb els socis del Centre Quim Soler descarrega un text onírico-matemàtic que acaba exercint una mena d’encanteri sobre la concurrència. El deix irònic que destil·la en cada comentari i cada expressió, triats de manera precisa i oportuna, s’escampa en els seus textos i té fins i tot un correlat físic: quan n’ha deixat anar una de les seves se li dibuixen uns clotets al rostre, moderadament divertit. És un trapella assossegat, un escriptor d’una trajectòria tan llarga com sorprenent. Aquest aspecte contrasta amb la seva discreció, que no ha d’amagar que al davant tenim algú —treballador de la llengua, corrector durant dècades de la revista Serra d’Or— que ha transitat per un grapat de viaranys creatius (ciència-ficció, el món de l’art, el textualisme...) i de relacions artístiques. L’Antoni ho fa tot tan fàcil, és tan encantador en el dia a dia, que potser a vegades oblidem que, malgrat una façana de quietud, al seu darrere hi ha un volcà creatiu, uns ulls escrutadors que mai s’aturen.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR
12

Entrades del diccionari

cementiri
m pl

Al Priorat ningú no s’inquieta si li proposeu de passar la nit al cementiri, de gosar anar-hi a mitjanit i restar-hi sol. Al contrari, es clavarien empentes per ser-hi l’escollit. I fan bé. Cada celler té el seu, de cementiri. És allò que en altres indústries en dirien l’arxiu històric. Al racó més amagat del celler, perfectament endreçades en prestatges fets a mida, les ampolles històriques, testimoniatge de la collita de cada anyada, van acumulant pols i saviesa, com els més venerables pergamins de les biblioteques secretes, a l’indret anomenat el cementiri. Certament que també hi suren esperits, en aquests cementiris, però són juganers esperits de vi. Diuen que cementiri ve del grec «koimetérion», que volia dir dormitori. Els cementiris vinícoles del Priorat són un retorn als orígens etimològics: també inciten a dormir-hi la trompa, i en aquest sentit també guarden un vincle misteriós amb els secrets i africans cementiris dels elefants.

Si als cellers els cementiris són l’arxiu d’ampolles que testimonien la història de la producció, els altres cementiris han hagut de quedar com una visita pendent. I és llàstima, perquè vistos de lluny, o de prop però massa de passada, fan enyorar la informació que guarden. A més de lloc de culte de la memòria, de recer dels estimats perduts, els cementiris dels pobles conserven, com els cementiris dels cellers, tota la informació històrica: els noms habituals en cada època, els cognoms propis del lloc, arrelats o nouvinguts, l’idioma de les làpides segons com ha bufat el vent de la història. L’únic que ens n’ha parlat, llargament i documentadament, amb entusiasme, ha estat Jonàs Macip, batlle de Porrera.

No hem vist el cementiri de Porrera. Només en sabem el que ens n’ha explicat en Jonàs, alcalde i adalil. Diu que el cementiri és mig civil i mig religiós, per la tradició laica de la vila a la darreria del xix, i que ostenta símbols maçònics. Només això ja el fa singular. Hi ha una tradició de cerimonial civil, de fer-hi enterraments laics, fins amb banda de música, que et fa imaginar els cinematogràfics funerals de Nova Orleans, amb els negres tocant jazz mentre desfilen pel carrer rere la caixa. Diu que la colla local dels diables van actuar en el comiat en el cas d’un mort durant la Festa Major. Tot plegat evoca el vilanoví enterro d’en Carnestoltes, el rei dels poca-soltes, amb el seguici de música i disfresses i desconsolades concubines viudes que travessa la vila, des de la casa mortuòria fins a l’indret de la cremació i la sardinada.

ermita de Sant Antoni, l’

L’ermita de Sant Antoni domina el poble de Porrera. Amb el seu xiprer de soca esquilada, perquè si no no hi pots circular. La va dibuixar Joan Miró, que tenia un padrí de Cornudella, i al dibuix encara s’aprecia més que l’ermita és asimètrica, perquè quan la feien van calcular malament i se’ls va acabar el terreny a la dreta de la porta. I amb els anys el xiprer encara s’ha engreixat més. El 17 de gener hi fan una festa sonada, evidentment sense els tres tombs, perquè l’ermita no dona cap facilitat per a enrondar-la. Diuen que ara hi van establint una festa de glossadors, que troben la inspiració de les corrandes al fons dels cellers. Segur que això incita a cantar i fer rodolins, i fins i tot a rodolar pel rost per poc que es descuidin.

Molar sota la pluja, el

El Molar. Un poble més gran que no sembla, amb places que surten on no les esperes; com gairebé tots, amb més cases que gent. Tanmateix, quan fosqueja sota la pluja revela l’interior de les cases il·luminat rere els vidres i la persiana mig tancada. El tafaner indiscret se sorprèn davant interiors europeus de cases amb quadres a les parets, lleixes amb llibres, la dels suïssos amb un piano... A dalt, en la nit sense lluna, el rellotge il·luminat del campanar de l’església.

ovni de Porrera, l’

Ja no podem dir que no hem estat al pont de l’«Enterprise», el somni inconfessat de tots els «trekkies». L’espai, l’última frontera. Aquests són els viatges de la nau estel·lar «Enterprise», en una missió que durarà cinc anys, dedicada a l’exploració de mons desconeguts, al descobriment de noves vides i noves civilitzacions, fins a assolir llocs on mai ningú no ha pogut arribar, dius assegut a l’aerodinàmica butaca giratòria del mirador que és la sala de reunions i degustacions del celler Ferrer Bobet, dins la vall de Porrera, davant la gran vidriera amb visió de dos-cents graus damunt la vall encerclada de costers. Diari de bord, data estel·lar 6295.3. El comandant de la Flota estel·lar ha enviat l’«Enterprise» al sector del Priorat. Scotty, teletransporteu-me amb una portadora! Una joguina cara, de nens de casa bona.

Poboleda

És a Poboleda on es va organitzar la primera comunitat, el primer priorat, l’establiment continuat a redós d’un prior, que va donar nom a la comarca, abans de construir-se la casa gran d’Escaladei. El primer priorat, doncs, va ser a Poboleda; allò altre és la mongia. Si habitualment diuen que val més creure-ho que anar a veure-ho, en aquest cas val la pena anar a veure-ho, encara que no hi vegeu res. No en queda res, cap pedra, de l’anomenada antiga granja del priorat —no és l’església de Sant Pere. Així, doncs, ara més aviat hauríem de dir que, creure-ho o no creure-ho, al Priorat en tot cas val més anar a «beure-ho». De celler, no us en faltarà cap en cap poble. A Poboleda hi ha el d’en Màrio i la Maria Dolors, oncles de Lluís Porqueres, forner d’Escaladei. Celler i museu de curiositats. L’autèntic museu del poble, un museu de la vida quotidiana, amb eines al celler i col·leccions diverses a dalt, des de La Vanguardia del dia de la criminal victòria franquista fins a un bust de Lenin, des de navalles plegables fins a fotografies antigues, tot en habitacions ben viscudes amb cobretaules de ganxet i gerros amb rams de cirerer d’arboç. I una obra d’art efímer: l’embotit de senglar, que ajuda a tirar avall el vi de la casa.

retrat de Quim Soler, el

Com aquell llegendari retrat de Dorian Gray que el mantenia sempre jove, el retrat de Quim Soler també el manté sempre present, en plenitud, covant projectes, sense deixar mai de fer-nos companyia. Al Perxe, a l’acollidora sala de passar-hi l’estona, entre llibres i quadres, hi ha penjat l’original del retrat a llapis de Quim Soler. Des que el vaig veure per primera vegada, en una reproducció, em sembla que en un punt de llibre, havia pensat que era un autoretrat. Un Quim Soler pensarós, amb el cap repenjat a la mà esquerra, si volia ser un retrat frontal; o a la mà dreta, si era un autoretrat fet davant el mirall i dibuixat amb l’esquerra. I les tècniques de reproducció m’havien fet pensar que era fet amb tinta xinesa negra. Però és fet amb llapis, i no és un autoretrat. La Roser explica que no en sap l’autor, possiblement anomenat Albert, possiblement company d’en Quim quan treballava a l’agència de publicitat. Veure’n l’original a casa seva i desfer-se la falsa certesa de l’autoria i de la tècnica, i el dubte de la mà: es recolza en la mà esquerra. Amb la dreta deu escriure a la seva manera, torrencial, imparable, com si sempre reprengués aquell text mai no interromput.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR