Añó, Núria

123

Entrades del diccionari

fer de blanc
loc

Fer blancs és una tècnica audiovisual que s’utilitza a cada canvi de font de llum, o bé quan es passa d’interior a exterior. Per tant que ningú s’estranyi si algun cop veu un o una càmera enfocant un tros de paper blanc a terra. L’expressió fer de blanc sembla tenir els seus orígens a la Vilella Alta, quan la Laura, que filmava els escriptors a la primera trobada de «El Priorat en persona», no trobant paper enlloc, i davant la sorpresa d’una de les escriptores que vestia amb alguna peça blanca, es va veure envestida per la càmera i fortuïtament fent de blanc.

Gala

gala-nuria

Qui hagi tingut l’oportunitat d’allotjar-se al Perxe sabrà que aquesta casa es troba a l’extrem més antic del poble del Molar. Dissenyada de nou, consta avui en dia de sis habitacions dobles, totes elles batejades amb noms molt arrelats a la terra, una de les quals es diu Gala. Aquesta està ubicada a la primera planta, damunt mateix de la biblioteca del Centre Quim Soler, per la qual cosa no és d’estranyar que tant al prestatge com a cada tauleta de nit trobem algun llibre, la lectura del qual aportarà caliu i seguirà endolcint l’estada. Gala té com a emblema el roig del vi i el foc. Per més que la passió més ardent també podria encabir-s’hi a causa de la grandària del llit. En qualsevol cas, jo no vaig arribar a intimar tant amb els autòctons, però aquest color càlid sempre és present a la cambra, i això sí que puc dir-ho en primera persona. Podem trobar-lo tant a la vànova com a les cortines, així com també de bon matí, quan la primera llum del dia comença a escolar-se per aquest teixit i et fa acudir al vidre, obrint el balcó de bat a bat, fins que s’aprecia una lluminositat que va obrint-se camí des de la muntanya, ressaltant terrenys, com un vel que avança lentament per la comarca i l’omple de matisos. Més tard, quan al vespre, després d’una jornada trepidant caminant sobre el terreny tornem a la cambra i no hi ha més que silenci, trobarem a la taula d’escriptori una gerra d’aigua fresca per als més assedegats.

Mare, la

la mare

La Mare és una escultura de l’escultor Marçà Giné i es pot visitar al museu de Marçà. Es tracta d’una obra inquietant per la quantitat de fragments de vida que s’amaguen rere aquest posat callat, els seus ulls cansats observant a poca distància, el rostre una mica apàtic, com si tant fos ser aquí com allà. Però al mateix temps, la figura d’una anciana que repta l’espectador sense ni tan sols mirar-lo a la cara, el torba inconscientment en aquesta darrera etapa de la vida on el silenci parla per si sol, també la vestimenta que duu sembla preparada per a l’hivern més cru. La figura d’una mare vista des de la càrrega d’una vida dedicada als altres, la submissió que suposa això i la solitud dels dies.

olives amb caràcter
f pl

Qui s’hagi arribat a la Cavaloca sabrà que el camí és costerut i enrevessat, d’aquella mena d’indrets de difícil accés que han de pujar-se amb tot terreny i, a voltes, fins i tot les rodes d’aquests vehicles que prometen dur-te a la fi del món es veuen obligades a frenar més d’un cop. Però alhora un recorregut que, encara que sembli impossible, hi ha qui el fa cada dia, podria afegir l’oleïcultor Ferran Miró, el mateix que, un cop arribem al bell mig del Montsant es lamenta de la quantitat de molins que alberga actualment el Priorat des d’aquesta perspectiva. Al mateix temps, passegem per bancals d’oliveres quan fa esment a l’esforç i la lluita de diverses generacions per seguir mantenint tots aquests arbres en un paisatge que gaudeix d’una vista preuada i que és alhora la seva vida. En aquest indret poc transitat, gairebé verge m’atreviria a dir, on les abelles s’acosten amablement sense picar-nos. Perquè si anem aproximant-nos més i més a aquests arbres, trobarem que el verd de cada fulla ben bé podria fer joc amb el verd oliva, per més que aquí les olives sofreixen més del que caldria i, assedegades, van adoptant un toc morat que els dóna caràcter.

orelletes
f pl

Aquestes postres de massa fina i arrodonida que han anat inflant-se amb oli roent i prenent formes ondulades, com si aquest dolç decorat més tard amb un polsim de sucre guardés reminiscències amb aquest paisatge boscós on, revolt a revolt, aconsegueix mostrar-nos una perspectiva nova i particular. Orelletes que han anat daurant-se al foc, com el raig de sol va colant-se entre la vinya dia a dia fins a fer pujar els colors a cada gra, per més que en aquesta taula estem davant d’una pasta de grans dimensions que només demana ofegar-se amb molt d’oli, però que duu d’alguna manera l’essència del seu sòl, el relleu de les seves muntanyes arrodonides i pendents, així com corbes i restes de camins que, per a nosaltres els escriptors, ens quedaran per explorar. Si bé quan algú s’anima i en parteix un tros, aquí ja em perdo del que deia, però en tot cas ens trobem davant d’unes postres idònies per compartir, bocí a bocí, sense pressa.

tast de vins
m

Avui és dijous al capvespre, i això implica que molts de nosaltres acabem d’arribar al Priorat, aquesta comarca on ja hem anat intuint que té muntanyes en abundància. Però ara, asseguts en rotllana a recer del Perxe, se’ns mostra el seu fruit a través de diverses botelles, les quals duen a l’etiquetatge el nom del celler i la denominació d’origen de la comarca, ja sigui Montsant o Priorat. Encara que no és l’etiqueta o aquest vidre en si, sinó el que guarda a l’interior, el color del vi que se’ns mostra en tota la seva nuesa, i que ha anat fent-se amb la persistència de la seva gent, esculpint-se amb el pas del temps, no sabria dir-ho, però una obra embotellada que comença a decantar-se, com si el fruit saborós d’aquest indret pogués encabir-se en l’espai que atorga una simple copa, la qual és transparent, alhora col·loquem un tovalló davant i observem el resultat; no deixa de tenir una aparença sagnant que, a voltes, fa un llagrimeig, per més que no arranca el plor. Mes remenem amb el canell tot fent un moviment circular que, segons ens diuen, potencia els aromes i acabem distingint aquest cos més aviat afruitat que anima a degustar-lo. Una textura rica al paladar, d’un gust característic que té a veure amb el seu sòl ric en minerals, també amb el procés del premsat o el temps en bota de fusta, paral·lelament, aromes més complexos van unint-s’hi, com un ball on tots els instruments han començat a tocar. Però aquesta, com es diria, era només la primera cançó.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR