Perelló, Sebastià

Sebastià Perelló (Costitx, Mallorca, 1963). Professor de llengua i literatura catalanes, és narrador, poeta i assagista.

En el camp de la narrativa s’inicia amb el recull de relats Exercicis de desaparició (Di7, 2000), Premi Bearn de narrativa, seguit d’un altre recull, Mans plegades (Empúries, 2004). L’any 2008 publica la novel·la Pèls i senyals (Empúries, 2008); i Veus al ras (Club Editor, 2017), guardonada amb el Premi de la Crítica Catalana de narrativa i La mar rodona (Club Editor, 2020).

Ha publicat els reculls de poemes La set (El Gall, 2007), Percaceries (Lleonard Muntaner, 2010), Talls d’ombra (Lleonard Muntaner, 2012) i Amb la maror (Lleonard Muntaner, 2017). També és autor de treballs d’assaig i de crítica literària.

Retrat fet per Jordi Lara [JLS]

La hipòtesi és que quan vam arribar ja hi era, en Sebastià, al Priorat; que de fet ja feia dies que ens esperava, calcat a un marge com un llangardaix bru i elegant, ensumant la vinya, trepitjant terrossos que esclataven com pets de llop, amollant acudits als quals jo sempre arribava tard, sord i morós de closca com soc, però que feien cargolar de riure la Teresa Ibars. Jo li vaig dir: «Entenc que els insulars valoreu la terra millor que nosaltres, perquè us resulta un bé limitat per l’aigua». Ell va somriure però no va dir re, em penso que feia atenció a un vers que li havia vingut per dins com un tragit. Adesiara esclafia la llengua, perquè és home de vi i el pressentia pertot. Es movia parsimoniós, confiat, els ulls sucosos pipant el cigarret, els cabells blaus de tan negres, lluents com de dolent de conte, recollits en cua. Havent dinat buscava la sobretaula entre els que no eren de migdiada, explicava històries amb precisió monacal i aquell català insular que és el dialecte dels déus, el català sense el plàstic. Jo hauria buscat la seva amistat però soc d’amistats cuites a foc lent i no em sé bellugar amb colla. Li vaig dir que jo també n’era, d’insular, que la plana de Vic és el cul d’una cassola de parets altes i que això ens isola. Em va somriure i es va allunyar enduent-se’n la metàfora sota l’aixella per sospesar-la.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Entrades del diccionari

baldufa
f

Hi ha en la memòria d’una alzina,
en la saó de pluja i de setembre,
aquella ànsia que m’acora,
com si el temps només fos una baldufa.
Hi ha en el cel pentinat d’avui
una fosca acinglerada que no acaba
de caure i que m’ha esgarriat els ulls
en aquella veu de sol i serena
que s’amaga i crema a boca de nit.

Buntsandstein
m

Un pastís de tres pisos engormandeix els sentits en aquesta terra escalada, amb la pedra seca, fins on la impossibilitat frena els desitjos humans. La base de la delícia, àmplia i estesa, sembla aspra i remoguda. Sembla, diu Josep Vallverdú quan parla del Priorat a Catalunya visió, la pell aspra i reticulada d’un paquiderm o potser d’un monstre prediluvià. És pastosa de lluny i trencadissa de prop. Sembla aparentment morta però cobreix una terra en la qual els ceps troben tot el que dona sentit a un vi que embriaga. El dolç pastís està recobert abruptament d’un blanc estriat que, en alguns llocs, sembla una banyera gegant que regalima llet i núvols i culmina unes serres que mostren la virulència d’una antiga natura quan encara es definia a si mateixa. I el farcit, entre el blanc calcari i el gris llicorellat, és roig. Roig com un cor alveolat pel vent que el quera i en fa passadissos i balmes que amaguen de tot. Roig argila que és camí i divisió. Roig arrodonit i que, com una faixa llaminera, lliga la base d'unes roques que reposen impassibles. I allí, als Rogerals, la bassa és roja, la terra roja i les roques tan roges com els coralls del mar. El sabor del conjunt, intens i profund, amoroseix tots els sentits.

cal·ligrafia
f

Mires les tires de ceps i de sobte són com una declaració que s’estén davant els ulls d’una cal·ligrafia sinuosa. La bona lletra, clara, que s’escarpeix i es revincla, i que ha polit el temps i la llavor. Aquella mar ufana de verd de què parlava Guimerà, terròs i esforç d’un paisatge que és fruit del treball de l’home. Com un breviari sublimat de l’embriaguesa i de la inclemència, i del rigor obstinat i aspre de la perseverança humana, que és alhora la seva ingenuïtat tossuda, quan vol ser un déu i viu aquella comunió festiva amb la natura com si fos un titella de l’ebrietat. La vida com una verema llarga. Mires la vinya i veus que xerra més que les lletres. Lletra de mà, neta i angulosa, arcaica i sempre d’ara, com una música, ritme i moviment, ideograma sensible d’una geografia, del caràcter escrit d’un lloc i de la seva gent, com un tractat d’escriptura, traça i fil, línia dreta i coreografia il·luminada de la gran carrera que és l’agitació, la bullanga d’esser viu.

callar
v tr

Al Priorat els ulls no t’esquiven. Has de mirar prim. Has de posar nom a aquesta manera de callar pels descosits. No cerquen que els vegis, sinó que els entenguis. Aquella cara de circumspecció, de gent que posa esment en la nuesa de les coses, que no santuaritzen el territori, que s’espolsen l’amenitat i l’encant que els endossen els que venen de ciutat. I respires aquella plenitud desafiant de la pròpia fragilitat de ser aquells que queden, una franquesa clandestina de no ser la guixa de ningú ni de res i que els permet esser art i part d’allò que passa. Aferrar-se a l’emblanquinat, com aquell que en treu d’on no n’hi ha. Un laboratori, un teatre de les transformacions de la contemporaneïtat de viure l’erosió de sempre esser més pocs, fins i tot quan el món ja és un lloc on hi ha molta gent i poques persones. Un núvol de localitats que fan trama i mosaic, i es repunta casa a casa. Sense localismes. I són d’aquell carrer que no treu cap, i en tan gran destret troben un forat, on la veu que s’alça sap alenar. Digues-ho a pedres menudes. No en facis un claper. Aquesta seva secreta arquitectura del trencadís. Mira-ho. En mirar, també hi pots deixar la pell. Recorda que qui perd, cerca, i qui troba, amaga. I saps que allò que importa sempre és mal d’esclovellar. Aquí, els colors, els perfums i els sons no es responen. Es fan preguntes. Quedes amb un pam de boca. Escrius i sents la indefensió. Els mots et desabriguen, et despullen, i fins i tot l’arbocer se sent orfe, llenya menuda i mala de cremar. Perquè aquí, t’han ferit en descobert, i la pell no és un amagatall. Els noms són un lloc mancat de sopluig. Voler-ho dir tot i no estar a recer. Escrius i no estàs darrere l’esquena de ningú quan t’aboques al barranc. Els ulls galvanitzats. Només el cel rentat, i més enllà, els núvols retallats, intactes, i aquell blanc irrevocable. I és com si poguessis treure l’escorça al silenci. Toques de peus a terra. No hi ha centre, tot són voltants. I sents el plaer sedant de no badar boca.

calma
f

Espies el pinar i les oliveres
i et sents una empara contra el perill
de no saber glapir aquesta absència
que fa niu en els mots que has de mester.
Els teus ulls insensats se n’apoderen,
no te’n tems i només parles de tu.
I t'escup la seva indocilitat,
la salvatgeria que veu l'intrús
que has covat com si fos l’amo de tot.
De sobte entens que tota aquesta calma
amaga la teva inquietud.
Ara aguantes la respiració
i una set de paraules que no saps
t'omple la boca d’un silenci trist.
Rius i creus que el món és món sense tu.

carossa
f

Ni en casa ni en fogar

El vent s’espina en l’arbre despullat
i t’hi esporgues la veu amargada.
Un esplet de tu s’hi ha deixat veure:
l’espasme en el replec, l’arrupiment,
i no t’han vist ni aquí ni allà.
Ets la carossa, el forat que creix
i s’afogala en aquella claror
que et puja amunt fins al cimal dels dies,
on has d’espigolar les quatre busques
que no duràs al niu aquest hivern.
I al sostre llis del cel ras, s’hi agleven
els mots que escriu el vol d’ocells que fugen.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR