Porcar, Josep

Josep-Porcar

Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973)

És periodista i treballa en el camp de la comunicació gràfica i editorial. Com a poeta, també ha publicat: Vint-i-dues mans de pintura (Ed. de la Guerra, 1994, premi «Miguel Hernández» 1993); Crònica de l’ocupant (3i4, 1995, «Senyoriu d’Ausiàs March» 1994), La culpa (3i4, 1998, «Vicent Andrés Estellés» 1998) i Els estius (Brosquil / Edicions 2.0, 2008). És també destacable la seua experimentació amb la videopoesia, amb produccions que poden ser visionades al seu blog «Salms» (porcar.net).

Retrat fet per Mercè Arànega [MAE]

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR

Entrades del diccionari

abellot
m [var. abegot, bagot, begot]

«Ma questo è più che umano, è il privilegio

di chi sostiene il mondo senza conoscerlo»

                       Eugenio Montale

No pot llevar-se, sembla impossible, però ho fa. S’empassa una càpsula que el prospecte glorifica com un equivalent energètic de la mel, l’apitoxina, el pròpolis, la gelea... Déu! Obre els ulls en un silenci tan hermètic i estrany que despertaria un ramat d’elefants. El silenci de la musculatura. Anit va engolir ‘garnatxa mítica’, cabuda, un mite de vi revellit durant mesos al magatzem del supermercat, i això ho podria explicar gairebé tot. Anestèsia a una sola veu. Com havia previst fa mesos, avui fugirà de l’arna. Quim Soler l’ha convidat. Boccato di cardinali. S’afigura què en diran al gueto que abandona, a l’íntim rusc dels abandonaments: «Va patir, pobre, la síndrome del desabellament». Així és fàcil. No calen més arguments: no taca mans. Dins del cotxe, càpsula en la càpsula, s’avança al vol, zumzeja, s’aigualeix en el flux a venir: bancals de vinya, marges ennuvolats, de pedra seca, que besen a Déu amb un dolor sublim. Fa uns dies, un llibre per fi l’havia convençut: segles enrere, els monjos de l’Scala Dei, de tan sacrílegs, eren sagrats: sabien levitar bancals amunt i envolar-se com àngels, com pensaments del cel. Pel vi oraven, gràcies al vi. Apitoxina, pròpolis, gelea... Vi. Potser aquesta ha de ser, natura ençà, càpsules enllà, una mena de missió. Ingenu abellot...

agullonar
v tr

Com un cèrvol, he eixartigat nits a fanecades i, entre rocs escantellats i piles de malea, amb aveall d’estels i vesc com a paranys, he abassegat caderneres, brúfols i pinsans. Acaba d’arribar al Molar. Fa solet. S’asseu a la terrassa d’un bar restaurant, hi escriu dos versos destarotats i no evita piular-ho: «Ací els ocells canten molt!». Estols i estols de pardals, amb vols rasants, cusen el cel amb la vinya: tot allò que vola no té l’ombra sargida als peus. La cambrera li serveix l’esmorzar. Ell intenta cosir una conversa i l’agullona amb poca traça: «El vi és d’ací?». «És de la cooperativa», respon despreocupadament. El desig és la metàfora de l’altre. També el desig de vi? O sobretot el de vi?

Aleu, Roger

La puresa no és en la innocència sinó en l’enteresa que covem. Puc afigurar-me la crosta de solitud, però no capir-la, cada dia, en aquells cimalls d’ametllers i festucs. Però és d’aquesta crosta que ha de venir, per força, la força, l’impuls recòndit del cicle, l’embranzida, la veritable biodinàmica, el llampec soterrat que una banya de vaca rep i a la superfície retorna, en un llambreig, el batec primigeni.

apitoxina
f

Contempla l’urbanisme d’Ulldemolins: carrers i placetes, cases i tanques dels jardins. Hi ha una estructura i hi ha el caos. Hi ha persones corrent, també, en una marató. Hi ha un zum-zum. Per uns instants, de tan ubicada, cada cosa ens desubica, com els corredors. Potser aquesta és la constant, la cursa inacabable. Pot una abella anar en cerca d’una altra mel? I, en tot cas, podria tornar? El caos no minvaria si tornar fos recordar algunes paraules, però almenys esdevindria soluble. És el cas d’apitoxina. Atenua el reuma, quan no enverina.

aveall
m

No vola, condueix. L’han convidat. Sent que el fa feliç. N’ha examinat la topografia al Google Maps. Pensa els noms, les cadències possibles, i els respira com ressonen: Perxe, Molar, Priorat. Espera arribar-hi, no a temps, senzillament arribar-hi. Riu Ebre endins, contempla processons d’oliveres, busseja en l’expressió, en l’al·literació s’adelita: esperar arribar. Qui pot mai esperar arribar? «Qui espera, no arriba mai», es diu. Cap cotxe al darrere i, embadalit, a mig quilòmetre del campanar del poble, s’hi atura, al ralentí, enmig de la carretera: un exèrcit infinit de pàmpols daurats presenten armes, l’enlluernen com un encanteri. Recorda d’on ve. Li han dit on hi ha d’anar. Però ara només manen els falciots estridents i aquests pàmpols incandescents. Esperar arribar? Qui espera arribar? Surt del cotxe al ralentí amb la llibreta entre les mans. En l’ara que no és ara, només sóc si ‘sóc’ i ‘jo’ se separen. Després és esperança tot, un aveall per a confugir al passat, fugir al futur i defugir el present. No-temps en el no-lloc del no-jo.

avellana
f

Pedres i avellanes. Pedres o avellanes. Col·loca el quadern sobre la roda d’un tractor. Hi escriu un poema. S’escolen, entre vers i vers, pedres i avellanes. A la segona estrofa hi ha el tractor en marxa, sotraguejant, amb una canalització que aspira l’avellana, però també molta pedra menuda. Al darrer vers s’esmolen les més petites, es desfan entre aurores d’ametllers i ovelles, fins que només en queda una pols ínfima que explicaria l’existència d’unes altres mans, la potència de la voluntat i l’enginy del senyor Garriga de la Selva del Camp, que al seu taller inventà una màquina enganxada darrere del tractor per replegar avellanes, i va començar a vendre-la, després de patentar-la, en els anys vuitanta. La màquina expulsava les pedretes i un ventilador llençava totes les fulles i trossos de branques prèviament trinxades. També el poema pren cos en la mecànica i se l’emporta aquell perdut sentiment agropecuari, gairebé un no-res que es menja. El poema és fa avellana.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR