Porcar, Josep

Entrades del diccionari

biodinàmica
f

munyim estels

verí

de llum secreta nit

de nits desfent-se

entre fal·leres

 

collim mil dits

d’adéus

llampants enyors o fressa

en sang de verms

i larves

 

nevem un mot

orbat

de mans desperta en flor

esguards anats

com pètals negres

 

tot

tot per amor

per un pistatxo

bonior
f

Brunzen, vibren, tremolen constantment, amb més intensitat a l’hivern, per mantenir l’arna a 35 ºC, gairebé la mateixa temperatura del cos humà. A l’estiu baten les ales, la venten. Cos i cervell, cada abella és neurona i estel, vent i fat, una llefiscosa puresa de solitud en massa. Contemplem la bresca, aquest cel de cel·les, l’univers hexagonal, la celístia encesa: quina finestra és l’orb mirall que hi deixem d’obrir? Cecs! Brunzent, també un ull obert clou la nit. Somia clos, l’altre, mel i fel d’una altra llum. Amb desgana hi fa l’ullet, amb el cel entre els dits, un cos que tornar no sap d’on massa a prop ha viscut, d’on tan a prop era lluny. Vibrem, tremolem... En pròpolis pervivim, embalsamats, desabellats a dins l’eixam. Batem ales que no tenim. L’arna ens obre i ens tanca.

bóta
f

Capvespre de lavanda a la Miloquera de Marçà. Damunt d’un antic cementiri, dos escultors, marit i muller, van ser esculpits amb un jardí de plantes aromàtiques. A estones, encara emergeixen, rebels, els ossos d’alguns morts que s’han fet massa vells. Mentrestant, Lluís Pena dignifica, amb traça i saviesa, la trascendència de la copulació de les tortugues. Inseminada, a l’oviducte, la tortuga femella conserva i s’administra el semen. És un sistema reproductiu vital per a l’espècie. Pot tardar quatre anys a parir. Tota una vida. Zel i incubació, fossars desclosos i restes d’esquelets. Vida i mort en un cop d’ull, totes les afinitats se’ns disparen d’un tret al cap. Hauria estat bé preguntar-ho a l’escultor Marcel·lí Giné: després de ser afaiçonat, quant de temps tarda un bust a mostrar-hi un rostre fidel? Quant un poema a destil·lar-ne bellesa? Collita, criança, reserva? Demà visitarem un celler. Podrem acariciar, com el llom d’un gat, el roure de les bótes. Catarem una sang excel·lent: Solpost. Priorat seminal. Vi, vi, vi. Vida exhumada.

Cardona, Marta

L’harmonia pot ressonar, com a molt, dins d’un sol cos. La de dos hauria d’aspirar, almenys, a afinar un violí. M’escoltaràs, a destemps, en la corbesa del meu arc. Riu tant que plora. Plora tant que riu. Cal embriagar-se sempre! No és fàcil somiar amb una freqüència al 332 Hz i haver d’acaronar Bach al 442 Hz.

cofí
m

Cabàs pla, d’espart, on s’hi fica l’oliva mòlta per premsar-la. El palpe i hi puc percebre la pasta, intangiblement, i també, encara, les olives glorioses, incitants, desfent-se entre les mans, com el record d’un record. I no se m’escapa l’abrupta excepció de l’instant, el llenegadís punt d’inflexió en el qual, si present i futur no s’acoblen mínimament, l’aspre passat no impera, com un rajolí d’oli.

desabellament
m

L’abella balla. La velocitat de la dansa codifica la distància i la direcció de la posició en relació amb la gravetat, com una brúixola que marca la ubicació de l’aliment en relació amb el sol. La dansa perd compàs i nord quan varia el camp geomagnètic. Quan creu que balla bé, en realitat balla fatal, i es desorienta: l’abella es mor. De la dansa de l’abella a la síndrome del desabellament hi ha, també, l’home saberut i saníssim, embafat de síndromes. Inventaran les abelles una nova dansa per alertar l’eixam si detecten la imminència d’un desabellament? Si ho aconsegueixen, serà, segurament, abans que nosaltres.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR