Porcar, Josep

Entrades del diccionari

garbinada
f

La mar fa el vi. A foc lent el garbina i a la boca, oratjós, s’obre com un delta. Dorc amb aquest vent, cada nit. Brisa oberta a la nafra. A la porta ho resa: garbinada. «Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!». Em creixen a la parra els ulls de la marinada, com un brogit d’ales, alè al vent sense baules, al seu cor vol remor, només llum, només mot i només aire. Taste el punt de salobre i, com un vertigen, el vent a punt, la llengua a punt, el vers a punt. I la sal l’obre: entre el descans atroç i el ritme emmetzinat, el ventre i la sang, l’ala batent, profunda, com una respiració granada, alentida, de paraula no dita.

llargueta
f

Al magatzem de l’avi, la sentor encara dels fertilitzants, corbelles, algunes gàbies. L’aixada no s’ha mogut en anys, tampoc la seua ombra. Als cims de la Bisbal de Falset, però, cada dia, durant segles, l’ombra primitiva d’unes branques han burxat el cel i d’ametlles, com estels, n’ha sembrat la terra. L’última esperança penjava esmolada a l’extrem d’un branquilló. «No, aquestes no són trudes. Aquestes són llarguetes».

lluenta
f

Garnatxa en flor. Perspectiva cònica de llum rasant. Afuant-se, lliscant, el sol repta tèrbol contra l’eclipsi del cos, allargassada ombra en fuga fins als núvols que grata amb un pèl del cap. Pessigolles té el blanc de la boira inflamada i, al mirall que furguem, aureola un somriure al vèrtex del seny. L’instant forja ponts: travessem l’ull del cel. L’infinit treu colors. Raïm. Òvuls lluents.

marge
m

Dits als ulls, dits al coll, dits al pit, al sexe, cames avall, per terra, tendríssims dits de pedra seca, com un marge esbaldregat. La llum erma d’octubre s’obre mentre tanca, amb una estranya precisió de bisturí, la frontera entre els cossos i l’espai que els circumda. M’ature davall d’una de les oliveres, palpe la terra sostovada. Com poden anar tan farcides d’olives? La biodinàmica em demana una fe que no tinc ni en mi. Només puc creure en l’amor del seu amo, preguntar-li com ha arribat fins ací, igual que a vegades em pregunte des de quins instants jo vaig deixar de venir als llocs on, ara mateix, no estic. L’amo en parla amb un entusiasme voraç. Sent l’angoixa de necessitar urgentment una transfusió de la seua saviesa.

Molar, el

Plovisqueja. Les set passades. Els fanals destil·len espurnes d’aigua, petits llampecs que als tolls demostren per què la longitud d’ona és inexplicable. Plovisqueja. Avui els ocells a penes canten. Tres quarts de vuit. El sol no fa l’esforç de pujar a les teulades; hi sura i sobergueja una llum que es gronxa, complexa, d’ambrada a rogenca. Ens hem llevat dins d’una gota de vi.

Nogués, Mateu

Tot home abeller, home de bé. Tinc 24 hores. M’he enfilat a la capçada d’un ametller. Tinc més confiança en les ales que no tinc que en la branca que pot trencar-se. Sóc el súbdit més lleial de les reines, aquell altre abegot ubic que, religiosament, les abelles no fan déu. Mesure la fumera, sostove el brescam, instigue un dolç prodigi. Aviat em caldrà crestar. Tot brunz al meu voltant. Hi ha sempre, constantment, una gota a punt de caure: mel als dits, al cervell, a la boca, a la sang.

COMPARTIR COMPARTIR COMPARTIR